Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carla Rovira. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carla Rovira. Mostrar tots els missatges

2 d’ag. 2019

L'EMANSI(PA)MENT DE LES FÚRIES

L'AMANSI(PA)MENT DE LES FÚRIES
(al Teatre Grec de Montjuic)





Aquesta ressenya em serà molt difícil de fer per un motiu important: jo als Parking Shakespeare els adoro, ells ho saben i avui no parlaré massa bé de l’obra que he vist. També aclariré que la primera part de la marató, Titus, no la vaig poder veure perquè els il·luminats que venien les entrades del Grec em van perdre les de la primera part; a hores d’ara encara deuen voltar “pel núvol”. Dit això no em puc estar de dir el que penso, com faig sempre.
Pam amunt pam avall, fa dos anys vaig veure Aüc, una obra que em va deixar garratibat per la seva qualitat i el que ens explicava. Les Impuxibles van “fitxar” la Carla Rovira i van aconseguir una obra rodona i total: idees, text, música, dansa...
Ara aquesta jove creadora s’ha carregat a l’esquena un Shakespeare: The Taming Of The Shrew, en català La Ferèstega Domada, i perdoneu-me el joc de paraules fàcil, també se ha carregat l’obra, segons el meu punt de vista; tot el que dic és des del meu punt de vista. M’explico.
El toc feminista l’ha traït fins el punt de fer-se un embolic i perdre el control de la peça. Ha començat força bé, fent aparèixer al propi Shakespeare, cosa que no és cap novetat. A Anglaterra de “shakespeares” se’n fan centenars cada any i s’interpreten de moltes maneres i amb absoluta llibertat. Jo, que no hi visc a Anglaterra, n’he vist uns quants al llarg de la meva vida, des de teatres petits del Fringe, fins al Globe i a Stratford, i es prenen moltes llibertats, però habitualment sense carregar-se l’esperit del que l’autor volia transmetre.
Pregunta: aquesta comèdia del bard és masclista? Ningú en dubta. Era la seva intenció defensar aquesta manera de fer? Aquí pocs hi estan d’acord. Llegiu-vos els Sonets i veureu que no semblen escrits per un mascle tipus Manada.
De què em queixo d’aquesta Ferèstega que hem vist? Doncs que l’adaptació ha desvirtuat l’obra inicial, la que va escriure el dramaturg. A partir d’un moment han fet canvis que no sé si ens portaven a una peli de Tarantino o de Russ Meyer. Han fet modificacions importants cap a pitjor.
Quan Petruccio es nega a quedar-se al sopar nupcial i s’emporta a Caterina en plena nit, sembla que han estat assaltats per un comando de feministes i l’han estovat a plaer a jutjar com ha aparegut d’ensangonat. L’escamot estava format (les hem vist a escena) per unes energúmenes armades amb fuets, pals de beisbol, barres de ferro i fins una metralladora. La pregunta important és: el feminisme ha de combatre el masclisme violent amb violència, equiparant-se així al masclisme que vol combatre? Si aquest és el missatge, ho tenen fotut; penso que la seva lluita, en la quan molts estem al seu costat, l’han d’enfocar d’una altra manera. Sé que només estem davant d’una representació, però la “moralina” és molt “desmoralitzadora”.
I aleshores ha aparegut un quartet de cantants (?) que ens han ofert un rap força deplorable que s’ha allargat més del desitjable. El rap és un estil musical no fàcil d’encaixar en teatre, però hi ha qui en sap i ho fa bé. Si heu tingut ocasió de veure In The Heights de Lin-Manuel Miranda, sabreu de que parlo. Aquest ha sigut més patètic que quan la companyia cantava No, No Somos Ni Romeo Ni Julieta, aquell tema estrella de la caspa dels seixanta que perpetrava la Karina. Tot m’ha semblat un despropòsit.
Però no vull acabar la ressenya sense parlar dels actors. A mi no m’ha semblat que ho fessin malament. Han fet el que han pogut, que ha estat poc, com diu aquell refrany castellà: con estos mimbres... Em sap molt de greu tot el que acabo d’escriure. Els parkings potser hauran de recuperar dramaturgs que els van fer adaptacions memorables.
Acabo disculpant-me davant dels que l’obra els va agradar molt. Només puc dir que diferents persones tenim diferents punt de vista, i segurament cap tenim la raó absoluta, que només tindria déu... si existís.
P.D. Foto que fa palesa la violència feminista expressada en l’obra:

7 de jul. 2017

Aüc, el So de les Esquerdes.

AÜC, EL SO DE LES ESQUERDES
(a La Seca)



           Aüc és un mot català que segons el DIEC vol dir crit allargassat i proferit amb força, però segons Carla Rovira i Les Impuxibles "és allò que se sent entre les costures del silenci i la ràbia". Aüc, El So De Les Esquerdes és l'espectacle que dins el Grec es pot veure a la Seca i va de violència sexual.
          No és no; senzill, oi? Doncs pel que sembla no està tan clar i per això abans de començar l'obra una de les actrius ens diu que no està permès fer gravacions, ni fotografies... Que creu que dient no una vegada n'hi ha d'haver prou, però que ho repetirà... per si les mosques: no es pot. Que si algú l'ha vist a ella abans al bar, potser amb una copa de més, una mica alegre, se l'ha de creure igual quan diu no, per la senzilla raó de que no és no. És un dels avisos d'apagar els mòbils més brillants i dins el context que he sentit mai.
          Comença la funció amb una noia que explica el desencant, el fàstic, la paràlisi que li va crear que el noi amb que havia sortit l'estigués obligant, malgrat la seva resistència, a obrir-se de cames, violentant-la. Ella pensava que les violacions passaven amb un desconegut amb navalla, contra la paret d'un carrer fosc... no a l'apartament d'un amic. Quan arriba a casa i l'amiga li pregunta com ha anat: es desmunta i s'enfonsa.
          Aleshores comença una coreografia magnífica, impressionant de les actrius ballarines rentant-se, intentant treure's de la pell la olor, la suor enganxada, el fàstic que li ha deixat el contacte amb l'epidermis del violador. Una coreografia de l'Ariadna Peya obsessiva, insistent, pertinaç embolcallada per la música de la Clara Peya al piano. Jo no sóc expert en dansa, però el meu estómac sap molt be quan una cosa li arriba i el copeja, i he rebut una mena de cop de puny que m'ha tallat la respiració. La il·luminació de Jordi Berch ho ha acabat de potenciar en una mena de comunió entre llum, música i coreografia que difícilment oblidarem els que érem a la sala.
           El relat continua i se'ns parlarà d'una nena que és acompanyada a casa pel que segurament és un parent de confiança... i així se'ns presentaran diferents cassos de violència sexual, sòrdids, indignants... Val a dir que en cap moment s'ha utilitzat el morbo i el flirteig amb la pseudo pornografia per augmentar les sensacions. Ni ha hagut prou amb les paraules ben escrites i ben dites, una música ben interpretada al piano ajudada per samplers i sintetizadors de percussió i les coreografies, penso que autèntiques protagonistes de l'obra.
          Els text i la dramatúrgia és de Carla Rovira, brillant i molt equilibrat. Les interpretacions han anat a càrrec de Julia Barceló, Olga Lladó, Ariadna Peya, Clara Peya i Maria Salarich, totes sensacionals. Les obres de denúncia fan forat quan el nivell artístic és alt, i en aquest cas ho és molt d'alt. Cap problema? Doncs posats a filar prim, en algun moment que les actrius han recitat text, la música del piano ha estat excessivament forta i ha tapat les locucions, però siguem honrats, el passi que jo he vist era una prèvia, i aquest tipus de funcions són per polir els possible defectes que sorgeixin. Demà, a l'estrena segur que ja estarà tot ben equilibrat.
          Obra d'alt nivell que no us heu de perdre. Encara que no sigueu masclistes i hàgiu estat educats en el respecte per a tothom, us farà reflexionar. Acabada la funció, els aplaudiments han estat antològics i segons la meva opinió, merescuts, molt merescuts.