Moro com a país

MORO COM A PAÍS

(a la Sala Tallers del TNC)

Grècia, com a bressol de cultura —al menys pel que fa a la zona mediterrània— ha fascinat al món sencer i ningú discuteix la influència que ha tingut en el desenvolupament de les arts en tota la civilització, però la història més recent ja no és tan bonica. Van ser "neutrals" a la primera guerra mundial, però a la segona van patir el pes del feixisme i just acabat aquest conflicte es van enfrontar comunistes i govern imposat de dretes en una guerra civil fins al 1950. Al 1967uns quants coronels van donar un cop d'estat que va durar fins al 1974, o sigui que al menys una generació no va saber el que és viure feliç.

Dimitris Dimitriadis és dramaturg, assagista, poeta, traductor... un humanista, un home de cultura que no està molt content amb les derives que va agafar aquest país admirable que va ser la llum del món, i en Moro Com A País, una de les seves obres més coneguda així ho expressa. "Aquell any cap dona quedà prenyada, ni el següent, ni l'altra, i així al llarg de vint-i-cinc anys es va perdre una generació sencera..." comença més o menys el monòleg en una imatge preciosa.

Albert Arribas, el director, diu que es tracta d'un text insuportable, que no es tracta d'un malson, sinó d'una revelació monstruosa en la seva realitat... i penso que té molta raó, perquè és un text molt dur, sense pietat, expressat amb un llenguatge sense eufemismes, directe i fins i tot groller quan a l'autor li sembla indicat. A mi el que més m'ha fotut és que no hi he vist cap mena de llum ni esperança, i sense esperança —al menys a mi— se'm destrempa el cor.

Màrcia Cisteró, l'actriu que ens relata aquest cúmul de desesperances, s'hi ha deixat la pell al llarg de setanta-cinc minuts duríssims, recitant un text en el que potser hi havia alguna coma —no hi posaria la ma al foc—, però cap punt, ni apart ni seguit. Intencionadament la declamació era monòtona, cosa que a mi al final se m'ha fet una mica pesat. La escenografia era amb la sala plena d'altaveus que de tan en tant deixaven anar sorolls —no se'n podia dir música— que jo no puc justificar.

Mitja platea escassa a la Sala Tallers, amb un públic que ha aplaudit repetides vegades, tot i que sense un gran entusiasme. L'obra tampoc era com per sortir saltant d'alegria i repartint abraçades a tort i dret.