L'AMANSI(PA)MENT DE LES FÚRIES
(al Teatre Grec de Montjuic)
Aquesta ressenya em
serà molt difícil de fer per un motiu important: jo als Parking Shakespeare els
adoro, ells ho saben i avui no parlaré massa bé de l’obra que he vist. També
aclariré que la primera part de la marató, Titus, no la vaig poder veure perquè
els il·luminats que venien les entrades del Grec em van perdre les de la
primera part; a hores d’ara encara deuen voltar “pel núvol”. Dit això no em puc
estar de dir el que penso, com faig sempre.
Pam amunt pam avall,
fa dos anys vaig veure Aüc, una obra que em va deixar garratibat per la seva
qualitat i el que ens explicava. Les Impuxibles van “fitxar” la Carla Rovira i
van aconseguir una obra rodona i total: idees, text, música, dansa...
Ara aquesta jove
creadora s’ha carregat a l’esquena un Shakespeare: The Taming Of The Shrew,
en català La Ferèstega Domada, i perdoneu-me el joc de paraules fàcil, també se
ha carregat l’obra, segons el meu punt de vista; tot el que dic és des del meu
punt de vista. M’explico.
El toc feminista l’ha
traït fins el punt de fer-se un embolic i perdre el control de la peça. Ha
començat força bé, fent aparèixer al propi Shakespeare, cosa que no és cap
novetat. A Anglaterra de “shakespeares” se’n fan centenars cada any i
s’interpreten de moltes maneres i amb absoluta llibertat. Jo, que no hi visc a
Anglaterra, n’he vist uns quants al llarg de la meva vida, des de teatres
petits del Fringe, fins al Globe i a Stratford, i es prenen moltes
llibertats, però habitualment sense carregar-se l’esperit del que l’autor volia
transmetre.
Pregunta: aquesta
comèdia del bard és masclista? Ningú en dubta. Era la seva intenció defensar
aquesta manera de fer? Aquí pocs hi estan d’acord. Llegiu-vos els Sonets i
veureu que no semblen escrits per un mascle tipus Manada.
De què em queixo
d’aquesta Ferèstega que hem vist? Doncs que l’adaptació ha desvirtuat l’obra
inicial, la que va escriure el dramaturg. A partir d’un moment han fet canvis
que no sé si ens portaven a una peli de Tarantino o de Russ Meyer. Han fet
modificacions importants cap a pitjor.
Quan Petruccio es
nega a quedar-se al sopar nupcial i s’emporta a Caterina en plena nit, sembla
que han estat assaltats per un comando de feministes i l’han estovat a plaer a
jutjar com ha aparegut d’ensangonat. L’escamot estava format (les hem vist a
escena) per unes energúmenes armades amb fuets, pals de beisbol, barres de
ferro i fins una metralladora. La pregunta important és: el feminisme ha de
combatre el masclisme violent amb violència, equiparant-se així al masclisme
que vol combatre? Si aquest és el missatge, ho tenen fotut; penso que la seva
lluita, en la quan molts estem al seu costat, l’han d’enfocar d’una altra
manera. Sé que només estem davant d’una representació, però la “moralina” és
molt “desmoralitzadora”.
I aleshores ha
aparegut un quartet de cantants (?) que ens han ofert un rap força deplorable
que s’ha allargat més del desitjable. El rap és un estil musical no fàcil
d’encaixar en teatre, però hi ha qui en sap i ho fa bé. Si heu tingut ocasió de
veure In The Heights de
Lin-Manuel Miranda, sabreu de que parlo. Aquest ha sigut més patètic que quan
la companyia cantava No, No Somos Ni Romeo Ni Julieta, aquell tema
estrella de la caspa dels seixanta que perpetrava la Karina. Tot m’ha semblat
un despropòsit.
Però no vull acabar
la ressenya sense parlar dels actors. A mi no m’ha semblat que ho fessin
malament. Han fet el que han pogut, que ha estat poc, com diu aquell refrany
castellà: con estos mimbres... Em sap molt de greu tot el que acabo
d’escriure. Els parkings potser hauran de recuperar dramaturgs que els van fer
adaptacions memorables.
Acabo disculpant-me
davant dels que l’obra els va agradar molt. Només puc dir que diferents
persones tenim diferents punt de vista, i segurament cap tenim la raó absoluta,
que només tindria déu... si existís.
P.D. Foto que fa
palesa la violència feminista expressada en l’obra:
