PLUJA

PLUJA

(a la Sala Beckett)

          Acabo de veure Pluja, una obra que volia veure i, com diem en argot, se m'havia escapat. M'ha agradat molt, però ara, davant del paper en blanc (pantalla) estic a punt de fer la ressenya i no sé per on començar. Que he vist? Què he escoltat? Què he sentit? Fins on m'ha portat? Intentaré explicar-me a partir d'aquestes preguntes.

          He vist un espectacle d'allò que se'n diu de proximitat, els intèrprets a poc més d'uns metres dels espectadors, i això a més d'haver estat un gran encert té un nom: intimitat, una paraula que porta implícita relació càlida, propera, tendra... S'ha fet a la sala de dalt de la Beckett, que és gran i sembla desmanegada, però s'hi ha muntat una grada en semicercle tancat pel darrera, se'ns ha demanat que ens apinyéssim, que ens toquéssim uns als altres, i això encara ha augmentat la sensació de familiaritat. Bravo per l'escenògraf i els creadors: Marc Angelet, Andreu Martínez, Clara Peya i Guillem Albà.

          En aquesta situació he escoltat d'entrada al parell d'intèrprets que ens esperaven cantant una espècie de leimotive repetitiu amb el suport d'un megàfon model mani sindical. Quan tot hem estat asseguts i en silenci —nosaltres i mòbils—, la Clara s'ha posat al piano i ha començat a desgranar melodies. Ja em perdonareu, però jo sempre he pensat que aquesta noia és el Carles Santos del segle XXI, i la conec des que era petita, que la seva mare és del meu poble. A la tècnica i la potència hi afegeix una creativitat poc comuna, com si no conegués límits; bé, penso que no els coneix.

          I què he sentit? Aquí em serà difícil concretar perquè he sentit moltes coses. D'entrada admiració pel que estava veient, però això és com el valor del soldat que s'acaba d'enrolar: se le supone. Ho intentaré. He sentit calor humà que venia de la gran compenetració de la Clara i el Guillem, tendresa i segons com algun rampell com si no s'entenguessin, però de seguida tornaven a compenetrar-se. Hi ha hagut moments màgics com els de la parella de titelles "de dits" que Albà ha manejat amb mà mestre, mai millor dit (per la ma i el dit), i tot això acompanyat de "músiques" que t'entraven per allà on han d'entrar, per l'estòmac i t'ocupaven el cervell, i s'hi quedaven.

          Això respon al que he escoltat. Un, jo, que sempre he volgut ser pianista, quan escolto música no puc deixar de veure coses amb les orelles , i avui n'he vist moltes. He vist Keith Jarret quan a la Clara li plovia aigua damunt el cap mentre tocava, però també he vist aquella sala de cine mut en que a l'actor li passaven un munt de coses que explicava movent la boca sense paraules i el pianista bregat en mil batalles l'ajudava amb les seves melodies i la percussió, que per això el piano pot fer percussions. i m'aturo o no aniré a dormir, però no sense dir una cosa per acabar.

          Quan agafes el programa amb el dibuix dels intèrprets a l'estil Chico i Rita, cosa del Mariscal, i dius "mira que xulo" i li dones la volta, t'adones del munt de gent que fa falta per muntar una obra tan "senzilla" de 45 minuts; quasi una vintena que s'hi han deixat la pell fent coses que "no es veuen" com l'Ariadna Peya que és la responsable del moviment escènic, i encara que sembli que els actors vagin vestits com un pingo, hi ha disseny de vestuari, i il·luminació i...

          ...I encara us semblen cares les entrades del teatre? Va, no fotem, collons...

#Lifespoiler

#LIFESPOILER

(a la Sala FlyHard)

          "Una altra vegada el puto gat" em vaig dir després de veure la funció #Lifespoiler que s'està fent a la FlyHard. Em referixo a la paradoxa del gat d'Erwin Schrödinger consistent en posar un gat viu dins una caixa junt amb un comptador Geiger i una substància radioactiva. En el decurs d'una hora hi ha un 50% de probabilitats que algun àtom es desintegri. Si això passa el comptador mitjançant un mecanisme trenca un flascó d'àcid cianhídric que matarà el gat. Mentre no obrim la caixa, segons la "Interpretació de Copenhagen", el gat és viu i mort alhora. És quan obrim la caixa que el gat passa a ser només viu o només mort. Ara, si és viu, et pot fotre una esgarrapada d'aquelles de desgraciar-te.

          En els últims dos anys crec recordar que m'ha tocat veure almenys tres obres de teatre amb històries de física quàntica i collonades del gat i, sabent-me molt greu, em sembla un recurs fàcil per muntar intrigues que no s'aguanten massa, especialment considerant que de física quàntica poc gent en sap gran cosa.

          L'obra en qüestió comença de manera enginyosa; bé, comença amb una accident de cotxe on viatgen dues noies. Pel que sembla, vivim en una època en que les nostres vides estan projectades en el mur de facebook i ja sabem el que ens passarà, o sigui que estem predestinats. La diferència és que hi ha persones que ho volen saber i altres no, i ja hi som.

          L'obra és complicada, reiterativa, a vegades passa en un estadi i a vegades en un altra, i al final, al menys en el meu cas, desconnectes per no estar pendent en si estem en el pla A o en el pla B.

          Reconec que els actors, especialment les dues actrius ho han fet molt bé, i segurament no és fàcil anar tant d'un cantó a l'altra, però a mi se m'ha fet pesada. La dramatúrgia i la direcció és col·legiada: Marc Angelet i Alejo Levis. No és la primera vegada que van junts.

eGo

eGo

(a la Sala FlyHard)

Marc Angelet és l’autor i director d’aquesta obra que es va estrenar a la FlyHard la setmana passada, una peça que ens parla de tecnologia i Apps —en català ens hauríem d’acostumar a dir-ne aplicacions, o si voleu Aplis— però naturalment els protagonistes són les persones, encara que estiguin esclavitzades per les esmentades Aplis.

Un policia intenta esbrinar perquè un jove s’ha aixecat de la seva taula de treball i s’ha llençat sota les rodes d’un cotxe —una merda de Dacia de color taronja, es lamenta un company— sense un motiu aparent. El problema és aquell dia de suïcidis com aquell ja en porten 10, un cada trenta minuts exactament...

Naturalment les coses es compliquen i cap dels presents és completament innocent, però que ningú es pensi que és una història de suspens —enjòlit, en deien els editors dels famosos llibres grocs de la col·lecció La Cua de Palla—, més aviat es tracta d’una trama en que l’escriptor juga amb nosaltres, els espectadors.

Jo personalment l’he trobat una mena de funció “de laboratori” on reconec que l’autor ens ha fet anar d’un cantó al altra de manera hàbil i intel·ligent a base de piruetes, però l’he trobat oportunista i força buida. Al final com que semblava que no sabia massa com acabar-la, ens ha donat una ració de moralina i cap a casa.

Escenografia, il·luminació i vestuari correctes i davant una obra així, els actors s’hi posessin com s’hi posessin no podien fer el gran paper de la seva vida. El públic en general s’ho ha passat bé i així ho ha reflectit amb els aplaudiments, La Fly, com sempre, plena.

Voyager

VOYAGER

(a la Sala Tallers del TNC)

“L’any 1977 la NASA va encarregar a l’astrònom Carl Sagan la creació d’un missatge interestel·lar per donar a conèixer al univers que al planeta Terra hi havia vida intel·ligent. Dos discs d’or plens d’imatges, salutacions i música, adherits a les sondes Voyager van ser el missatge dins l’ampolla que la humanitat va llençar a l’oceà còsmic”

Aquesta és la nota impresa al programa de mà d’aquesta obra que avui hem vist a la Sala Tallers del TNC. Quan això va succeir, l’any 77, a mi no em va fer ni fred ni calor, és més, em va semblar una mariconada, i avui al veure la obra m’ha passat el mateix. El tema m’ha semblat més insuls que una patata bullida i la interacció dels diferents personatges que van composar l’equip encarregat de fer el resum, que és la base de l’obra, no m’ha interessat gens.

La posada en escena, però està força bé, amb un escenari nu, només amb unes taules i un fons d’estrelles i projeccions galàctiques que feien la seva patxoca. Els actors també ho han fet bé, però quan no hi ha “xixa” no hi ha on clavar les dents.

No sé, no sé... em sembla que al TNC s’haurien de plantejar que volen ser quan siguin grans, i consti que no assenyalo a ningú tot i tenir l’índex estés, però porten una temporada ben fluixa i en canvi el pressupost suposo que és dels més “vistosos” del panorama teatral català. El millor d’aquest any serà Agost, que és de l’any passat?