Els 10 minuts del bar de la Beckett

ELS DEU MINUTS DEL BAR DE LA BECKETT

(al bar de la Sala Beckett)

El teatre és incombustible. Mira que n'han passat de coses des dels temps de Tespis al segle VI a. C. fins ara, i el teatre continua amb tossuderia; als que porten aquest verí a la sang no els faran plegar ni a garrotades, tot i que als governs, especialment els conservadors, els agrada poc el teatre, perquè tradicionalment és crític amb el poder, però ni així, i s'han de fer fotre La última estocada en aquest país anomenat Espanya va ser la pujada salvatge de l'IVA i sí, s'ha notat el cop, però hi ha una reacció curiosa. Mai hi havia hagut tants espectacles en cartellera i es fan funcions en els llocs més impensables, naturalment de petit format, sessions golfes... en fi una mena d'Epifania.

I ara vaig al gra. A la Sala Becket ja fa uns quants divendres que es fan unes performances titulades Els 10 minuts del bar de la Beckett, i no són altra cosa que la representació de dos curts —aproximadament 10 minuts cada un, d'aquí ve el nom— representats al bar, amb el públic assegut al voltant de les tauletes mentre pren una consumició, perquè agafeu-vos, els4 € que val l'entrada inclouen consumició.

Normalment les peces no tenen un text escrit amb acotacions. Es parteix d'una idea esquemàtica que es dona als actors —normalment dos— que s'ho miren, discuteixen com ho poden fer i directament ho fan. Més espontaneïtat i proximitat no és possible, i això es nota, es palpa a l'aire. A més, en un espai tan reduït els intèrprets poden parlar amb tota naturalitat, no han de projectar la veu fins a la última fila del tercer pis. De vegades hi ha vacil·lacions, però costa d'endevinar si són reals o intencionats.

Ahir hi vam veure dos d'aquests curts. El primer va ser un monòleg, que trencant la norma estava escrit de cap a peus: Moleskine de Jordi Cervera, interpretat per Violant Llopis, que feia de noia que es creia orfe de pare i la seva mare moribunda li confessa que està viu i qui és... Bailad malditos bailad va ser el segon on la Carlota Olcina fa el paper d'una sense papers i el Pep Jové interpreta a un fill de puta que, amablement i amb bones paraules, se'n vol aprofitar tot amenaçant-la.

El bar de la Beckett a tope, fins i tot gent dreta. Forts aplaudiments i tothom content perquè realment va estar molt bé. No és El Rei Lear —sé que sempre poso aquest exemple, de vegades Macbeth— és teatre de proximitat, sense pretensions fet amb actors molt bons que tampoc en gasten (de pretensions). Gràcies.