Tots aquests dois

TOTS AQUESTS DOIS

(al Círcol Maldà)

Felicitem-nos! malgrat la crisi, estem millor del que molts podíem esperar. Estic parlant de teatre i si ho voleu comprovar, aneu al Círcol Maldà, però espavileu-vos que pràcticament s’omple a cada funció i la sala és petita.

Tots aquest dois, és un... una... potser... Bé, Tots aquests dois, d’entrada, és el títol d’una cançó de Guillem d’Efak, aquell manacorí irrepetible (per molts motius) que va formar part, entre altres coses, de la nova cançó. Mestís (agafeu-vos!) de guàrdia civil mallorquí i negreta guineana, va aterrar amb el seu pare, una vegada llicenciat, a Mallorca als dos anys.

Pep Tosar (d’Artà, pràcticament veïns) ha creat una mena de biopic teatral de la figura del cantant, pensador i poeta. És un homenatge fet des de la música, la poesia i el llenguatge audiovisual, i també des del respecte i l’admiració. El plantejament és genial i l’execució impecable.

Tosar és presenta amb un maquillatge fosc: ell no és solament el narrador, és el mulat, i acompanyat de la seva guitarra i d’un trio clàssic de jaz (piano, bateria i contrabaix) canta, explica la seva vida, els seus pensaments i anècdotes, ajudat per un personatge curiós que serveix copes i comenta facècies: el cambrer de La Cova del Drac (quasi invisible però boníssim Víctor Pi).

L’espectacle s’arrodoneix amb unes projeccions on, a més de fotografies del prota, es passa un reportatge de gent del seu entorn: última dona, filles, fill, amics... I com s’organitza aquesta filmació? Doncs simulant un tour per la illa amb el propi Guillem fent de guia, la última feina que va fer el personatge i els turistes-amics-familiars eren els entrevistats.

Hi ha gent que en sap i en Tosar és un d’ells. Sabia que era un bon actor i creador, però no coneixia la seva faceta de sowman. Té un bon domini del tempo d’aquesta disciplina; toca bé la guitarra, té una veu potent i sense ser un cantant (allà on no arriba s’espabila més que dignament) emociona per la manera de dir les cançons, i això és l’important.

Per acabar, el trio que l’acompanya és dels millors que he sentit en espectacles que no són només musicals. Cap afany de protagonisme, sempre al darrere encoixinant al protagonista... boníssims professionals, i els arranjaments de matrícula d’honor, que és una mariconada que donaven en els col·legis que vam anar els nascuts l’any quaranta.

Gran nit de teatre... o el que sigui això. Em sembla que ja ho he dit, la sala plena. No badeu...