JERUSALEM

JERUSALEM

(ala Teatre Grec)

          Segons el diccionari  de la llengua catalana, desmesurat és una cosa mancada de mesura, adjectiu que li escau com a anell al dit a la peça vista al Teatre Grec: Jerusalem. Però aquesta vegada no parlaré de desmesura en termes negatius, sinó ben al contrari, com a cosa enorme, brutal.

          Sí, penso que Jerusalem és una peça fora de mida i immensa, començant perquè el personatge protagonista ho és, la història es perd per viaranys estranys amb gent molt penjada, però t'atrapa en una mena de teranyina de la que no et pots desfer.

          Comencem pel començament. Mentre baixem les grades del Grec buscant el nostre seient, ens trobem amb una escenografia caòtica signada per Alejandro Andújar; al fons una roulotte feta caldo situada en una clariana d'un bosc. L'espai està ple de merdes: sillons rebentats, algun matalàs, llaunes de cervesa escampades per tot arreu, un bidó ple d'aigua, una taula plena de vasos buits i bruts, en un racó una tele trinxada, una banyera... Sí, la nit anterior hi ha hagut festa als dominis de Johnny Byron "el Gall", el nostre personatge.

          Byron viu il·legalment en aquell paratge, i molesta als veïns posh de la urbanització que té a tocar i també molesta a les autoritats municipals perquè en aquell lloc hi volen aixecar una segona tanda de cases unifamiliars. Per això rep la visita de la policia amb una ordre immediata de desnonament. Mentrestant aquell paratge és un anar i venir d'adolescents, alguns menors d'edat, bevent fins a emborratxar-se, esnifant, perquè Byron també fa de camell. Byron té un admirador incondicional, Ginger (gran Marc Rodríguez) que es creu i propaga les seves facècies, que si una vegada es va trobar amb un gegant de trenta metres, el que va construir Stonehenge, que si amb la moto va saltar una pila de camions en fila... Johnny Byron és un autèntic Falstaff, i té el seu grup d'admiradors, i naturalment també detractors, però ell és un paio eixerit que de una manera o una altra va sortint endavant, tot i que acaba com pot. Segons Manrique és un "puto flautista d'Hamelín"

          Els diàlegs, tot i fer servir un llenguatge groller són espectaculars i el ritme en que es van desenvolupant les coses és frenètic. També té moments cultes (pocs) com quan reciten alguns poemes amb l'antic professor que habitualment el visita, un home més penjat que un fuet (magnífic Víctor Pi). A l'obra hi surten tretze personatges i no se'n aprofita cap. Està farcida de petites trames, totes entrellaçades amb el grup de descerebrats, però l'autor al final passa de tot i deixa que les resolguis tu. No és obre de plantejament, nus i desenllaç, és una peça desesperada en que a tot aquell grup els hi passa coses, "xungues" com dirien ells.

          I perquè Jerusalem? Doncs perquè en un moment determinat Byron, fatxenda, desafia als seus acòlits —rates, els anomena ell— a que endevinarà totes les respostes del Trivial, i ell que les te totes estudiades i memoritzades els sorpren, però en una s'encalla: "qui és l'autor de la lletra de la cantata Jerusalem de H. Parry?". Fins més tard no recorda que és William Blake, però queda molt fotut.

          Jez Butterworth, escriptor i director de cine és l'autor d'aquesta desmarxada i Julio Manrique li ha pres la mida, a fe que li ha pres la mida bé, i ha transmès la seva idea a tot l'equip, començant per Pere Arquillué, que ha estat magnífic, desmesurat (torno a repetir l'adjectiu), passejant-se per la clariana d'aquell bosc, coixejant, cagant-se en tot i bevent sense parar. Ha estat una nit de molt bon teatre, i permeteu-me una frase lapidària: hem recuperat el millor Manrique director.

          P.D. amb dues reflexions. Peces d'aquesta durada, de tres hores i quasi mitja, penso que s'haurien de començar més d'hora de les deu de la nit. No és el meu cas, però hi ha gent que treballa i l'endemà s'ha de llevar d'hora. Amb Gilgamesh es va fer així I fent comparacions, a l'estiu a Londres es fan obres al Open Air del Regents Park, un lloc força similar al Teatre Grec, i sense manies les comencen amb llum de dia, adaptant la il·luminació a quan és de dia i quan es fa de nit. Fa anys que ho fan així i encara no s'ha mort ningú. I la segona: qui ha sigut el mal cor que ha posat aquelles noves butaques que a la que t'arrepenges toques els genolls de l'espectador que tens al darrera?