LA COL·LECCIÓ
(a la Sala Beckett)
Quan li van donar el
premi Nobel, Harol Pinter va fer un discurs d'acceptació del guardó, que com a
mínim era curiós. "No hi ha gaire diferència entre el que és real i el que no
ho és, ni entre el que és veritat i mentida alhora" va dir. Més endavant
va aclarir que com a escriptor recolzava aquesta teoria però com a ciutadà no.
Pinter era un gran escriptor, possiblement un geni, i es podia permetre certes
llibertats, com la d'avui amb La
Col·lecció, amb la que ens ha fotut la bleda al clatell. M'explico.
Aparentment l'obra es centra
en la recerca de la veritat, així, ras i curt, però Pinter ens enganya. Quin
dels personatges està més interessat en que allò que sembla que ha passat hagi
passat de veritat? Estem davant d'un joc i per això dic que el premi Nobel s'ha
quedat amb nosaltres.
L'acció comença amb una
trucada estranya a hores intempestives, des d'una cabina, a la vivenda que
comparteixen dos homes. Després els veiem esmorzant i per la manera com es
comporten podríem deduir que són parella, homosexuals. Pensem massa? Una altra
parella, a l'altra cantó de l'escenari, en un altra ambient es comuniquen d'una
manera terriblement freda. Són parella? Sí, estan casats. Tot això se'ns presenta
en seqüències curtes, molt curtes amb apagades de llum entre unes i altres que
transmeten un dinamisme com si tinguéssim pressa. Al cap d'una estona descobrim
que hi ha hagut una hipotètica relació extra conjugal entre un dels homes del
primer pis amb la dona del matrimoni. Tot és força confús i la manera de
plantejar-ho i demanar comptes per part del marit és força estranya.
La Beckett a la
italiana però a l'inrevés del que és habitual, al llarg, amb el que podríem
qualificar d'un escenari amb una boca immensa. A l'esquerra el pis dels dos
homes i a la dreta el del matrimoni. Al mig (el carrer) la cabina telefònica
des d'on es fan unes quantes trucades. Albert Pla ha optat per una direcció que
en podríem dir "esquemàtica" amb canvis continus de quadres amb apagades
de llum, pim pam, pim pam. Ha fet mantenir els actors en una volguda ambigüitat,
com defensant la "seva veritat" que al final ha obligat a
l'espectador a escriure el seu final. Si aquesta era la intenció, penso que ho
ha aconseguit.
No és una peça fàcil.
Crec que Òscar Intente, Alberto Díaz, Laura Pujolàs i Sergi Torrecilla —que a
la vegada ha actuat com a il·luminador— han aconseguit fer-nos creure el que
interpretaven, tot i saber que ens enganyaven, però ara no ens fem els melindrosos;
tots sabem que el teatre és un conveni en que els espectadors paguem a gust tot
i saber que uns actors pujaran al escenari i ens enganyaran i nosaltres estarem
contents com a consentidors que som. Vaja, una mica com allò de ser cornut i
pagar el beure. Ara no sé si és més recargolat el Pinter o jo.
La Beckett pràcticament
plena i el pública ha aplaudit amb ganes, tot i que no sé perquè un dels actors
no semblava estar content. Misteris.
