Novecento

NOVECENTO

(Dilluns Kabrotes a Igualada)

Ahir es va fer el primer dels Dilluns Kabrotes, un format de teatre al més pur estil corralito argentino, o sigui al menjador d'una casa, en aquest cas la del signant d'aquesta crítica. Un dels grans atractius d'aquesta fórmula és la proximitat entre actors i públic, que compensa sobradament la possible pobresa de mitjans tècnics, i com deia la meva àvia, una cosa va per l'altra.

Vam fer Novecento, o millor dit, el Pep Jové  ens va fer el "seu" Novecento, el magnífic monòleg que va escriure Alessandro Baricco i que el mateix Jové va estrenar a La Seca. Trenta i tantes persones amuntegats al menjador de casa van seguir embadalits la potent veu de l'actor relatant aquella història magnífica que comença per la trobada del nadó abandonat al saló de ball de primera classe del vaixell Virgínia, paquebot de línia entre el vell i el nou continent. Nadó que es farà gran a bord, que mai baixarà del barco i es convertirà en un gran pianista.

Jové va estar magnífic en el paper del trompetista relator de la història i amic d'aquell jove. En determinats moments el monòleg sembla un poema, perquè Baricco va escriure un relat que contínuament t'arriba al fons de l'ànima. Una magnífica traducció de Mercè Canela i l'adaptació del mateix Jové i la directora Genoveva Pellicer han acabat d'arrodonir l'obra.

En acabar, forts aplaudiments d'un públic que encara tenia la pell de gallina. Cap crit de"bravo" i "uauu"; jo no ho havia prohibit, però es veu que els convidats em coneixen. Gran nit de teatre, ni que sigui en les estretors d'un menjador.