7 de nov. 2019

RITA

RITA
(a la Beckett)


          Quan el veterinari li diu al Toni que el millor seria sacrificar a la seva estimada gosseta, s’esgarrifa tot. La seva  Rita? Però que diu aquell boig...? La Júlia, la seva germana que és metgessa en canvi, ho veu molt clar, acabar amb el seu patiment, però quan el Toni, més endavant, li planteja a la germana el mateix per a la seva mare, ja en fase terminal, practicar-li la eutanàsia, la que s’esgarrifa és la Júlia.
          No penso jutjar ni als que pensen d’una manera ni d’una altra, però sí que crec que l’eutanàsia hauria d’estar legalitzada i concedir al que ho demani la opció d’una mort digna, però penso que l’obra no va per aquí. Sí que ens planteja aquest dilema, però en clau de comèdia, sense aprofundir.
          Aquest tema tan important és un recurs que una destre Marta Buchaca utilitza com a vehicle per fer aflorar un seguit d’històries familiars, de fills, de pares d’avis... de marits i cunyats. De viatges i èpoques de vacances. De pujades metafòriques a les golfes de la casa paterna i treure la pols a la pila d’andròmines guardades, totes amb els seus records importants per uns o trivials per altres. Els que hem viscut immersos en famílies cohesionades hem entès molt bé del que parla i qui més qui menys ha viscut situacions retratades en aquesta obra.
          Aquesta, penso, ha estat l’habilitat de l’autora. És més, i ara m’estic fotent en un jardí, penso que la dramaturga hauria pogut desenvolupar la mateixa història de records familiars a partir d’una altra situació, jo que sé, la venda de la casa familiar, per exemple, la mort d’un avi, però com que m’ho estic inventant, ho deixo aquí. Sigui com sigui, ningú li pot treure el mèrit al suc que ha tret l’autora de les històries de la família. El fet d’incloure l’obra en la “sèrie” Momento Mori penso que no és rellevant.
          La mateixa autora ha dirigit la funció que David Bagés i Anna Moliner han portat a bon fi amb autoritat i ofici. Per cert, no he dit que el títol de l’obra, Rita, és el nom que tenien tan la gossa com la mare. Aquest detall ja el deixo per a Freud, doncs a mi em ve gran.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada