Lucrècia

LUCRÈCIA

(a La Seca Espai Brossa)

L'11 d'abril del 1713 es va firmar el Tractat d'Utrecht que a més de ser pràcticament el final de la Guerra de Successió com a conflicte europeu, va representar la cessió de Menorca i Gibraltar a la Gran Bretanya. No, la meva intenció avui no és parlar d'independència, només constatar que mentre el borbó, una vegada finalitzat el conflicte, va prohibir l'ús de català al nostre país, els anglesos van permetre tranquil·lament que a Menorca utilitzessin la seva llengua autòctona, i per això Joan Ramis va poder escriure la seva Lucrècia en la variant menorquina del català al 1769.

La història de Lucrècia és sobradament coneguda, doncs l'han tocat molts escriptors, entre ells Shakespeare. És la honrada dona de Col·latino, militar a les ordres de Tarquino, fill del tirà rei de Roma, que aprofitant l'absència del marit la vol seduir, però ella es nega, lluitant pel seu honor i aleshores ell, despitat, la viola. Joan Ramis no s'hi va posar per poc i la va escriure en alexandrins, unes rimes seductores que els actor han declamat amb aquell deix tan dolç de ses illes. Com quasi sempre, al principi t'has d'esforçar, però al cap de poc ja li agafes el traç i segueixes l'obra sense dificultats.

La posada en escena és molt simple, amb la Sala Fregoli a dues bandes i només quatre cadires damunt d'una catifa. Els actor, sempre presenta a la sala, van compareixent al centre quan tenen acció —últimament es veuen força muntatges amb aquest modus operandi—. El vestuari senzill però força curiós, doncs porten vestimenta del segle XVIII, com quan es va escriure l'obra, però amb togues i cuirasses com a l'època romana. Una il·luminació simple no ha aportat res d'especial al muntatge; alguna vegada feria una mica els ulls dels espectadors.

Els actors han defensat molt be els seus papers. Han brillat especialment Queralt Albinyana, en el paper de Lucrècia i Josep Mercadal, com a Col·latino i Xavier núñez, Tarquino. No sé si tots, però la majoria són menorquins, o sigui que no han patit a l'hora de recitar. La direcció a càrrec de Sergi Marí, un altra menorquí, ha estat adequada a la producció de pressupost ajustat, però la manca d'un gran muntatge s'ha vist compensada per la proximitat  dels actors.

Forts aplaudiments del públic que omplia la sala fins a la bandera. Aquest teatre de proximitat cada vegada atrau a més gent. A una gran majoria d'espectadors ens agrada sentir respirar als actors.