Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Harol Pinter. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Harol Pinter. Mostrar tots els missatges

26 d’oct. 2015

La Col·lecció

LA COL·LECCIÓ
(a la Sala Beckett)



Quan li van donar el premi Nobel, Harol Pinter va fer un discurs d'acceptació del guardó, que com a mínim era curiós. "No hi ha gaire diferència entre el que és real i el que no ho és, ni entre el que és veritat i mentida alhora" va dir. Més endavant va aclarir que com a escriptor recolzava aquesta teoria però com a ciutadà no. Pinter era un gran escriptor, possiblement un geni, i es podia permetre certes llibertats, com la d'avui amb La Col·lecció, amb la que ens ha fotut la bleda al clatell. M'explico.
Aparentment l'obra es centra en la recerca de la veritat, així, ras i curt, però Pinter ens enganya. Quin dels personatges està més interessat en que allò que sembla que ha passat hagi passat de veritat? Estem davant d'un joc i per això dic que el premi Nobel s'ha quedat amb nosaltres.
L'acció comença amb una trucada estranya a hores intempestives, des d'una cabina, a la vivenda que comparteixen dos homes. Després els veiem esmorzant i per la manera com es comporten podríem deduir que són parella, homosexuals. Pensem massa? Una altra parella, a l'altra cantó de l'escenari, en un altra ambient es comuniquen d'una manera terriblement freda. Són parella? Sí, estan casats. Tot això se'ns presenta en seqüències curtes, molt curtes amb apagades de llum entre unes i altres que transmeten un dinamisme com si tinguéssim pressa. Al cap d'una estona descobrim que hi ha hagut una hipotètica relació extra conjugal entre un dels homes del primer pis amb la dona del matrimoni. Tot és força confús i la manera de plantejar-ho i demanar comptes per part del marit és força estranya.
La Beckett a la italiana però a l'inrevés del que és habitual, al llarg, amb el que podríem qualificar d'un escenari amb una boca immensa. A l'esquerra el pis dels dos homes i a la dreta el del matrimoni. Al mig (el carrer) la cabina telefònica des d'on es fan unes quantes trucades. Albert Pla ha optat per una direcció que en podríem dir "esquemàtica" amb canvis continus de quadres amb apagades de llum, pim pam, pim pam. Ha fet mantenir els actors en una volguda ambigüitat, com defensant la "seva veritat" que al final ha obligat a l'espectador a escriure el seu final. Si aquesta era la intenció, penso que ho ha aconseguit.
No és una peça fàcil. Crec que Òscar Intente, Alberto Díaz, Laura Pujolàs i Sergi Torrecilla —que a la vegada ha actuat com a il·luminador— han aconseguit fer-nos creure el que interpretaven, tot i saber que ens enganyaven, però ara no ens fem els melindrosos; tots sabem que el teatre és un conveni en que els espectadors paguem a gust tot i saber que uns actors pujaran al escenari i ens enganyaran i nosaltres estarem contents com a consentidors que som. Vaja, una mica com allò de ser cornut i pagar el beure. Ara no sé si és més recargolat el Pinter o jo.
La Beckett pràcticament plena i el pública ha aplaudit amb ganes, tot i que no sé perquè un dels actors no semblava estar content. Misteris.

24 de febr. 2014

L'Encarregat

L'ENCARREGAT
(a l'Espai Lliure de Montjuic)



Diuen que rectificar és de savis, i ara jo ho faré, no perquè em prengueu per savi, déu me'n guardi, ni com Saule de Tars que camí de Damasc li esclatà al seu voltant un fulgor celestial, sentí una veu i mentre queia del cavall es convertí. No; ni m'he convertit ni he anat mai a Damasc i molt menys a cavall; a cavall hi vaig anar una vegada per Comarruga i em vaig encetar. Rectificaré pel que he vist avui a l'Espai Lliure. Molts dels que em coneixen m'han sentit a dir que Pinter no és un dels meus autor predilectes. No havia vist l'Encarregat (the Caretaker) dirigit per Xiscu Masó, i per això m'esmeno.
Només d'entrar a la sala ens hem topat amb una escenografia inquietant, un lloc ple d'andròmines i trastos, com l'espai d'un d'aquests sonat que recullen trastos —magnífica escenografia de Paco Azorín— que m'ha recordat American Buffalo pel caos. I ha començat la funció.
Anton (Carles Martínez) entra acompanyat de Daunis (Albert Pérez), un indigent. L'ha rescatat d'una baralla en un bar i l'ha portat a casa seva on el deixa que passi la nit. De seguida veiem que l'Anton no és massa normal, doncs titubeja molt i es mou amb certa lentitud, però és bona persona i permet que Daunis es queda a viure amb ell i fins i tot li proposa que es quedi a la finca en qualitat d'encarregat, ja que l'immoble és seu, tot i viure en una mena de soterrani. L'endemà apareixerà Miki (Marc Rodríguez), el germà de l'Anton, un personatge que tampoc peta massa rodó. Junts configuren una mena de triangle magnètic que t'atrapa.
Amb aquesta obra Pinter ens planteja un conflicte entre la dignitat i la misèria en clau de comèdia, i a fe que gran part de l'obra ens fa somriure i fins i tot riure obertament, però a l'últim terç l'Anton explica el que li va passar quan tenia setze anys. Assegut al centre de l'escenari, estàtic, amb una llum groguenca que si li va concentrant a la cara deixant la resta de l'escenari quasi a les fosques, li explica a Daunis la seva estada a la casa de salut mental i el que li van fer... És un monòleg brutal que quasi et fa aflorar les llàgrimes gràcies a l'actuació magistral de Carles Martínez. Curiosament, acabada aquesta explicació l'obra torna a agafar el to anterior fins a acabar, tornant al principi, els germans com sempre i l'indigent al carrer.
Xicu Masó ha dirigit l'obra magistralment portant els tres actors a l'excel·lència, que lògicament han destacat per ordre de protagonisme, però el llistó mai ha baixat ni un mil·límetre de dalt de tot. La il·luminació de August Viladomat i el vestuari de Maria Araujo boníssims. Quan l'indigent s'acostava a la meva grada, fins i tot m'ha semblat que feia pudor.
L'Espai Lliure ple a vessar d'un públic que ha aplaudit una i altra vegada. Fa goig veure com aquesta sala tan estimada pels que som fans del Lliure torna a funcionar i amb obres cabdals del teatre modern. Felicitats Pasqual per aquesta programació.