La nit just abans dels boscos

LA NIT JUST ABANS DELS BOSCOS

(al Teatre de l'Aurora d'Igualada)

Avui finalment he pogut tornar al teatre; deu dies de ramadà són molt dies per a mi. Sembla que els pulmons ja manxen i de mica en mica torno a la normalitat i ho he fet amb una obra que ja coneixia, però amb una posada en escena molt particular que tot i saber per on aniria m'ha sorprès agradablement.

Bernard-Marie Koltès, tot i no ser el meu dramaturg de capçalera, és un tòtem a Europa, en part per la cruesa i potència del que escriu i en part per la seva mort prematura a 41 anys a causa de la Sida; primera generació de víctimes de l'epidèmia maleïda que es va emportar part de la cultura cementiri avall.

La nit just abans dels boscos, és un fals monòleg on el personatge, un pobre desgraciat a qui acaben de robar i apallissar, ens parla de moltes coses, i així va traspuant la soledat, l'exclusió, algunes esperances, però sobretot desesperances... fins i tot ens parla de la recerca de l'amor. Dic que és un fals monòleg perquè en aquesta posada en escena interactua amb el públic i aquest plantejament ha afegit a l'obra una força insospitada que ha fet que la infelicitat del protagonista ens ompli d'un fred interior que ens ha gelat l'ànima.

Òscar Muñoz de la mà del director Roberto Romei s'hi ha deixat la pell i n'ha fet una creació. Enfundat en un xandall fet pols, caputxa posada, mal afaitat —bravo pel vestuari— un autèntic marginat, ha anat desgranant idees, greuges al mig del carrer; "de vegades no és el més feble el que demana ajut" ha dit tot filosofant. Amb una veu potent, una dicció perfecte i uns moviments que semblaven naturals —tot i que estic segur que estaven més que assajats, i per això estaven tan bé— ens ha portat per carrers i placetes d'Igualada, hem tornat al Teatre de l'Aurora, al vestíbul, a la sala, a les golfes... Bravo!

Jo aquesta obra la vaig veure just fa dos anys al Lliure dirigida per Patrice Chéreau, el director del que es diu que millor ha comprés el dramaturg. Va estar molt bé, i tot i fer-la a la sala de Gràcia, que no és excessiva, la distància entre l'actor —damunt d'un llit d'hospital— i els espectadors, ara que ho comparo, no hi va jugar a favor. En canvi avui l'aforament estava limitat a trenta-cinc persones que envoltàvem l'actor. A més, el fer-la en part al carrer, on passaven vianants i ell callava i se'ls mirava desconfiats com si fossin els seus atacants, hi ha donat un toc de veracitat molt creïble. Ah el teatre de proximitat, cada vegada m'agrada més!

Felicitats programadors de l'Aurora per portar aquesta obra, que per cert s'ha hagut de prorrogar. Hem acabat en una sala petita de les golfes del teatre —en la que seria la seva cutre habitació— bevent una cervesa i comentant l'obra amb l'actor. Forts i merescuts aplaudiments.