Hedda Gabler

HEDDA GABLER

(al Teatre Lliure de Gràcia)

A mi m’agrada dir les coses pel seu nom i sense fer embuts: la Hedda Gabler és una mala puta! I perquè és tan mala persona? Perquè el David Selvas ho ha brodat. En la meva opinió avui s’ha doctorat, doncs ha dirigit d’una manera impecable, i la Gabler no és una obra fàcil.

De tornada d’un llarg viatge de lluna de mel, que a la vegada ha servit d’investigació acadèmica per part del marit, la protagonista, filla d’un general de molt bona posició social s’adona que ha comès un gran error. Ni s’estima al marit ni l’interessa portar la vida que d’ella s’espera, ni vol tenir fills, ni... És una dona freda, però seductora, manipuladora... un mal bitxo.

Ibsen va escriure l’obra (molt criticada per dibuixar aquella mena de dona) a finals del XIX i ambientada en la seva època. El que hem vist avui passa ara, al XXI, però l’adaptació de Marc Rosich, que a la vegada és autor de la traducció, és perfecte; aquest salt de dos segles no carrisqueja per enlloc.

Amb aquest bon material, els actors ho han fet tots molt bé; es notava un equip molt ben cohesionat i això sempre és gràcies al director, que per cert, a causa d’una baixa per accident ha tingut d’assumir el paper de Brack.

La posada en escena també és excel·lent, igual que la il·luminació, molt adequada. Afinant molt m’atreviria a dir que potser s’han passat utilitzant tota l’amplada de l’escenari. El Lliure de Gràcia és molt poc fondo i segons com semblava una mica desproporcionat. Tot i així pot ser que sigui una impressió meva, que estava en un extrem de la fila 1.

La sala plena i aplaudiments a dojo. Els actors es veien molt satisfets de la reacció del públic. Anem retallats, però anem bé.