Adreça Desconeguda

ADREÇA DESCONEGUDA

(a La Villarroel)

Quan tenia 35 anys, al 1938, l'escriptora nord-americana K. Kressmann Taylor va escriure una novel·la curta que va ser una mena de premonició del que s’esdevindria a Europa i al món: Adreça Desconeguda. Va ser un èxit i va causar un gran rebombori, especialment per la seva prohibició a l’Alemanya nazi. L’any 1944 l’obra va ser portada al cine amb guió de la mateixa autora i més endavant als escenaris teatrals. Avui, amb direcció de Lluís Homar s’ha estrenat a La Villarroel interpretada pel mateix Homar i Eduard Fernández.

Martin Schulse i Max Eisenstein són socis en una galeria d’art de San Francisco, a Califòrnia. Martin és alemany i l’any 1932 decideix tornar al seu país d’origen amb la família, deixant el negoci en mans del seu soci, que és jueu. Sempre han tingut i tenen una boníssima relació que es prometen continuar per la via epistolar. Són persones cultes, lliberals, amb una amistat sòlida... però l’alemanya de Weimar, la que intenta sobreviure sota els abusius termes de la rendició  de la primera guerra, la dels anys 30,  no és un lloc fàcil per viure amb llibertat de pensament, i les coses s’espatllen i assistim al progressiu deteriorament d’aquesta amistat “indestructible”.

Considero que la obra és magnífica, tot i que al ser portada al teatre potser pateix d’una certa “lentitud”, doncs no hi ha diàleg ni altra confrontació que la lectura de les cartes. Els actors estan l’un davant de l’altra, però “separats” pels més de 9.000 quilòmetres que hi ha entre Frisco i Munich. Això està ben resolt per la posada en escena, escenari central amb dues grades d’espectadors i una llum vertical damunt dels intèrprets.

El càsting ha estat encertat; Lluís Homar en el paper de l’alemany, alt, elegant, guapíssim segons la meva dona, i Eduard Fernández, l’home que no entén l’evolució del seu amic, físicament poca cosa, de pensament clar i aterrit pels fets. Bona interpretació d’ambdós, convincent.

La Villarroel, plena fins a la bandera, ha premiat als intèrprets amb una bona i llarga ovació que la parella de protagonistes ha agraït. Avui el tòfol que s’aixeca i crida bravo! no hi era, sortosament; estarà malalt? Li desitjo una bona recuperació, però no cal que s’afanyi a sortir de casa i tornar al teatre. Aquests grips de principis d’hivern són molt punyeteros...

               I ara dos apunts. El primer: si voleu entendre bé l’evolució d’Alemanya cap el règim nacional-socialista us recomano una novel·la excel·lent: Una Princesa a Berlín, de Arthur P. G. Solmssen, una obra mestra. El segon: sempre he dit que el bar de La Villarroel és el pitjor de tots els teatres de Barcelona. Ara s’han superat; no tenen vi. Si pretens fer una queixalada abans de la funció l’has de remullar amb aigua (horror!) Coca-Cola (terror!) o cava (pitjor!). I aquest íncubo —com diuen els italians— perquè passa? Doncs passa perquè Codorniu és patrocinador del teatre i com que ells només fabriquen aquell vi de llampurnes han vetat el de veritat. Home (i dona) jo trobo bé que les empreses patrocinin el teatre, però a aquest preu no!