Mujeres de Shakespeare

MUJERES DE SHAKESPEARE

(al Teatre Condal)

Jo sempre he admirat a Rafael Álvarez "El Brujo", aquest actor andalús en certa manera inclassificable, entre un bufó i un joglar, aquesta persona convertida en personatge per bé i per mal. He vist unes quantes de les seves produccions i inclús he fet quilòmetres, com anar al Festival de Mèrida, per veure produccions seves que intuïa no es farien a Barcelona.

I perquè dic persona convertida en personatge? Doncs perquè em temo que "El Brujo" s'està menjant al actor que és Rafael Álvarez. M'agradaria veure'l —ho dic sincerament— fent un paper potent que no fos un monòleg, un paper modern com Muerte de un Viajante —ho poso en castellà perquè és la seva llengua— o Quien teme a Virginia Woolf, que per edat li escaurien, perquè en les dues últimes ocasions que l'he vist em temo que s'ha passat d'actuar "de cara a la galeria". Potser també és el moment de que es busqui un bon director que el marqui.

Mujeres de Shakespeare és un monòleg cent per cent Brujo. on barreja personatges de les obres de Shakespeare i opinions de Harold Bloom —una autoritat en el bard d'Stratford—, tot això força inconnex barrejat amb el 21% d'IVA i tots els seus temes polítics recurrents. Els acudits comencen a ser repetitius com lo que me pasó en un publo, del cual no diré el nombre, i aleshores el deixa anar, o l'habitual hoy hay nivel, que últimament està canviant per estoy mejor, com si hagués tingut algun problema mèdic. Tot això a una gran part del públic li fa molta gràcia, a jutjar per les riallades i n'abusa: és el que en dic actuar de cara a la galeria. A pesar d'això s'ha de reconèixer que te moments brillants, que domina l'escenari i que és una força de la naturalesa.

L'escenografia d'aquest espectacle és molt bona; dos faristol al davant de l'escenari on ell es va alternant per llegir, i una taula més al fons, amb uns canelobres i espelmes (elèctriques). Una bona il·luminació el va empaitant per l'escenari, dons ell es belluga molt. Aquesta vegada l'acompanya un violinista que posa música en directe damunt d'uns sons pregravats.

Dia d'estrena al Condal, quasi ple d'un públic una mica heterogeni, alguns dels espectadors de riallada fàcil i cridanera, molt cridanera, moments que ell aprofita per repetir o ampliar les coletillas. Forts aplaudiments i moltes persones dempeus cridant bravo!

P.D. Per Sant Jordi em vaig comprar el llibre 100 Insults Imprescindibles, de pau Vidal, i avui ja he començat a practicar una vegada han obert els llums. Un exemplar del sexe femení asseguda a la fila 2 núm. 19 ha obert el seu mòbil —de pantalla gran i profusament il·luminada— per consultar no se sap què. Una vegada? fred. Dues? fred. Cinc vegades! la cabrona (16), truja (96), tros de carn batejada (95), cretina (25) i putarranga (79). M'he quedat ben descansat. Els números entre parèntesi es corresponen a la numeració dels insults de l'esmentat llibre. Ella m'ha mirat sorpresa com volent dir: i ara?

La Odisea

LA ODISEA

(al Teatre Condal)

Jo soc un incondicional del Rafael Álvarez El Brujo. Des de sempre m'han agradat els joglars que, aprofitant les històries que expliquen, no s'estan de fotre canya als que manen i abusen del poder, i ell és un exemplar destacat d'aquesta raça de còmics de camí ral que als segles XII i XIII recitaven obres èpiques i més endavant van enllaçar amb la picaresca i explicaven tota mena d'històries, des de còmiques fins a eròtiques.

Aquest cordobès porta a l'esquena una pila d'espectacles, habitualment monòlegs —actualment n'alterna set i ha confessat, en conya, que de vegades no sap en quin està—. La Odisea que fa al Condal és l'últim i, pel meu gust, no és precisament el millor que ha fet. Tot i així l'obra es veu amb fluïdesa, és divertida i fa somriure i arrenca riallades amb facilitat.

Els que no són admiradors seus podran adduir que sempre actua de la mateixa manera, amb els mateixos moviments, aturades histriòniques i gestos coneguts. Cert: és la seva marca, com els estarrufats cabells blancs i el vestuari monocolor només amb tocs discordants. Algú s'imagina el gran Charles Chaplin amb un look divers quan feia de Charlot? És la grandesa i servitud dels que treballen un estil propi; la llista podria ser llarga. No són actors de repertori. Segurament ho podria fer, però no me l'imagino en el paper de Cyrano perquè, repeteixo, és un joglar.

Tornant a l'obra d'avui, vull aclarir que m'ho he passat bé, però com ja he dit no és de les millors. És una mica dispersa, de vegades amb tocs de cara a la galeria i jo he reconegut alguns gags que li vaig sentir aquest estiu en l'estrena que va fer al Festival de Mèrida amb L'Ase d'Or, de Luci Apul·leu. Tampoc m'ha agradat la posada en escena amb l'escenari ple de petxines gegants d'un color celest una mica amariconat. En canvi els dos músics que l'acompanyaven penso que han sigut un bon complement. El moviment escènic bo, brujo, no para mai quiet.

El Condal amb menys de mitja entrada, però d'un públic entregat que ha rigut estentòriament i ha aplaudit i ha cridat bravos com si haguessin sentit a la Callas.