Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pau Roca. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pau Roca. Mostrar tots els missatges

23 de jul. 2017

Tender Napalm

TENDER NAPALM
(a la Sala Beckett)



          Aquesta ressenya l'escric amb retard, una setmana de retard, que si penses en la immensitat del món és poc, per avui en l'època de la immediatesa és una eternitat —aquesta entrada filosòfica barata l'he fet per justificar la mandra que arrossego—.
          Tender Napalm és una obra de Philip Ridley, un autor del Regne Unit que té tela. Novel·lista, dramaturg, compositor musical, poeta, fotògraf, director de cine... Si a Anglaterra hi tinguessin afició, segur que també seria boletaire, però anem a l'obra que hem vist a la Sala Beckett.
          Una dona i un home joves estan en un pou (metàfora). S'estimen però la vida els ha colpejat dur amb la mort d'un fill. No m'imagino que es pot fer per superar això, ni si és superable. Els dos personatges parlen de la seva relació, d'amor, de sexe, baixen als inferns amb temes molt foscos i pugen, de vegades, amunt amb tendresa. L'obra és una muntanya russa i els espectadors, val a dir-ho, les passem molt putes per diversos motius: pel fet de la mort i per la dificultat de seguir el que ens expliquen en un llenguatge molt dur, però també poètic, dues combinacions letals. Com diu el programa de mà "quan es barreja el sabó líquid amb gasolina, s'obté un gel de gasolina que produeix una substància altament inflamable que crema lentament: el Napalm"
          I doncs? Doncs aleshores apareixen tres personatges salvadors. No, no salven als protagonistes, ens salven a nosaltres, els espectadors, i ho fan amb els seus moviments que ens ajuden a seguir l'obra. Tres acròbates de circ que amb els seus moviments per l'escena, fent pilars humans, fent volar els protagonistes, tot d'una forma com si no fossin humans, com si la llei de la gravetat no anés amb ells. Circ poètic; no sabia que existís, però es veu que sí.
          L'obra avança i continua sent dura; es diuen coses gruixudes, però ara amb l'ajut del trio circense sembla que estiguin embolicades en cotó fluix. ja no són tan feridores.
          Em trec el barret davant l'Ariadna Nadal, responsable de la traducció; m'imagino que no haurà sigut fàcil, ja no traslladar les paraules, sinó entendre l'obra, i el mateix per Pau Roca, tan escabellat com sempre, però mantenint aquesta excel·lència com a director i com a intèrpret, igual que la que fa de parella Ariadna Cabrol. I el trio circense? Nota alta per aquests desconeguts per a mi: Wanja Kahlert, Adrià Montaña i Anna Pasqual. El moviment escènic de Mercè Boronat de premi, no sé quin, però de premi.
          El públic hem sortit de la sala entre incrèduls, entusiasmats i acollonits. Bravo!

15 de març 2017

Dybbuk

DYBBUK
(a la Sala Beckett)



          Jan Vilanova Claudin sembla que té una predilecció per escriure obres en que els fets han passat realment, allò que a les pelis se subtitula amb basado en hechos reales —ho he posat en castellà perquè m'ha semblat que molava més—. Doncs el "pàjaru" ha escrit una obra basada en la vida d'un element curiós que va enganyar a tot un país, França, i mira que els francesos tenen coses que per a ells són intocables, com la grandeur, la Légion d'Honneur, l'Édith Piaf (la Môme) i el premi Goncourt de literatura. Doncs un element que ni era nascut a França els va fotre la bleda al clatell.
          Roman Kacew va néixer a Lituania quan encara formava part de l'Imperi Rus, fill de jueus, va viure a Polònia i finalment va aterrar a França. Va ser heroi com a aviador en la Segona Guerra Mundial i va rebre una pila d'honors. Sota el pseudònim de Romain Gary va rebre el premi Goncourt (Les Racines du Ciel), es va casar amb l'actriu Jean Seberg i quan es va cansar de tot es va buscar un passerell li va posar de nom Émil Ajar, li va escriure una novel·la i va guanya el Goncourt (La Vie Devant Soi). El Goncourt només es pot guanya una vegada. Escàndol. Ah, i encara li va quedar temps per ser diplomàtic, etc...
          Amb tot això Jan Vilanova ha escrit una obra que no és d'aventures ni d'intriga (que ho podria ser), és una peça on hi ha molta introspecció, i que està plena de records, metàfores i simbolismes. Comença esbossant la relació del personatge amb la seva mare, dona sempre present a la seva vida, esperonant-lo. Més tard la trobada amb el que farà d'Émile Ajard, un desarrelat, lector empedreït al que anomena nebot. La presència del editor Gallimard, la Jean Seberg, tot en una mena de totum revolutum fascinant. I què en fem de tot això?
          De moment ho posem en una escenografia molt, però que molt atractiva de Paula Bosch. En la força gran sala de baix de la Beckett, al fons un panell negre que ho ocupa tot, i on hi aniran escribint coses a cops de brotxa i pintura blanca. Al davant vuit gàbies il·luminades per dins que no he arribat a esbrinar que cony significaven, i res més. Bé la omnipresència de Romain Gary (Víctor Pi) i el seu vestit, americana i pantalon magnífics que jo em pensava que eren estampats i no; sobre un verd quasi beige, pinzellades de pintura blanca a cops de brotxa de quan escriuen al panell negre del fons. Si el veu Xavier Sala i Martin segur que li roba l'americana. Jo he estat a punt per fer-me'n unes sabates.
          És d'aquelles peces que sembla que caminin de manera autònoma, com si ningú les hagués escrit —mentida podrida, que sense un guió ben travat no funcionarien ni deu minuts—, però que a mida que avancen et van abduint. La meva àvia si fos viva diria que és molt "moderna". I així avancem fins al desenllaç final, no feliç. Tanta impostura té un preu; aquella gent no van ser feliços.
          Víctor Pi, Patrícia Bargalló (benvinguda, feia temps que no et veia), Pepo Blasco i Bernat Quintana, en substitució de Pau Roca —aquell que sembla que s'acabi de llevar d'haver dormit en un paller—, que és el director, molt bé. Obra complicada que no es munta així com així. Bravo! El públic ha aplaudit amb ganes obligant als intèrprets a sortir a saludar repetides vegades.
P.D. Dybbuk, si ho vaig entendre bé, en yidish vol dir engany o cosa semblant.

14 de gen. 2017

Història

HISTÒRIA
(al Teatre Lliure)



Aquesta peça es va estrenar l'any passat a la Becket i ara s'ha recuperat a l'Espai Lliure, i si no vaig confós s'ha fet amb els mateixos actors i la mateixa direcció, o sigui que em sembla que no ha soferts canvis, al menys importants.
D'alguna manera és un homenatge doble: a la disciplina (o ofici) d'historiador i als herois de la resistència francesa, però també és una història humana en quan al dia a dia d'unes classes d'història en una facultat i l'amor i desamor de dos joves.
L'autor, Jan Vilanova, és historiador i ens ha parlat del que coneix, concretament del francès Marc Bloc, catedràtic d'història a Estrasburg i la Sorbona. Al ser jueu el govern de Vichy, en aplicació de les lleis racistes el va excloure de la funció pública, i més endavant la Gestapo el va torturar i afusellar per la seva pertinença a la resistència junt amb 30 companys. La trama, però, bascula entre aquest personatge i un altra professor d'història en la actualitat, la seva filla amb qui no te massa bona relació i un alumne amb el que sí te bona relació i que a la vegada surt amb la filla. Amb això ja tenim el triangle muntat.
Val a dir que el tema de la resistència francesa és una mica delicat, ja que veus autoritzades opinen que va ser magnificada per ordres de De Gaulle que intentà salvar l'honor per l'entrega vergonyosa del govern de Vichy l'any 1940 a mans del Tercer Reich. Per altra banda l'obra l'he trobat massa discursiva: "l'objecte de la història no és el passat, sinó els homes", signat Marc Bloc i així moltes altres cites que pel meu gust han fet una mica pesada la narració. Tampoc m'ha convençut, perquè em sembla que no ha aportat res interessant, l'ús del vídeo.
Dit això, els punts forts han estat unes actuacions molt bones, convincents, que han donat credibilitat a la història "triangluar", gràcies sens dubte al director Pau Roca, tot i el perill de ser protagonista i director a la vegada. L'espai escènic de Paula Bosch molt adequat i la il·luminació d'Ignasi Bosch també molt aconseguida. Potser en algun moment uns focus molt directes han molestat una mica als ocupants de la grada C, però als de les altres grades ens ha semblat molt bé.
La peça ha estat molt aplaudida i diria que el públic en general ha marxat content. Penso que els de Sixto Paz Produccions poden estar satisfets.
P.D. Fa temps vaig dir (des de l'afecte) que Pau Roca sempre sembla que s'acabi de llevar d'haver dormit en un paller, i avui he comprovat que continua portant el mateix "escabellat" (que no pentinat). M'agrada, penso que ja forma part de la seva manera de ser, o sigui que "no et pentinis".