DAVANT LA JUBILACIÓ
( a El Canal de Salt, Temporada Alta)
A l'any 1978 a Alemanya va esclatar un escàndol: el cas Filbinger. Resulta que es
descobrí que el primer ministre de Baden Wutenberg havia estat jutge de la
marina hitleriana, o sigui nazi, i havia
signat una pila de condemnes a mort. Quan Thomas Bernhard se'n assabentà va
agafar una emprenyada bíblica i aquell mateix any va escriure Davant La
Jubilació, l'obra que hem vist a El Canal, dins de Temporada Alta, dirigida pel
polonès Krystian Lupa.
Jo sóc un admirador de Bernhard, però penso que abans d'agafar la ploma
s'havia d'haver calmat una miqueta, allò que la meva àvia en deia contar fins a
deu, ja que penso que no és una de les seves obres més rodones i ho atribueixo
a la mala sang que el presionava pel fet que més de trenta anys després
d'acabada la guerra, encara hi havia caps nazis en llocs de rellevància. No
n'hi ha per a menys. Aquí ho coneixem sobradament amb els franquistes; Fraga Iribarne
va morir havent rebut els sants sagraments i la benedicció apostòlica, això sí, amb les mans tacades de
sang sense que ningú li digués res.
Rudolph, antic comandant d'un camp d'extermini durant la segona guerra
mundial, ara és magistrat, president de la audiència de la capital on viu, i
demà es jubila. Va passar deu anys amagat al soterrani de casa seva encobert
per la seva germana Vera, una persona tan o més nazi que ell mateix. Són
declarats admiradors de Heinrich Himmler, i aquesta nit, set d'octubre, celebraran
l'aniversari del seu naixement i repassaran l'àlbum familiar farcit de
fotografies de jueus massacrats. Viuen a la casa paterna amb l'altre germana,
Clara, postrada en cadira de rodes, contraria al nazisme, però que potser per
la seva incapacitat tolera que aquella casa sigui un santuari nazi. En aquest
ambient reclòs, inquietantment tancat, es va desenvolupant un dia llarg, lent i
feixuc fins arribar al sopar de celebració on els tres germans es vesteixen de
vint-i-un botó per l'àpat.
L'escenografia, del mateix Lupa és molt bona, escenari gran, sala de
casa bona, però poc cuidada, doncs en aquella llar no hi entren forasters; seria
fàcil descobrir l'ambient nazi que encara s'hi respira. Per aquest motiu la
minyona que tenen és sordmuda. El vestuari sense ganes de destacar fins al
final en l'escena del sopar en que les dues dones es muden de veritat i el
germà es vesteix de dalt a baix amb l'uniforme negre de les SS que, mal em
pesi, haig de reconèixer que era molt elegant.
Pel meu gust Lupa l'ha dirigit amb excessiva lentitud, tot i que
segurament ho ha fet a posta per a exasperar-nos, i penso que ho ha aconseguit.
També crec que el personatge del germà, a càrrec de Pep Cruz, l'ha exagerat una
mica massa, en canvi el de Vera, Mercè Arànega, estava clavat i el de Clara, Marta
Angelat, per a mi s'ha emportat la funció, i en tota l'obra potser ha dit deu
frases; a la resta s'ha expressat amb llenguatge corporal i compte que era
paraplègica, o sigui poca mobilitat, recursos limitats.
Tot i així, més lents o més àgils, penso que val molt la pena veure
espectacles conduits per directors forans, i si són de categoria, molt millor.
És com canviar de sabor, com si el banquet ens l'hagués preparat un cuiner
estranger que ens aporta gustos de la seva terra amb condiments per a nosaltres
desconeguts. Per cert, cal que digui que és un al·legat contra el nazisme?
Acabo; algun problema? Doncs vam sortir del teatre a voltants de
mitjanit i tenint en compte que Salt no és el centre del món i molts hem de
tornar amb cotxe cap a les nostres cases —home,
sweet home—, i trobar la sortida de Salt és com fer un sudoku sense llapis, doncs s'agrairia que les obres de quasi quatre
hores comencessin més d'hora, per exemple a les vuit, com al TNC.
