25 de juny 2018

Kiss Me Kate

KISS ME KATE
(al ENO de Londres)




          Cole Porter (1891-1964) va ser un dels grans compositors de la primera meitat de segle XX amb l'afegit de que també era l'autor de les lletres. Night And Day, o I've Got You Under My Skin són temes molt famosos que quasi tothom ha sentit alguna vegada. També va escriure musicals d'èxit com Anything Goes o Kiss Me Kate. Aquest últim és al que em vull referir avui.
          Basat en l'obra de Shakespeare "La Feréstega Domada", Sam i Bella Spewack va escriure un llibret d'aquells de teatre dins el teatre, com tants n'hi ha a la història dels musicals. Un actor i director famós vol muntar aquesta obra i com a primera actriu contracta a la seva ex dona pel paper de Kate; d'alguna manera els dos encara estan enamorats, però ell també li fa la gara-gara a l'actriu que interpretarà Bianca, la germana petita. La trama s'acaba farcint amb dos gàngsters, el pretendent texà i milionari de la seva ex i naturalment tota la troupe d'intèrprets.
          L'obra l'estan fent al London Coliseum, també conegut com a ENO (English National Opera*) i la representen, com tot el que es fa en aquest teatre, a la manera que no hi falti de res. Per començar al fossat de l'orquestra prop de 60 músics i a escena 28 actors-cantants-ballarins. Espectacles d'aquesta magnitud a casa nostra només es veuen al Liceu amb òpera clàssica.
          La peça és innocent, com la majoria de musicals de l'època i l'únic inconvenient que hi he trobat és que s'ha fet "exactament" com es va escriure, sense modernitzar o amb tocs molt poc actualitzats. M'ha agradat veure-la així, en la meva faceta de "estudiós" del tema, tot i que hauria preferit que li haguessin fotut més canya. Les coses que he vist a l'ENO sempre m'han semblat molt clàssiques. M'imagino que el públic (el promig d'edat és elevat) ho demana així, qui paga mana i a U.K., més.
          La posada en escena és espectacular amb uns plafons giratoris que "et porten" davant o darrera l'escenari de "l'obra que es representa", i això no es fa amb quatre plafons, que l'escenari té una boca considerable. El vestuari entre renaixentista, per l'obra, i anys 40 pel moment actual. Molt bo, especialment treballat l'antic. El moviment escènic com ho sabien i saben fer els de Broadway i la il·luminació ajudant a cada moment a fer-nos creure els canvis segle XVI, segle XX. Les obres de teatre dins el teatre ben fetes donen molt de joc.
          Les interpretacions molt bones, saben cantar, saben ballar i interpretar. Jo estava a la fila 2 centrat i els veia les expressions facials. L'orquestra espectacular, amb instruments poc habituals en musicals: saxo baix (aquell que es toca suportat damunt d'unes trespeus, clarinet baix (més alt que un jugador de la NBA), arpa, en fi... 60 músics i un director entusiasta d'aquells que mentre dirigeixen canten i ballen.
          I el més sorprenent, els preus. Ja he dit que estava a la fila dos, centrat —la meva vista i oïda em demanen estar a prop del lloc dels fets: 94£. No diré que no sigui pasta, però pel que em donen està a un terç o una mica més que el Liceu i el muntatge és del mateix nivell. De vegades penso que la pasta la fan al bar, doncs una cervesa et costarà 4,50 £.
          Al final tot acaba bé i Petruccio pot domesticar a Caterina (Kate) que acaba besant-lo apassionadament. D'aquí ve Kiss Me Kate; teló.
          * El cas del ENO es curiós, ja que es va construir com a rèplica a la Royal Opera House, el teatre del Covent Garden, on les òperes les feien en la llengua original. Wagner en alemany i Puccini en italià... i això ho trobaven horrorós. Van ajuntar la pasta i van construir un teatre d'òpera que fa caure de cul i allà tot es fa en anglès, of course.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada