NIT DE REIS

NIT DE REIS (O EL QUE VULGUEU)

Al Teatre Akadèmia

          De vegades a Shakespeare se li'n anava la olla i en contes de fer tragèdies brutals com Titus Andrònicus o Macbeth feia bestieses divertides. Nit de Reis (o el que vulgueu) és una d'elles, i amb aquell savoir faire que el caracteritzava organitzava un pollastre de gruix. I com que les hi fotia pel broc gros, l'entreteniment durava de dues hores i mitja per amunt, i hi feia sortir més personatges que en una festa de fi de curs del col·legi dels vostres nétes.

           Avui, segle XXI hi ha companyies teatrals que els tenen quadrats, i Els Pirates són d'aquests. No tenen por i et munten un Shakespeare sense manies. "Hi posarem música en directe" diu algú, i plis plas, música en directe. Alguna cosa del renaixement? Ca... L'actriu que fa de Festa agafa la guitarra i s'arrenca amb Put The Blame Of Mame de la peli Gilda, una fita de l'erotisme de la postguerra.

          Amb tot això vull dir que Els Pirates no tenen manies i ataquen les obres del bard d'Stratfford amb aquella desimboltura que es feia a la seva època. Resultat? Diversió assegurada perquè Shakespeare, quan es deixava anar era la bomba. La moda (passada) de fa uns anys en que tot era motiu de reflexió, i els entesos es passejaven pel carrer amb el dit al front reflexionant, o pitjor, amb el puny sota la barbeta caminant mig ajupits com si fossin una estàtua de Rodin, s'ha acabat.

          Dit això, recomano anar a l'Akadèmia a veure aquesta obra que conté tots els elements per passar-s'ho de conya: bessons separats per un naufragi, noies disfressades de noi, estúpids que no s'adonen que són més rucs que un test... i gent enamorada, gent molt enamorada. Espero que ningú em demandi per fer spoilers, doncs l'obra porta prop de quatre-cents anys en cartellera.

          Els Pirates, amb un Adrià Aubert molt encertat a la direcció, han plantejat la peça amb vestuari actual —quasi tot— mantenint l'acció en temps passats. Dic "quasi tot" perquè en un moment determinat Malviolo fa una aparició espectacular amb malles color plàtan que transparenten calçotets "bossa de pipes" a sota i lligacames "dobles". Per acabar-ho d'adobar el personatge el fa perfecte el Carles Gilabert, que és llarg i prim com un jonc; no el descric, s'ha de veure.

          Deu actors en escena fent una pila de personatges, molt ben cohesionats recitant el text amb autoritat ens han fet passar dues hores i mitja volant i ens han demostrat que per fascinar al públic no calen muntatges caríssims, il·luminacions sofisticades i vestuari luxós. Amb una bona dosi d'imaginació, un text notable, bons intèrprets i ser murri i aprofitar les característiques del teatre —l'Akadèmia té una estructura molt particular— es pot fer aconseguir una funció per a recordar. Gràcies corsaris (...???), perdó, Pirates!