LA MASCARADA
(al Teatre Akadèmia)
Declaració de principis: per a mi els Pirates s’han convertit en una
companyia teatral indispensable per molts motius. Un: són una companyia estable
amb teatre propi (poca conya). Dos: són gent jove, molt professionals, no tenen
manies i quan els sembla els hi foten pels descosits. Tres: els seus membres
tenen una formació bona i molt completa, actuen, ballen i toquen instruments
—molt bé, per cert—. Això els permet fer muntatges al estil segle XVII tot i
que quan els agafa l’arravatament es passen la ortodòxia pel forro, però de manera
molt pensada. Quatre: doncs que són una gent que em tenen el cor robat. Acabo.
Molière era un cabronàs que es va mofar del mort i de qui el
vetllava, posant en evidència els cercles culturals, als aspirants a
gentilhomes, als avars... li va fer un bon repàs a la nova societat del XVII i no
va deixar allò que en castellà en diuen títere con cabeza. Explicat això
podem anar al que hem vist avui a l’Akadèmia (amb la K mirant a Pamplona).
Le Bourgeois Gentilhomme és una
comèdia-ballet, gènere que el senyor Poquelin utilitzava per a major divertimento
(sembla que a Lluís XIV li agradava), i amb l’ajut d’un músic i un coreògraf muntaven
aquests tipus d’espectacle. Tomàs Jourdain (el protagonista) és un carallot
inculte que ha fet diners i es vol convertir en persona important i influent —influencer
dieun en un moment per connectar amb l’actualitat—. Tothom li fot el pel i els
calés, i amb aquest plantejament els Pirates munten un pollastre esbojarrat d’aquells
de traca i mocador.
Com que hi surten una quinzena de
personatges i només els fan sis actors, els canvis són constants i a unes
velocitats increïbles, cosa que fa que de vegades quan has comprés qui parla,
ja n’estàs escoltant a un altra. Això crea una mica de confusió, però ajuda a
augmentar la buscada disbauxa. A voltes a l’espectador ens ajuden unes caretes
de fira. L’ambient on passen les coses també és molt variat i l’escenògraf
Enric Romaní opta per uns plafons amb rodes que no paren d’anar a munt i avall dient-nos
on estem. Excel·lent idea!
Més coses; la música. Un clavicèmbal, dos
violins, una viola i un tambor ens alegren la peça; a més els actors canten i
ballen. Es pot demanar més? Bé, si només t’agraden les peces lentes, on tot
està molt clar i et molesta la música i el ball al teatre, no és la teva obra.
La direcció d’Adrià Aubert, és impecable.
Aquest noi li està agafant molt bé la mida a la reinterpretació dels clàssics,
i l’Ariadna Cabiró s’ha carregat a l’esquena la direcció musical amb nota alta.
L’Anna Romaní és la responsable del moviment escènic, i a fe que ho ha fet bé,
perquè a l’escenari, com diuen els italians, c’è una confusione... Maria
Albadalejo s’ha fet càrrec del vestuari, molt adequat... En fi, un equip que ha
funcionat com una màquina de cosir amb tots els intèrprets a una gran altura. A
mi m’han agradat molt les ruptures que fan sense avisar, com quan mentre discuteixen,
fan un apart i diuen “canvi de tema” o “no anem bé” o qualsevol cosa que no t’esperaves.
Habitualment no ho faig, però no em puc
estar de nomenar l’elenc: Laura Aubert, Ariadna Cabiró, Ricard Farré, Laura Pau,
Anna Romaní i Adrià Aubert. Enhorabona a tots. Ens heu fet feliços... que cony, molt feliços.
