KISS ME KATE
(al ENO de Londres)
Cole Porter (1891-1964)
va ser un dels grans compositors de la primera meitat de segle XX amb l'afegit
de que també era l'autor de les lletres. Night
And Day, o I've Got You Under My Skin
són temes molt famosos que quasi tothom ha sentit alguna vegada. També va
escriure musicals d'èxit com Anything Goes
o Kiss Me Kate. Aquest últim és al
que em vull referir avui.
Basat en l'obra de
Shakespeare "La Feréstega Domada", Sam i Bella Spewack va escriure un
llibret d'aquells de teatre dins el teatre, com tants n'hi ha a la història
dels musicals. Un actor i director famós vol muntar aquesta obra i com a
primera actriu contracta a la seva ex dona pel paper de Kate; d'alguna manera
els dos encara estan enamorats, però ell també li fa la gara-gara a l'actriu
que interpretarà Bianca, la germana petita. La trama s'acaba farcint amb dos gàngsters,
el pretendent texà i milionari de la seva ex i naturalment tota la troupe d'intèrprets.
L'obra l'estan fent
al London Coliseum, també conegut com a ENO (English National Opera*) i la representen, com tot el que es fa en
aquest teatre, a la manera que no hi falti de res. Per començar al fossat de
l'orquestra prop de 60 músics i a escena 28 actors-cantants-ballarins.
Espectacles d'aquesta magnitud a casa nostra només es veuen al Liceu amb òpera
clàssica.
La peça és
innocent, com la majoria de musicals de l'època i l'únic inconvenient que hi he
trobat és que s'ha fet "exactament" com es va escriure, sense
modernitzar o amb tocs molt poc actualitzats. M'ha agradat veure-la així, en la meva faceta de "estudiós" del tema, tot i que hauria preferit
que li haguessin fotut més canya. Les coses que he vist a l'ENO sempre m'han
semblat molt clàssiques. M'imagino que el públic (el promig d'edat és elevat)
ho demana així, qui paga mana i a U.K., més.
La posada en escena
és espectacular amb uns plafons giratoris que "et porten" davant o
darrera l'escenari de "l'obra que es representa", i això no es fa amb
quatre plafons, que l'escenari té una boca considerable. El vestuari entre
renaixentista, per l'obra, i anys 40 pel moment actual. Molt bo, especialment
treballat l'antic. El moviment escènic com ho sabien i saben fer els de
Broadway i la il·luminació ajudant a cada moment a fer-nos creure els canvis
segle XVI, segle XX. Les obres de teatre dins el teatre ben fetes donen molt de
joc.
Les interpretacions
molt bones, saben cantar, saben ballar i interpretar. Jo estava a la fila 2
centrat i els veia les expressions facials. L'orquestra espectacular, amb
instruments poc habituals en musicals: saxo baix (aquell que es toca suportat
damunt d'unes trespeus, clarinet baix (més alt que un jugador de la NBA), arpa,
en fi... 60 músics i un director entusiasta d'aquells que mentre dirigeixen
canten i ballen.
I el més
sorprenent, els preus. Ja he dit que estava a la fila dos, centrat —la meva
vista i oïda em demanen estar a prop del lloc dels fets: 94£. No diré que no
sigui pasta, però pel que em donen està a un terç o una mica més que el Liceu i
el muntatge és del mateix nivell. De vegades penso que la pasta la fan al bar, doncs
una cervesa et costarà 4,50 £.
Al final tot acaba
bé i Petruccio pot domesticar a Caterina (Kate) que acaba besant-lo
apassionadament. D'aquí ve Kiss Me Kate; teló.
* El cas del ENO es curiós, ja que es va construir com a rèplica a la Royal Opera House, el teatre del Covent
Garden, on les òperes les feien en la llengua original. Wagner en alemany i Puccini
en italià... i això ho trobaven horrorós. Van ajuntar la pasta i van construir
un teatre d'òpera que fa caure de cul i allà tot es fa en anglès, of course.
