Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris August Strindberg. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris August Strindberg. Mostrar tots els missatges

29 de juny 2017

Dansa de Mort

DANSA DE MORT
(a la Sala muntaner)



          Ahir, a la sortida de la Sala Muntaner, el primer que vaig fer va ser respirar aire fresc —sortosament la temperatura era molt agradable— i a continuació vaig pensar que era feliç. Ja ho sabia, però vaig constatar-ho després de veure Dansa de Mort. L'aire em va servir per ventilar la densa negror que es respirava a la casa dels protagonistes de l'obra.
          Strindberg és un dels pares del teatre modern, però pobret estava ben torrat. De personalitat esquizofrènica, sembla que se sentia perseguit i assetjat contínuament, i malgrat la seva misogínia es va casar tres vegades i amb les tres dones hi va tenir fills. La guerra dels sexes, les frustracions matrimonials i les tensions entre l'antic i el nou, el superior i l'inferior, són temes presents en gran part de les seves obres. En aquesta hi surten tots.
          Un capità de l'exèrcit de terra i la seva dona, actriu que va deixar la carrera per casar-se, estan a punt de celebrar les noces d'argent. Viuen en una illa, apartats de la resta de militars que l'habiten a causa del caràcter impossible de l'oficial, que entre altres coses li ha impedit prosperar en la carrera castrense. Reben la visita, després d'una pila d'anys, d'un cosí. Això potser reconduirà les relacions entre el matrimoni...
          L'obra és demolidora, desesperant, intensa, volgudament lenta i moralment fosca. Sembla que no hi ha esperança, tot i que el final és d'alguna manera sorprenent. Jordi Casanovas n'ha fet una adaptació i l'ha escurçat fins a 90 minuts, cosa que crec ha estat un encert; hora i mitja de mal rotllo és més que suficient, especialment quan el trio d'intèrprets han estat molt ajustats i excel·lents en els seus papers. Lluís Soler en el rol de militar a l'antiga, dèspota, malcarat i maltractador psicològic. Mercè Arànega en el paper de l'esposa, amargada, desconfiada, però no del tot víctima i finalment Carles Martínez fent de cosí fracassat, de poc caràcter i amb el pap ple de greuges. Un tercet de luxe per una obra difícil, d'aquelles en que si direcció i actors no estan a l'altura dius "va home, va".
          Molt bona l'escenografia, muntada damunt un oval empostissat de fusta amb el públic a tres bandes, quatre mobles que havien sigut de categoria i un paraigüer, un paraigüer on el capità guarda el sabre, arma que de tan en tant branda. Una il·luminació molt adequada per l'ambient malsà de la casa, i al final un protagonista molt especial, la música: Maskarade del compositor rus Aram Khatxaturian, un vals d'aquells que fan posar la pell de gallina.
          Per si el voleu escoltar

2 de febr. 2017

Júlia

JÚLIA
(a la Sala Atrium)



A la Sala Atrium hem vist la segona entrega de la Trilogia de la Imperfecció: Júlia, a partir de La Senyoreta Júlia de August Strindberg, una obra cabdal del teatre europeu de principis de segle passat, una obra que ens parla de la lluita pel poder; el de home-dona, senyor-criat, moral estreta-llibertat... i dominació.
El director Raimon Molins ha continuat "eixamplant" la petita sala del carrer Consell de Cent a base de la utilització (inteligent) del vídeo. Aquest giny, el vídeo —no el de la Sandra Camaca— si s'utilitza amb coneixement en el doble sentit de dominar el mitjà i sentit comú, es demostra una eina útil en el plantejament d'algunes posades en escena.
Aquesta vegada a més de filmar escenes que passen fora del nostre camp visual, ha reforçat records que expliquen els personatges amb escenes de la pel·lícula Fröken Julie (1951) del realitzador suec Alf Sjöberg, mestre d'Igmar Bergman. El resultat és molt bo i si has vist la peli, encara millor, doncs aquest és un tipus de teatre per coneixedors —que ningú ho interpreti en el sentit de ser pedant—. Jo hi he anat amb un nét meu que no coneixía l'obra i li ha costat entrar-hi.
A la peça també hi havia dues temperatures: la calenta del duo Julia (senyoreta de la casa) - Jan (xòfer i criat) i la freda de Kristina (cuinera i "una mica" nòvia del protagonista) que s'ho mira trista des de la distància. La Patrícia Mendoza ha brodat el paper de la dona "superior" per ser la senyoreta de la casa, però "inferior" per ser dona, cabrona i un punt bandarra, seient per sobre la taula de la cuina, amb la seva faldilla curta, mostrant cuixa fins el punt exacte. Fantàstic també Jordi Lordella, el criat ambiciós, fascinat per aquella dona des de que era nena, però que farà el que convingui per aconseguir les fites que s'ha marcat. Finalment Mireia Trias, personatge quasi mut, enfundada en un vestit fins els peus, sobri i elegant de minyona de casa bona, que ha estat a punt de robar la funció a la parella protagonista sense quasi obrir la boca. Els tres dirigits amb ma sàvia per Raimon Molins.
L'escenografia molt bona. Sembla mentida el partit que li treuen a la petita vaqueria que era el local. L'obra és una adaptació i per tan no hi ha tot el que conté l'original. M'hauria agradat més presència del personatge del pare dominador absolut, que només està present en les sabates que el criat neteja. En realitat no hi feia falta, però és que a mi aquests paper importants que mai es veuen al escenari em tenen fascinat, com Pepe el Romano de la Bernarda Alba, ves que hi vols fer.
Precissió final: ahir al sortir del teatre em va semblar que la peça no m'havia convençut del tot, però alguna cosa em deia que no em precipités al fer la ressenya, que quelcom em ballava pel cap. Avui, amb la idea reposada com La Crema de Miquel Martí Pol, he arribat a la conclusió de que em va agradar molt.