JOHN & JEN
(al Teatre Gaudí Barcelona)
Avui no sé com
posar-m'hi. Tot i que sóc conscient que no em llegeix quasi ningú, no m'agrada gens fer ressenyes dolentes, especialment quan són de teatres petits, però com deia Mariano Rajoy, la veritat per davant (o
no va ser ell...?). Sigui per sort, sigui per vici, tinc la possibilitat d'anar
amb certa freqüència a Londres principalment a veure teatre, preferentment
musical, i és clar... les comparacions són odioses. Intentaré ser clar.
A Barcelona de
teatre musical se n'ha fet poc. Quan jo feia la mili (any 1959-60) al Paral·lel es feia molta revista, teatre de
varietats en que es cantava, es ballava i s'ensenyava —dintre el que el govern
civil permetia— una mica de cuixa i de vegades un pit, mai dos. El Molino,
L'Arnau, l'Apolo..., alguna cosa esporàdica, però no musicals. L'any 1988 Dagoll
Dagom estrena Mar i Cel, el que podria ser l'obra fundacional del musical
català modern i al 1996 apareix la Companyia El Musical Més Petit.
Ara se n'estan fent
molts, com si ens hagués agafat una mena de xarampió, però s'hauria d'anar amb
compte per no prendre mal. Els musicals són com una òpera. Penso fermament que
Els Miserables o el Fantasma de la Òpera no tenen res a envejar al Turandot de
Pucini i com a tals són molt complicats de posar en marxa. Habitualment
requereixen de companyies grans, vestuari, il·luminacions complexes i
orquestra. En la meva última ressenya de Londres parlava de Kiss Me Kate al ENO
amb 60 músics al fossat.
Crec que aquestes
magnituds, de moment, les hem d'oblidar. El Fantasma porta 32 anys ininterromputs
a la cartellera londinenca, més de 12.000 representacions, per tant crec que
s'ha de posar la mirada a produccions autòctones, que n'hi ha, de petit format,
o importades de la mateixa magnitud, però també molt de compte amb les
importades, i ara comença la ressenya de John & Jen.
Andrew Lippa, com
Jason Robert Brown, és un dels grans compositors de musicals de petit format,
però petit no vol dir senzill i aquí ja comencem a tenir un problema. Tot queda
fiat a els temes musicals i les interpretacions. No hi ha vestuari
espectacular, ni dues dotzenes de ballarines movent-se harmoniosament per l'escenari...
ni micros inal·làmbrics amb GPS, que tot ajuda a fer l'obra espectacular. Aquí
hi ha el John i la Jen a pit descobert, davant una partitura tremendament
complicada i em sap greu dir-ho, però penso que a l'Anna Valldeneu i al Marc
Pociello els venia gran. Penso que a Xavi Duch, del que he vist coses molt
bones es va passar d'atreviment.
La majoria de
persones pensa que si cantes "afinant" el que està escrit a la
partitura ja n'hi ha prou. Això, tot i ser important, és secundari. L'important
és entendre el que es canta, modular, matissar pianos i fortes i actuar perquè el públic que t'escolta s'ho cregui.
Per això és impossible cantar lieds de Shumann si no saps alemany, no saps el
que dius i no et pots emocionar; podries cantar les melodies amb la lletra de
La Flaca, i el resultat seria ben galdós. I a això hi hem d'afegir estar en comunió,
entendre's amb els músics que et donen el suport, perquè veu i so instrumental
formin un corpus.
Acabo. Lamento dir
que aquest John & Jen li van mancar la majoria de les coses que acabo de
comentar, però no voldria desanimar a ningú. S'ha de treballar i si no s'actua
amb públic el que es fa només són assaigs. Finalitzo dient que hi ha una figura
importantíssima, la base, que és el productor, el que posa en marxa
l'espectacle, fins i tot el que busca la pasta per fer-lo. En tenim a
Catalunya? Doncs potser hauríem de començar per la base i demano disculpes per
la mala crítica.
Hola Josep Maria, ja et vaig comentar a Igualada, a la meva primera visita a la Mostra de teatre que eres el meu blogaire de capçalera.
ResponEliminaNo t'equivoquis, et segueix molta gent.
Xavi Cairó
Figueres