JESUS CHRIST SUPERSTAR

JESUS CHRIST SUPERSTAR

(al Barbican de Londres)

          No he trobat el programa i no puc precisar, però farà uns quaranta-cinc anys, pam amunt, pam avall que vaig veure Jesus Christ Superstar a Londres. Fa dos anys hi vaig tornar, però la feien al Open Air de Regents Park, i només de començar a cantar el segon tema, Heaven On Their Mind es va posar a ploure, i jo si em mullo acabo a l’hospital, o sigui que em vaig portar bé, em vaig aixecar i vaig marxar. God damn it! Ara he recuperat la mateixa producció al Barbican, un dels millors teatres de Londres i he tornat a flipar com fa la tira d'anys. Em feia por que l’obra hagués envellit malament, però no; ni tan sols ha envellit.

          El tema és conegut: la última semana de vida de Jesucrist, des de l’entrada triomfal a Jerusalem, fins a la crucifixió, però la meva opinió és que el protagonista no és Jesús, sinó Judes, cosa que no canvia en res el relat.

          L’any 1967 s’havia estrenat al off-Broadway Hair, una òpera rock que al 1968 va pasar al West End londinenc i penso que això va animar a Tim Rice (lletrista) i Andrew Lloyd Webber (músic) a preparar el seu musical en clau de rock que es va estrenar a Broadway amb el tema dels últims dies de Jesucrist. Van tenir la fortuna que els moviments cristians més integristes feien campanya cada dia davant el teatre perquè la prohibissin, una publicitat impagable als preus que vans els minuts als USA. Explicat això anem al que he vist avui.

          D’entrada una posada en escena de traca i mocador amb un espai central ocupat per una creu inclinada a manera de passarel·la, una estructura de dos pisos al darrera ocupats per la orquestra i de tan en tant alguns intèrprets. Tot inundat per una il·luminació de les millors que he vist en la meva vida. ¿Com s’ho fan per projectar una pila de focus contra el públic i que no molestin gens? Ah… els bons professionals.

          A continuació la manera d’explicar la historia. Com que relatar la última semana de la vida de Jesucrist no es pot considerar espòiler, em deixo anar i explico dues situacions com a mostra. Quan Judas es penja, es fa amb gran i efectiva simplicitat. Ell està cantant amb un micro amb cordó a les mans, aleshores el llença per damunt d’una viga, i el que queda penjant és el micro, els llums s’han apagat de cop i un sol focus es concentra en el micro pendulant; d’un efecte demolidor. Quan Caifàs ofereix a Judas les monedes de plata per vendre a Jesús, li obre un cofre il·luminat per dins, ell i submergeix les mans i les treu banyades en plata… i així amb moltes situacions.

          El moviment escènic, o la coreografia és molt especial. No recordo com era fa la pila d’anys que la vaig veure, però juraría per com es mouen els actors que ha estat molt renovada, i igual li passa al vestuari, i tot sense el més mínim rastre religiós. La figura de Jesús està tractada com a un revolucionari capaç de moure masses i Judas com l’home que toca de peus a terra i pateix perquè el “revolucionari” farà emprenyar als romans i als sacerdots conxorxats amb ells i el poble d’Israel ho patirà i ho pagarà. Judas tem que tot acabi molt malament.

          El tractament històric és correcte en el sentit de que hi surten tots els personatges dels evangelis, tot i que exageradament quan els convé. Per exemple Herodes és obès, va vestit amb un luxe exagerat, tot daurat i amb una capa que pel cap curt fa deu o dotze metres. Pilats passa de tot, i així amb la resta de personatges seguint la història segons els evangelis.

          La música és rockera, amb una banda de deu músics sense instruments de corda i amb més guitarres elèctriques de l’habitual. I els intèrprets… ah, els intèrprets. Boníssims i esforçats perquè l’obra demana unes condicions físiques notables, doncs es belluguen constantment, imparables, ballant, saltant i rodant pel terra. Pur teatre físic sense perdre ni per un moment els matisos del que están cantant.

          El Barbican ple com un ou i el públic ha (hem) aplaudit una bona i llarga estona. El dia 24 és l’últim dia que la fan. Jo vaig agafar aquesta setmana per anar a Londres expressament perquè vaig pensar que a la tercera va la vençuda.

Henry V

HENRY V

(al Barbican Theatre de Londres)

Més enveja. Redéu, si fos creient aniria de pet a l'Hades dels catòlics apostòlics i romans, perquè l'enveja és un pecat potent, dels classificats com a capitals, però deixem-nos de creences —cadascú les seves els que en tinguin— i anem al gra. Avui he anat al Barbican a veure Henry V, de l'amic William Shakespeare. La Royal Shakespeare Company té la casa de Londres al Barbican i fa uns muntatges de les obres del bard realment fastuosos (i rigorosos). El teatre en si ja és una passada; és gran però no massa fondo de platea i a més té tres pisos de només tres fileres de fons bastant "tirades" damunt l'escenari. Tot ell amb una caiguda de graderia que ningú tapa a ningú. Conclusió visió perfecte i audició envejable; a més els actors de RSC projecten la veu de manera magistral.

Aquest muntatge ha estat fidelíssim al text original, començant pel cor (un relator) que a cada acte ens ha preparat pel que havia de venir. Aquesta feina el director l'ha encarregat a un veterà actor de la RSC que ha aparegut vestit de carrer i quasi al mateix moment han fet acte de presència l'arquebisbe de Canterbury i el bisbe Ely vestits d'època que una vegada el cor ha acabat, han començat a conspirar en contra la llei que preparaven els comuns que havia de deixar la santa mare església amb una mà al davant i l'altra al darrera, segons ells. En cada acte s'ha seguit el mateix modus operandi. Opino —amb tot el respecte— que Shakespeare era un puta, doncs gran part de les seves obres les va crear llegint la història del seu país, com en el cas d'aquesta i les dues anteriors: Enric IV. Ho arrodonia amb algun personatge divertit com John Falstaff, o el capità Pistol i així l'obra quedava "engreixada" i funcionava millor, especialment a la seva època en que el públic volia certa diversió.

L'escenografia del que he vist avui és espectacular —la profunditat i amplada de l'escenari del Barbican també—, i per adaptar cada situació s'ha utilitzat un sistema de projeccions, res de videos, que ens situaven entre unes majestuoses arcades gòtiques quan estàvem en palaus, muralles en flames quan érem en mig de la guerra, i així anant canviant segons el moment. Això unit a una il·luminació mil·limetrada i realment creativa ens ha transportat a cada moment que demanava l'obra. El vestuari també ha estat de traca i mocador, ajustadíssim a l'esperit que Shakespeare va voler donar a l'obra. A l'acte II el cor diu: "Tota la joventut anglesa està inflamada i la sedosa vanitat ja torna a ser als armaris", genial manera de dir que han deixat els oripells per vestir-se de lluita, i certament el vestuari dels nobles anglesos és sobri, de pell, en colors marronosos, en contrast del dels noble francesos, més pijos, encara amb velluts, sedes i brocats de tons verdosos. Tots aquests detalls no són irrellevants, són els que marquen la diferència entre un muntatge "normal" i un d'extraordinari, i no he acabat. Vint-i-tres actors en un escenari, encara que sigui gran i no surtin mai tots junts, és molta penya. Si no es belluguen bé de vegades sembla que hi sobri gent, però quan hi ha un movement director com Michael Ashcroft, que em sembla que ha fet totes les obres del bard, la cosa quadra sense la més mínima ensopegada.

Se'm nota entusiasmat? ho estic. En quant al cos d'actors —vint-i-tres professionals fent trenta set papers—, no en podria destacar cap l'un per damunt de l'altre, marca de la casa de la RSC. D'acord que Alex Hassell era el protagonista, en part perquè és un actor jove i eixerit com demana el personatge, i vulguis o no els càstings són importants, però ho hauria pogut fer qualsevol de la companyia perquè la qualitat està enrasada al mateix nivell per a tots, i molt alt, en part gràcies a Gregory Doran, el director que sembla que també ha fet tots els Shakespeares llarg de la seva carrera.

En aquest muntatges, per seriosos que siguin, no s'estan de donar alguna pinzellada còmica. Ja he citat abans que a l'època es feia molt. Avui també; repetides vegades han deixat anar el toc còmic. Un exemple: En un moment determinat surt un escocès vestit amb faldilla, capità del cantó anglès, i quan parla la resta de soldats es miren, sense dir-se res, amb cares incrèdules els uns als altres fent gestos absurds: no entenen res de res, que és la broma típica dels anglesos que diuen que els escocesos parlen una llengua estranya si és que la parlen.

Acabo afegint a tots els elogis, que a la peça hi havia música, res gravat, nou intèrprets tocant en directe una música composada especialment per l'obra, bonísima, amb aires del renaixement, molt ben interpretada. No en va en front del Barbican hi ha la Guildhall School of Music & Drama. La sala del Barbican Theatre plena —les entrades estaven exhaurides de feia setmanes— i el públic ha aplaudit amb ganes. Això sí, els actors de la RSC surten a saludar dues vegades i prou. Marca de la casa. Per cert, oi que ho enteneu això de l'enveja?

Hamlet

HAMLET

(al Barbican Theatre de Londres)

Ningú pot negar que el teatre anglès te un pes important a tot el món. Si a això hi afegim que cuiden les seves figures i se saben vendre, no és estrany veure'l al hit parade mundial. A més el govern considera als seus grans actors i autors una mena d'ambaixador de la llengua i els premia amb nomenaments honorífics. La majoria dels grans són Sir i Dame —Laurence Olivier, Alec Guiness, Judi Dench, John Gielgud, Andrew Lloyd Webber... la llista és interminable.

Faig aquest preàmbul perquè quan fa un temps es va publicar que Lindsey Turner dirigiria Hamlet en una producció al Barbican amb Benedict Cumberbatch com a protagonista, es va organitzar una moguda increíble. Les entrades van volar en hores, però perquè no passés com aquella vegada que Dereck Jacobi va anunciar que faria Ricard III al Windham's Theatre —un teatre relativament petit, menys de 1.000 localitats— i la revenda es posà per sobre les 1.000 lliures, aquesta vegada els tickets estaven personalitzats i s'havia d'entrar amb un document d'identificació. Poca conya.

Benedict Cumberbatch és un jove actor anglès amb una trajectòria brillant. Shakesperià com quasi tots els bons, ha agafat fama suplementària per la seva intervenció en pel·lícules com El Hobbit i sèries de qualitat com la de la BBC Sherlock. Si ajuntem tot el que acabo d'explicar l'èxit està assegurat. Així doncs aconseguir una entrada era molt difícil vivint fora del país, només et pots defensar amb el coneixement del sistema, paciència i voluntat. T'has de posar a la cua de les entrades de venda obligatòria a cada funció o a les dels retorns. Jo vaig optar per aquesta última i la vaig obtenir vint minuts abans de començar. Bingo!

Avanço que és el millor Hamlet que he vist mai, i en vaig veure un de molt bo fa dos anys a Stratford Upon Avon. Va ser un Hamlet complet de tres hores de durada, amb un interval. Les produccions del Barbican acostumen a ser molt bones i aquesta ho era. Temporalment estava situat en una època indeterminada, però contemporània. Els soldats portaven armes de foc automàtiques tipus AK.

L'obra comença amb un Hamlet solitari que està escoltant Natur Boy en un tocadiscs a la seva cambra, un espai reduït. Un criat l'avisa que el banquet està a punt de començar i hi acudeix. De repent, en un canvi espectacular ens trobem en l'escenari grandiós del Barbican amb una taula immensa. Claudi i Gertrudis celebren el seu matrimoni, després de la mort (assassinat) del rei. A partir d'aquí l'obra agafa el seu fil narratiu sense altres alteracions importants.

La escenografia és molt bona, grandiosa sense caure en luxes superflus, d'una profunditat que només poden oferir els grans teatres moderns. A la immensitat de l'escenari —imagineu-vos el TNC— s'hi afegeixen cambres laterals suplementàries i un passadís amplíssim —tipus palau— que es perd en la llunyania. Tot il·luminat de manera sàvia, amb canvis bruscos, com en el moment del to bo, or not to be, en que es passa d'una llum que ho envaeix tot a la quasi foscor menys un focus damunt d'un Hamlet que recita capficat aquesta part. El vestuari és sobri, excepte en el moment de la festa, però molt adequat a cada moment de l'obra.

Vint-i-tres actors disciplinats damunt l'escenari donen vida a una pila de personatges on es fa difícil de dir si ho ha fet millor Hamlet, Polonius, Barnardo o Guildenstein. Jo sóc un enamorat de l'equilibri, quan a l'hora d'actuar no hi ha divos, on tots són actors d'un projecte comú, com en una coral sense solistes. Un altra punt a destacar és el moviment d'actors damunt l'escenari, precís com si fos un ballet, i de fet no estem tan lluny, ja que el responsable del moviment és Sidi Larbi Cherkaoui, un coreògraf radicat a Bèlgica considerat dels millors del món. Em sembla que fa un o dos anys va estar al Grec.

Avui la ressenya m'ha sortit llarga, però és que estic entusiasmant. Jo vaig anar a Londres amb una mà al davant i l'altra al darrera —no com els fills del Pujol, sinó en quan a entrades—, i la meva tossuderia va obtenir premi, i per això estic tan content. Des del punt de vista "turístic" el Barbican és un teatre per veure: semicircular, amb una pendent de seients on ningú et fa la punyeta ni que el de davant sigui jugador de bàsquet, amb una acústica boníssima i visió perfecte des de qualsevol lloc. Em pregunto perquè no van reconstruir el Liceu de Barcelona amb aquestes característiques, però això ja és una altra pel·lícula.