Gente Bien

GENTE BIEN

(al Teatre Coliseum)

Declaració de principis: sóc un fan de La Cubana. Els he anat seguint al llarg de la vida i sempre m'han divertit i he admirat, tan en els espectacles de carrer com en els de local tancat, i avui no ha sigut diferent. Els de Sitges fan un teatre fresc, divertit, descarat i sense manies; molt entroncat en la manera de fer gresca a la catalana, com el que es devia veure al Paral·lel a finals del XIX.

Aquesta vegada han agafat un sainet de Santiago Rusiñol, l'han passat pel sedàs "cubano" i s'han conyejat dels nou rics i sobrevinguts a les elits barcelonines al llarg de cent anys en quatre etapes. 1917 on la família protagonista que ha fet molts quartos amb la indústria de la carn de porc, compra un títol nobiliari, munta un pis de fantasia a Barcelona i s'apunta a la moda de parlar en castellà i rebre a amics per a prendre el te a les cinc de la tarda. 1957, ja estem en ple franquisme i ara parlar en castellà més que donar prestigi és una obligació. 1980, Franco ja ha fet el pet i ara la família ja no utilitza el títol nobiliari, només es fan dir senyors, vesteixen de blanc com els hippies i porten senalla. 2017, en plena època de corrupció és hora d'amagar el títol.

L'esquema és molt senzill, però passen moltes més coses i molt "cubanes" que no penso explicar per respecte als que mai en vist un espectacle d'aquesta companyia. Els "veterans" ens hem trobat amb situacions que vam descobrir amb "Cómeme el coco, negro" (1989), que tot i que ja conegudes, no són menys divertides. Els temes musicals —perquè és un musical tot i que tira més cap a les revistes que la Mary Santpere feia al paral·lel que cap a Rent— són de Joan Vives i són molt adequats a les lletres. Un exemple és El te de las cinco, que prenen aquella gent tan fina, con pastas y melindros y pan de pellizco. El vestuari és realment fastuós, amb uns barrets increïbles —els de la Cubana sempre han tingut obsessió pels capells—. Guants llargs, joies, fracs, ventalls i plomes... no hi falta de res.

El moviment escènic és molt àgil i hi ha moments en que l'escenari és un caos comparable al camarot dels germans Marx. L'escenografia representa el saló dels nou rics que en realitat són unes parets blanques decorades amb video-mapping que fan un efecte espectacular. Hi ha un moment en que la comtesa-mare mostra les diferents estances del palauet utilitzant un pla-seqüència que recorda El Arca Rusa de Aleksandr Sokurov. En quant a les veus, com que la partitura és "revistera" i no massa exigent, ho fan molt bé. Però...

Redéu Kabrota, sempre amb el però... Doncs sí. Ahir el tema de sonorització va anar com el cul; o van tenir problemes o el tècnic de so no anava fi. L'avantatge de treballar amb inalàmbrics és que el que controla la taula de mescles pot matisar els volums. No dic que sigui fàcil, però ha de ser així, i ahir la cosa anava de una saturació extrema a una audició normal. Llàstima, doncs va perjudicar l'espectacle.

Al marge d'això, la meva recomanació és que hi aneu; els que ja no sou verges amb la Cubana us ho passareu bé i els que no heu vist cap espectacle d'ells, flipareu en colors. Fins i tot potser us agafaran ganes d'anar a prendre el te amb pan de pellizco, qui sap.

The Hole

THE HOLE

(al Teatre Coliseum)

“Mai no has vist res igual” diu el programa de mà de The Hole, i quasi que tindrien raó si hi afegissin “de dolent”. Seguint amb el programa, a l’interior s’hi pot llegir entre altres coses: “música en directe” i “suggerents stripteases”: fals. La música està enllaunada i d’striptease només n’hi ha un i la noia el fa a les fosques, amb llum negra, amb la qual cosa l’espectador que hi va per veure entrecuix a ritme de dansa eròtica queda ben fotut. En canvi no està publicitat, però hi ha un xicot que mentre vola fent acrobàcies penjat d’una corda va mostrant la carn d’olla força sovint. A la meva edat ja tan me fot una cosa com l’altra —em refereixo al tema del marisc, cloïsses o cigales— en canvi la qüestió de la música m’ha emprenyat; no m’agrada que m’enganyin en coses importants, però anem a la funció.

The Hole vol ser un espectacle de cabaret modern, dinàmic i provocador, però s’acosta més a un Shakespeare en el sentit que fa Molt Soroll Per No Res. A mi m’ha recordat aquella mena de companyies de circ antigues, com la dels germans Fratelli —me l’acabo d’inventar—, en que tothom hi feia una mica de tot, i al acabar ells mateixos escombraven i desmuntaven la carpa. Exemple: les noies que fan acrobàcia aèria —amb un vestuari horrible, doncs per deixar els pits a la vista sembla que se’ls hagi ensorrat l’escot— també fan altres feines com posar el peu en quinta i assenyalar amb els braços el que fa un company, i així uns i altres. Hi ha un fil argumental —tampoc faria cap falta— feble, molt feble. La Terremoto de Alcorcón, abusa d’uns monòlegs poc elaborats, plens de llocs comuns i escrits de cara a la galeria.

Des del meu punt de vista se salven dues coses: els quatre cantants que fan una mena de majordoms i ho fan realment bé, moltes vegades a capella i els dos acròbates que semblen en Mortadelo i el Filemón. La resta són entre fluixos i molt fluixos. L’escenografia i la il·luminació força espectaculars. El vestuari —inclòs el desvestuari— justet. La sonorització horrorosa, abusant dels efectes de reverberació que t'acaben inflant el cap i embruten l'audició.  No puc dir res de l’autor, director, coreògraf... perquè el programa no en diu ni mitja paraula, com si la obra no tingués pares. Potser ho han fet perquè la gent no els interpel·li pel carrer.

Conclusió: l’espectador que hi vagi per veure noies joves ensenyant el hole sense manies, empès pel cartell de la publicitat —aquell que els puristes de FGC que no van admetre—, que vagi a veure les Mamzelles; quedarà molt més ben servit... de la cosa aquesta.

JULIETA & ROMEO

(al Teatre Coliseum)

     Quan The Beatles van gravar Yesterday l’any 1965, tot el món del pop va quedar garratibat per la qualitat de la cançó i el nou estil interpretatiu. Ràpidament es convertí en un tema de culte. Anys després varis intèrprets la va afegir al seu repertori i alguns, com Ray Charles, Marvin Gaye... , en van fer autèntiques creacions modificant-ho tot: el tempo, l’estil...
     En el teatre passa el mateix, molts directors s’atreveixen a fer canvis en l’original i a mi m’agrada que tinguin el valor d’alterar el que estava escrit de determinada manera, però a canvi del “meu permís” els exigeixo creativitat i qualitat. No és el cas d’aquest Romeo i Julieta d’avui (amb l’ordre invertit) en que Marc Martínez ha engiponat un bunyol de dimensions notables.

     Per començar el text, on hem sentit una barreja d’estils. De vegades semblava una traducció fidel, quasi en vers (Shakespeare la va escriure mig en vers mig en prosa) i d’altres una versió de barris baixos. A més, si l’obra és en castellà, perquè molt de tan en tant havien de dir alguna tonteria en català? Semblava que se’n fotessin d’una llengua i de l’altra. La posada en escena tampoc ens transportava enlloc, amb una estructura “furera”, però sense Baus, una arquitectura que anaven movent cap aquí, cap allà sense sentit. El vestuari pobre de solemnitat i sense criteri concret.

     De les interpretacions se n’ha de parlar apart. M’ha semblat que cada actor actuava a la seva manera, alguns força malament i els altres pitjor, arribant al clímax el Nao Albet que ens ha ofert un Mercutio que semblava border line; n’ha fet tantes de rucades que he arribat a sentir vergonya aliena, sort que el maten a mitja obra. En fi, tres hores d’avorriment i una nit perduda.

     El Coliseum a mitja entrada, tot i haver anul·lat la meitat del pati de butaques. No sé si el públic ha aplaudit molt o poc perquè jo a la que han tancat els llum per donar la obra per acabada he tocat el dos que les cames em tocaven el cul.