Cabaret

CABARET

(al Teatre Kursaal de manresa)

L'anglès Isherwood publicà al 1939 Godbye to Berlin —en català traduït com Adéu a Berlín—, amb sis relats composant una narració amb certa continuitat. L'any 1966 Joe Masteroff va escriure un llibret per a musical, Fred Ebb va escriure les lletres de les cançons i John Kander* va fer la partitura: acabava de néixer Cabaret, un dels grans musicals de Broadway. Bob Fosse ho va rematar l'any 1972 amb la peli del mateix nom. Aquesta passada setmana Cabaret va estar quatre dies al Teatre Kursaal de Manresa, una producció arribada de Madrid, de la mà de SOM i dirigida per Jaime Azpilcueta.

L'escenografia d'aquesta producció és molt bona, vistosa, muntada a dos pisos, amb una orquestra de vuit músics situada al superior que forma una mena de balconada. Unes escales de cargol laterals també donen bon joc a l'espectacle. L'obra comença, quasi obligatòriament, amb la presentació que fa el "mestre de cerimònies" Emcee. Vestit amb frac, la cara emblanquinada, molt pintat i les formes equívoques (carn o peix?) canta la típica Willkomenn mentre presenta i palpa sense manies a les noies. L'obra segueix més o menys el guió de la pel·lícula, per parlar del que quasi tothom coneix, i no s'escatimen mitjans, doncs d'una manera molt àgil es van presentant diferents quadres, fent aparèixer i desaparèixer el tren en que arriba el co-protagonista, l'habitació on viuen ell i la Sally Bowles, el carrer amb la fruiteria del jueu... Realment ben executat, però...

El fotut però. Azpilcueta li ha donat un to de sarsuela, i a mi m'ha grinyolat, i molt. Ja sabem que aquí encara ens falten anys —i possiblement mitjans— per assolir el nivell que tenen els anglosaxons en teatre musical, però si a més les obres les tractem amb un cert estil d'allò que a l'altiplà en diuen castizo, doncs com diem al meu poble cagada pastorets. Incitar al públic que piqui de mans, braços enlaire, per acompanyar la cançó, ho he trobat deplorable i que Emcee, baixi al pati de butaques a fer-se el graciós, reculli una noia i la pugi a l'escenari per ballar una miqueta ho he trobat patètic, Ja no dic que a continuació, per allò de la no discriminació, hagi fet al mateix amb un noi. S'ho podien estalviar. En aquell moment m'ha semblat que estàvem en un bingo; he estat a punt d'aixecar-me i cridar ¡¡¡linea!!! (l'espectacle era en castellà).

Les noies i xicots del cor ho han fet bé. L'orquestra ha donal la talla i ha sonat potent. Emcee al llarg de l'obra s'ha anat esvalotant i al final s'ha desmarxat, les actuacions dels altres protagonistes eren justetes i la de la Sara Bowles francament dolenta (i és la protagonista); aquella noia no està preparada per un musical d'aquesta categoria o tenia mal dia.

S'ha de dir que el Kursaal és un molt bon teatre, amb un escenari generós que admet perfectament produccions grans d'aquest tipus i amb una visió perfecte des de qualsevol butaca. Tot i els tiquets a 50€ —no dic que sigui car, els musicals són molt costosos—, estava ple com un ou i quasi tothom ha aplaudit molt, de la qual cosa m'alegro.

*El duet Ebb-Kander són també els autors de Chicago, Fosse... quasi res.

Vilafranca (un dinar de Festa Major)

VILAFRANCA

(al Teatre Kursaal de Manresa)

Jo de teatre en veig bastant i força variat, però els que em coneixen saben que les meves preferències van cap al de text, i si és coral i fins i tot melodramàtic, millor. Doncs avui n'he tingut el goig complert perquè Vilafranca (un dinar de Festa Major) té tot això i més. Jordi Casanovas, l'autor —que també l'ha dirigit— ha tancat així la seva trilogia sobre l'identitat catalana: Una Història Catalana, Pàtria i ara aquesta, tot i que "es comenta que la tri" podria acabar en tetralogia. Vista la capacitat d'aquest xicot, no m'estranyaria que acabes fent una mena de Comèdia Humana, com Balzac, però en teatre, i encara no té quaranta anys.

Estem a l'any 1999, 30 d'agost Sant Fèlix, diada de la Festa major de Vilafranca. La Cristina ha convidat a dinar als pares, germans i nebots. El pare té alzheimer i quasi no reconeix ni a fills, ni a cònjuges ni néts. Serà l'últim dinar tots junts? Hi ha tensions perquè hi ha problemes i temes econòmics mal resolts. Com deia la meva àvia de les famílies: el que no té un nap té una col, però per sort encara els queden restes d'amor i, per tradició, la família encara és molt important i pesa molt.

Sebastià Brosa ha ideat una escenografia molt adequada per la peça: la primera part passa al pati de la casa i la segona al menjador, només aixecant una mena de sostre i baixant una làmpada damunt la llarga taula. L'obra, com ja he dit és coral, amb onze actors a escena representant diferents papers en diferents èpoques, i això comporta dificultats. Doncs haig de dir que el càsting és perfecte; penso que no podien triar millors intèrprets per a cada paper. Vull fer menció d'un detall: la banda sonora. No és el més important, però en les obres bones tot suma i l'aportació d'Anna Roig i L'ombre de ton Chien, ha donat un toc de qualitat amb la seva preciosa cançó que ha sonat en els moments adequats —felicitats Carles per la part que en toca—.

Jordi Casanovas ha dirigit a tota la penya amb rigor i autoritat. Aquestes obres que fan pensar en els grans dramaturgs nordamericans com Williams, Albee o Miller, necessiten mà de ferro perquè cap personatge s'escapi i faci de ....... —ompliu la línia de punts amb el nom d'un actor famós descontrolat— el paper estereotipat d'actor famós. Amb aquesta autoritat l'obra s'ha fet creïble i les dues hores i deu minuts han passat volant. Nota alta pels intèrprets, tan els veterans, com els medium, com els junior. Tot ha fluït amb naturalitat i res ha grinyolat, que amb tanta colla ja té mèrit.

La sala gran del Kursaal de Manresa plena d'un públic que ha aplaudit amb ganes i ha fet sortir a saludar als actors una pila de vegades. Per cert, que el Kursaal per l'inclinació de la platea, la seva acústica i tota l'instal·lació, és un dels millors teatres de Catalunya. Enhorabona!