SUITE TOC NÚM. 6

SUITE TOC NÚM. 6

(A la Sala Beckett)

          La meva àvia va ser analfabeta fins els vint-i-cinc anys, quan ja tenia tres fills, però era una dona sàvia. Deia que per resoldre un problema l'havies de conèixer. Suposo que per resoldre una malaltia de les anomenades "mentals" t'hi has d'enfrontar, de cara, i sortir de l'armari. Fàcil de dir, però es necessita una cosa poc freqüent: valentia.

          Aquests dies a la Sala Beckett hi ha en cartell un espectacle de nom SUITE TOC NÚM. 6, una pereformance (en podríem dir) de Les Impuxibles, les germanes Peya. Tothom (del món de l'espectacle) les coneix; no es limiten a fer muntatges "macos" i encara diré noms més ofensius "bufons, monos"; tenen les capacitats per fer-los, però segur que no els interessa. Són persones compromeses, especialment en temes "delicats", com el feminisme, l'heteropatriarcat, els abusos sexuals (AÜC n'és un exemple) ... i ara les malalties mentals.

          TOC són les sigles que defineixen el Transtorn Obsessiu Compulsiu, una síndrome que pertany als trastorns d'ansietat. Conviure amb ells no és fàcil i la Clara Peya, que n'està diagnosticada, ens ho explica, sortint de l'armari. Imagineu-vos per un moment que esteu obsessionats pels accident de trànsit i que truqueu vint-i-cinc cops en un sol dia per assegurar-vos que la vostra germana no n'ha patit cap i està en cadira de rodes...

          L'obra, molt hàbilment, comença amb una història, explicada triplement: per un dels actors, projectant el text i relatada amb el llenguatge dels signes. Parla de la veïna de dalt, que es desperta de matinada i toca el piano obsessivament, i la veïna de baix que l'ha de suportar. Els texts que van fluint són una meravella, escrits per Maria Velasco. Mentrestant els cinc intèrprets es mouen harmoniosament entre el munt de teclats que hi ha escampats pel terra.

          En un moment determinat s'atura la funció i la Clara ens confessa que pateix TOC. Les músiques —que ningú esperi melodies fàcils— agressives, obsessives, continuen. El moviment escènic és suggestiu, absorbent i molt equilibrat, i es torna a aturar la funció, i ara és l'Ariadna la que ens parla. Diu "hola, sóc la germana de la Clara Peya, bé, sóc l'Ariadna Peya". Ara, després d'haver assumit durant molt anys, des de l'amor, el rol de "cuidador", pensa que necessita espai per a ella mateixa. Ens ho explica amb els ulls humits fent un homenatge a les persones de l'entorn dels que tenen problemes d'aquest tipus.

          Costa contenir les llàgrimes davant de les dues confessions, per la sinceritat i l'absència de melodramatisme. Parlen dues persones que s'estimen i molt, però que coneixen les dificultats de conviure amb aquests problemes.

          A la peça hi ha moltes coses més, però una ressenya s'ha d'acabar, o sigui que finalitzo. L'equip artístic és immillorable. Les dues germanes ajudades de Judit Pujol i Maria Velasco han muntat una peça de molta categoria. Èlia Ferreró, Pau Vinyals i Adrià Vinyals han estat uns intèrprets fantàstics.

          Acabo donant-vos dos consells: no us la perdeu i no badeu. Només fins el dia 14 d'abril a la Beckett, i les entrades volen, o sigui, que vosaltres mateixos. Us ho tornaré a dir: no sigueu carallots!

Aüc, el So de les Esquerdes.

AÜC, EL SO DE LES ESQUERDES

(a La Seca)

           Aüc és un mot català que segons el DIEC vol dir crit allargassat i proferit amb força, però segons Carla Rovira i Les Impuxibles "és allò que se sent entre les costures del silenci i la ràbia". Aüc, El So De Les Esquerdes és l'espectacle que dins el Grec es pot veure a la Seca i va de violència sexual.

          No és no; senzill, oi? Doncs pel que sembla no està tan clar i per això abans de començar l'obra una de les actrius ens diu que no està permès fer gravacions, ni fotografies... Que creu que dient no una vegada n'hi ha d'haver prou, però que ho repetirà... per si les mosques: no es pot. Que si algú l'ha vist a ella abans al bar, potser amb una copa de més, una mica alegre, se l'ha de creure igual quan diu no, per la senzilla raó de que no és no. És un dels avisos d'apagar els mòbils més brillants i dins el context que he sentit mai.

          Comença la funció amb una noia que explica el desencant, el fàstic, la paràlisi que li va crear que el noi amb que havia sortit l'estigués obligant, malgrat la seva resistència, a obrir-se de cames, violentant-la. Ella pensava que les violacions passaven amb un desconegut amb navalla, contra la paret d'un carrer fosc... no a l'apartament d'un amic. Quan arriba a casa i l'amiga li pregunta com ha anat: es desmunta i s'enfonsa.

          Aleshores comença una coreografia magnífica, impressionant de les actrius ballarines rentant-se, intentant treure's de la pell la olor, la suor enganxada, el fàstic que li ha deixat el contacte amb l'epidermis del violador. Una coreografia de l'Ariadna Peya obsessiva, insistent, pertinaç embolcallada per la música de la Clara Peya al piano. Jo no sóc expert en dansa, però el meu estómac sap molt be quan una cosa li arriba i el copeja, i he rebut una mena de cop de puny que m'ha tallat la respiració. La il·luminació de Jordi Berch ho ha acabat de potenciar en una mena de comunió entre llum, música i coreografia que difícilment oblidarem els que érem a la sala.

           El relat continua i se'ns parlarà d'una nena que és acompanyada a casa pel que segurament és un parent de confiança... i així se'ns presentaran diferents cassos de violència sexual, sòrdids, indignants... Val a dir que en cap moment s'ha utilitzat el morbo i el flirteig amb la pseudo pornografia per augmentar les sensacions. Ni ha hagut prou amb les paraules ben escrites i ben dites, una música ben interpretada al piano ajudada per samplers i sintetizadors de percussió i les coreografies, penso que autèntiques protagonistes de l'obra.

          Els text i la dramatúrgia és de Carla Rovira, brillant i molt equilibrat. Les interpretacions han anat a càrrec de Julia Barceló, Olga Lladó, Ariadna Peya, Clara Peya i Maria Salarich, totes sensacionals. Les obres de denúncia fan forat quan el nivell artístic és alt, i en aquest cas ho és molt d'alt. Cap problema? Doncs posats a filar prim, en algun moment que les actrius han recitat text, la música del piano ha estat excessivament forta i ha tapat les locucions, però siguem honrats, el passi que jo he vist era una prèvia, i aquest tipus de funcions són per polir els possible defectes que sorgeixin. Demà, a l'estrena segur que ja estarà tot ben equilibrat.

          Obra d'alt nivell que no us heu de perdre. Encara que no sigueu masclistes i hàgiu estat educats en el respecte per a tothom, us farà reflexionar. Acabada la funció, els aplaudiments han estat antològics i segons la meva opinió, merescuts, molt merescuts.