19 d’ag. 2019

JESUS CHRIST SUPERSTAR

JESUS CHRIST SUPERSTAR
(al Barbican de Londres)




          No he trobat el programa i no puc precisar, però farà uns quaranta-cinc anys, pam amunt, pam avall que vaig veure Jesus Christ Superstar a Londres. Fa dos anys hi vaig tornar, però la feien al Open Air de Regents Park, i només de començar a cantar el segon tema, Heaven On Their Mind es va posar a ploure, i jo si em mullo acabo a l’hospital, o sigui que em vaig portar bé, em vaig aixecar i vaig marxar. God damn it! Ara he recuperat la mateixa producció al Barbican, un dels millors teatres de Londres i he tornat a flipar com fa la tira d'anys. Em feia por que l’obra hagués envellit malament, però no; ni tan sols ha envellit.
          El tema és conegut: la última semana de vida de Jesucrist, des de l’entrada triomfal a Jerusalem, fins a la crucifixió, però la meva opinió és que el protagonista no és Jesús, sinó Judes, cosa que no canvia en res el relat.
          L’any 1967 s’havia estrenat al off-Broadway Hair, una òpera rock que al 1968 va pasar al West End londinenc i penso que això va animar a Tim Rice (lletrista) i Andrew Lloyd Webber (músic) a preparar el seu musical en clau de rock que es va estrenar a Broadway amb el tema dels últims dies de Jesucrist. Van tenir la fortuna que els moviments cristians més integristes feien campanya cada dia davant el teatre perquè la prohibissin, una publicitat impagable als preus que vans els minuts als USA. Explicat això anem al que he vist avui.
          D’entrada una posada en escena de traca i mocador amb un espai central ocupat per una creu inclinada a manera de passarel·la, una estructura de dos pisos al darrera ocupats per la orquestra i de tan en tant alguns intèrprets. Tot inundat per una il·luminació de les millors que he vist en la meva vida. ¿Com s’ho fan per projectar una pila de focus contra el públic i que no molestin gens? Ah… els bons professionals.
          A continuació la manera d’explicar la historia. Com que relatar la última semana de la vida de Jesucrist no es pot considerar espòiler, em deixo anar i explico dues situacions com a mostra. Quan Judas es penja, es fa amb gran i efectiva simplicitat. Ell està cantant amb un micro amb cordó a les mans, aleshores el llença per damunt d’una viga, i el que queda penjant és el micro, els llums s’han apagat de cop i un sol focus es concentra en el micro pendulant; d’un efecte demolidor. Quan Caifàs ofereix a Judas les monedes de plata per vendre a Jesús, li obre un cofre il·luminat per dins, ell i submergeix les mans i les treu banyades en plata… i així amb moltes situacions.
          El moviment escènic, o la coreografia és molt especial. No recordo com era fa la pila d’anys que la vaig veure, però juraría per com es mouen els actors que ha estat molt renovada, i igual li passa al vestuari, i tot sense el més mínim rastre religiós. La figura de Jesús està tractada com a un revolucionari capaç de moure masses i Judas com l’home que toca de peus a terra i pateix perquè el “revolucionari” farà emprenyar als romans i als sacerdots conxorxats amb ells i el poble d’Israel ho patirà i ho pagarà. Judas tem que tot acabi molt malament.
          El tractament històric és correcte en el sentit de que hi surten tots els personatges dels evangelis, tot i que exageradament quan els convé. Per exemple Herodes és obès, va vestit amb un luxe exagerat, tot daurat i amb una capa que pel cap curt fa deu o dotze metres. Pilats passa de tot, i així amb la resta de personatges seguint la història segons els evangelis.
          La música és rockera, amb una banda de deu músics sense instruments de corda i amb més guitarres elèctriques de l’habitual. I els intèrprets… ah, els intèrprets. Boníssims i esforçats perquè l’obra demana unes condicions físiques notables, doncs es belluguen constantment, imparables, ballant, saltant i rodant pel terra. Pur teatre físic sense perdre ni per un moment els matisos del que están cantant.
          El Barbican ple com un ou i el públic ha (hem) aplaudit una bona i llarga estona. El dia 24 és l’últim dia que la fan. Jo vaig agafar aquesta setmana per anar a Londres expressament perquè vaig pensar que a la tercera va la vençuda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada