LUCRÈCIA
(a La Seca Espai Brossa)
L'11 d'abril del 1713 es va
firmar el Tractat d'Utrecht que a més de ser pràcticament el final de la Guerra
de Successió com a conflicte europeu, va representar la cessió de Menorca i
Gibraltar a la Gran Bretanya. No, la meva intenció avui no és parlar
d'independència, només constatar que mentre el borbó, una vegada finalitzat el
conflicte, va prohibir l'ús de català al nostre país, els anglesos van permetre
tranquil·lament que a Menorca utilitzessin la seva llengua autòctona, i per
això Joan Ramis va poder escriure la seva Lucrècia
en la variant menorquina del català al 1769.
La història de Lucrècia és
sobradament coneguda, doncs l'han tocat molts escriptors, entre ells
Shakespeare. És la honrada dona de Col·latino, militar a les ordres de
Tarquino, fill del tirà rei de Roma, que aprofitant l'absència del marit la vol
seduir, però ella es nega, lluitant pel seu honor i aleshores ell, despitat, la viola.
Joan Ramis no s'hi va posar per poc i la va escriure en alexandrins, unes rimes
seductores que els actor han declamat amb aquell deix tan dolç de ses illes.
Com quasi sempre, al principi t'has d'esforçar, però al cap de poc ja li agafes
el traç i segueixes l'obra sense dificultats.
La posada en escena és molt
simple, amb la Sala Fregoli a dues bandes i només quatre cadires damunt d'una
catifa. Els actor, sempre presenta a la sala, van compareixent al centre quan
tenen acció —últimament es veuen força muntatges amb aquest modus operandi—. El vestuari senzill
però força curiós, doncs porten vestimenta del segle XVIII, com quan es va
escriure l'obra, però amb togues i cuirasses com a l'època romana. Una
il·luminació simple no ha aportat res d'especial al muntatge; alguna vegada
feria una mica els ulls dels espectadors.
Els actors han defensat molt
be els seus papers. Han brillat especialment Queralt Albinyana, en el paper de
Lucrècia i Josep Mercadal, com a Col·latino i Xavier núñez, Tarquino. No sé si
tots, però la majoria són menorquins, o sigui que no han patit a l'hora de recitar.
La direcció a càrrec de Sergi Marí, un altra menorquí, ha estat adequada a la
producció de pressupost ajustat, però la manca d'un gran muntatge s'ha vist
compensada per la proximitat dels
actors.
Forts aplaudiments del
públic que omplia la sala fins a la bandera. Aquest teatre de proximitat cada
vegada atrau a més gent. A una gran majoria d'espectadors ens agrada sentir
respirar als actors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada