4 d’abr. 2014

Suárez

SUÁREZ
(Opinió)




Quan Suárez Illana va anunciar que el seu pare, el que va ser el primer president després de la mort del sanguinari Franco, es moriria en vint-i-quatre hores, em vaig fregar els ulls i vaig intentar recuperar la notícia en un altre telediari; sí, ho havia sentit bé, tot i que em va semblar una mena de pornografia necrològico-propagandística. Podia haver dit que al seu pare l'acabaven d'ingressar a l'hospital i que estava molt greu, fins i tot que a la família els quedaven poques esperances, però aquesta mena d'indicació com avisant a "la gent important" que es fessin un lloc a l'agenda em va semblar horrorosa i de molt poca categoria. Penso que el que en aquell moment era el candidat a mort, tot i carregar a l'esquena amb actuacions plenes de llums i ombres, en tenia més, de categoria, perquè el tractés així el propi fill. Més endavant, ara ja amb el difunt de cos present, Suárez Illana van encetar una disputa pel ducat de Suárez. Ara, el meu sentiment era directament de vergonya aliena.
Mentrestant, la maquinària "estatal" es va posar en marxa: capella ardent, uniformes de gala, corrua de persones que volien retre un últim homenatge al polític... tot molt correcte i penso que honorable. La gent del carrer, allò que alguns anomenen el poble, en casos com aquest no acostuma a fer bestieses; els que volen homenatjar el finat, aguanten estoicament les cues per mostrar-li respecte, i els que no continuen fent la seva vida. A partir d'aquí, funeral a la capital del regne, funeral i enterrament "íntim" a Àvila, i com deia la meva àvia: un bon cel.
Tot i així, el partit del govern central va decidir organitzar un funeral d'estat, cosa que no discuteixo, però la carrera de disbarats ha estat inimaginable. Per començar, vull recordar que Espanya és un estat aconfessional i per tant no podia ni havia d'organitzar-ne un de catòlic (els catòlics ja els havien fet, ja que el mort sembla que era d'aquesta confessió), però a l'altiplà es van passar pel forro una cosa que diuen que cal respectar per damunt de tot: La Constitució. Art. 16.3 - Ninguna confesión tendrá carácter estatal. Traspassada aquesta porta, la cerimònia la van muntar a la catedral símbol del nacional catolicisme La Almudena, i no discretament per dissimular que s'havien torejat la Constitució, no, sinó amb un munt de capellans i bisbes ornats amb porpres i amb una ostentació que si ho hagués vist el bisbe Casaldàliga segur que els hauria aconsellat anar a ajudar al barri del Pozo del Tío Raimundo en contes d'estar allà fent morir de vergonya els catòlics de veritat.
En l’organització a nivell mundial, el ministre Margallo, aquest paladí de la marca España, va quedar ben retratat: va venir un sol cap d'estat de tot el món, un de sol i el món és gran! Teodoro Obiang, el sanguinari dictador de Guinea Equatorial, per cert un "estadista" que va vetar Suárez, quan encara estava actiu, per intervenir en una negociació. La resta d'assistents internacionals: morralla, en el sentit de personatges de segona o quarta fila. Tan poc segurs estaven del "estadista" Obiang, que les fotos saludant el Rei d'Espanya, han desaparegut, ningú del món no les ha vist. Però aquest no ha estat l'únic disbarat.
¿Qui es va escollir per oficiar aquest funeral que mai s'havia d'haver oficiat per anticonstitucional? Una persona de pau i concòrdia? Un capellà caritatiu, bondadós, conciliador... Un home d'imatge tranquil·la, rostre afable, d'aquells que inspiren bondat? No, la imatge viva del franquisme més fosc, el cardenal Rouco Varela. Felicitats! I aquest insigne espanyol no va desaprofitar la ocasió quan es va veure amb el micròfon a la mà; intentant elogiar el difunt, va dir allò de superar els fets i les actituds que van causar la Guerra Civil i que "la poden causar", en present! No continuo perquè tots ho vam sentir. El que encara no hem sentit és cap veu de més enllà del Sènia queixant-se. Conclusió, meva. És per tantes coses com aquestes que jo no em sento ni així d'espanyol, i a més de no sentir-m'hi voldria marxar-ne aviat, molt aviat i no sentir més vergonya ni fàstic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada