Novecento

NOVECENTO

(Dilluns Kabrotes a Igualada)

Ahir es va fer el primer dels Dilluns Kabrotes, un format de teatre al més pur estil corralito argentino, o sigui al menjador d'una casa, en aquest cas la del signant d'aquesta crítica. Un dels grans atractius d'aquesta fórmula és la proximitat entre actors i públic, que compensa sobradament la possible pobresa de mitjans tècnics, i com deia la meva àvia, una cosa va per l'altra.

Vam fer Novecento, o millor dit, el Pep Jové  ens va fer el "seu" Novecento, el magnífic monòleg que va escriure Alessandro Baricco i que el mateix Jové va estrenar a La Seca. Trenta i tantes persones amuntegats al menjador de casa van seguir embadalits la potent veu de l'actor relatant aquella història magnífica que comença per la trobada del nadó abandonat al saló de ball de primera classe del vaixell Virgínia, paquebot de línia entre el vell i el nou continent. Nadó que es farà gran a bord, que mai baixarà del barco i es convertirà en un gran pianista.

Jové va estar magnífic en el paper del trompetista relator de la història i amic d'aquell jove. En determinats moments el monòleg sembla un poema, perquè Baricco va escriure un relat que contínuament t'arriba al fons de l'ànima. Una magnífica traducció de Mercè Canela i l'adaptació del mateix Jové i la directora Genoveva Pellicer han acabat d'arrodonir l'obra.

En acabar, forts aplaudiments d'un públic que encara tenia la pell de gallina. Cap crit de"bravo" i "uauu"; jo no ho havia prohibit, però es veu que els convidats em coneixen. Gran nit de teatre, ni que sigui en les estretors d'un menjador.

Novecento

NOVECENTO

(a la Seca Espai Brossa)

Al any 1900 hi havia un trànsit important de vaixells de línia que travessaven  l'oceà Atlàntic entre el continent Amèrica i Europa transportant passatgers. A la primera classe s’hi acomodaven els burgesos rics, les èlits i a la tercera els emigrants que cercaven una nova vida. “Pujaven al vaixell amb la seva roba apedaçada i baixaven a Amèrica amb vestits nous; havien cosit i planxat al llarg de la travessia, arrasant amb cortinatges i llençols”, es diu una part del text.

Alessandro Baricco* —Torí, 1958— autor de novel·la, teatre, assaig... va escriure Novecento. Un monologo l’any 1994 com a monòleg teatral, narrant el curiós cas del nadó que uns emigrants van abandonar sota el piano de cua del saló de ball de primera classe. El troba Danny, un maquinista del paquebot i pensa que els pares l’han abandonat allí pensant que el recollirà algun milionari  i li proporcionarà una vida regalada... però aquest nen restarà tota la vida al vaixell sense posar mai els peus a terra, i així descobrirem que —predestinat al haver-lo trobat sota un piano de cua, no sota una col— es convertirà en un pianista excepcional, autodidacta. Tot això ho narra un component de la orquestra del vaixell.

Amb aquest text, molt ben traduït per Mercè Canela, Genoveva Pellicer (directora) i Pep Jové (actor) han fet una filigrana, ajudats per una boníssima i austera posada en escena i il·luminació de Paco Azorín. A la petita sala Leopoldo Fregoli hem navegat per l’oceà transportats per les paraules i els records del trompetista del transatlàntic Virginia, narrador d’excepció, amic i admirador del pianista.

Un Pep Jové insuperable, en estat de gràcia, ha recitat el text amb aplom, amb sentiment, sentint-lo i transmetent-nos aquesta emoció que donen els records d’una amistat i admiració envers del personatge. Bravo! Com a anècdota, en un moment determinat, l’actor s’ha marcat uns passos de ball amb una “espectadora” de la primera fila que no desmereixerien en un espectacle del Mercat de les Flors.

Gran nit de teatre. Llàstima que la Fregoli només estava a la meitat de la seva capacitat gràcies als fills de puta de l'IVA. Forts aplaudiments. Aneu a veure-la; ho podeu fer fins al 15 de desembre, però... perquè esperar tants dies per passar una nit inoblidable?

*Seda (1996) possiblement sigui la novel·la més coneguda i traduïda d’aquest autor.