4 de gen. 2019

PLUJA

PLUJA
(a la Sala Beckett)





          Acabo de veure Pluja, una obra que volia veure i, com diem en argot, se m'havia escapat. M'ha agradat molt, però ara, davant del paper en blanc (pantalla) estic a punt de fer la ressenya i no sé per on començar. Que he vist? Què he escoltat? Què he sentit? Fins on m'ha portat? Intentaré explicar-me a partir d'aquestes preguntes.
          He vist un espectacle d'allò que se'n diu de proximitat, els intèrprets a poc més d'uns metres dels espectadors, i això a més d'haver estat un gran encert té un nom: intimitat, una paraula que porta implícita relació càlida, propera, tendra... S'ha fet a la sala de dalt de la Beckett, que és gran i sembla desmanegada, però s'hi ha muntat una grada en semicercle tancat pel darrera, se'ns ha demanat que ens apinyéssim, que ens toquéssim uns als altres, i això encara ha augmentat la sensació de familiaritat. Bravo per l'escenògraf i els creadors: Marc Angelet, Andreu Martínez, Clara Peya i Guillem Albà.
          En aquesta situació he escoltat d'entrada al parell d'intèrprets que ens esperaven cantant una espècie de leimotive repetitiu amb el suport d'un megàfon model mani sindical. Quan tot hem estat asseguts i en silenci —nosaltres i mòbils—, la Clara s'ha posat al piano i ha començat a desgranar melodies. Ja em perdonareu, però jo sempre he pensat que aquesta noia és el Carles Santos del segle XXI, i la conec des que era petita, que la seva mare és del meu poble. A la tècnica i la potència hi afegeix una creativitat poc comuna, com si no conegués límits; bé, penso que no els coneix.
          I què he sentit? Aquí em serà difícil concretar perquè he sentit moltes coses. D'entrada admiració pel que estava veient, però això és com el valor del soldat que s'acaba d'enrolar: se le supone. Ho intentaré. He sentit calor humà que venia de la gran compenetració de la Clara i el Guillem, tendresa i segons com algun rampell com si no s'entenguessin, però de seguida tornaven a compenetrar-se. Hi ha hagut moments màgics com els de la parella de titelles "de dits" que Albà ha manejat amb mà mestre, mai millor dit (per la ma i el dit), i tot això acompanyat de "músiques" que t'entraven per allà on han d'entrar, per l'estòmac i t'ocupaven el cervell, i s'hi quedaven.
          Això respon al que he escoltat. Un, jo, que sempre he volgut ser pianista, quan escolto música no puc deixar de veure coses amb les orelles , i avui n'he vist moltes. He vist Keith Jarret quan a la Clara li plovia aigua damunt el cap mentre tocava, però també he vist aquella sala de cine mut en que a l'actor li passaven un munt de coses que explicava movent la boca sense paraules i el pianista bregat en mil batalles l'ajudava amb les seves melodies i la percussió, que per això el piano pot fer percussions. i m'aturo o no aniré a dormir, però no sense dir una cosa per acabar.
          Quan agafes el programa amb el dibuix dels intèrprets a l'estil Chico i Rita, cosa del Mariscal, i dius "mira que xulo" i li dones la volta, t'adones del munt de gent que fa falta per muntar una obra tan "senzilla" de 45 minuts; quasi una vintena que s'hi han deixat la pell fent coses que "no es veuen" com l'Ariadna Peya que és la responsable del moviment escènic, i encara que sembli que els actors vagin vestits com un pingo, hi ha disseny de vestuari, i il·luminació i...
          ...I encara us semblen cares les entrades del teatre? Va, no fotem, collons...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada