ESPERANT GODOT

ESPERANT GODOT

(a la Sala Beckett)

Penso que amb el Godot que s’està fen a la Beckett s’han comès alguns errors. Començo pel primer, la traducció del títol En Attendant Godot en la versió original. El pronom En ens avança que parlarem del que “està passant mentre” esperem aquest personatge, no que “només” l’estem esperant fent qualsevol cosa, com tallar-nos les ungles sense pensar en res. Tot Esperant Godot, penso que és la traducció correcte, com ho va fer Pere Quart en l’edició publicada el 1960 en català. Tot, com mentre, dona la idea exacte que en francès expressa en.

Fa poc en la ressenya que vaig fer de The Becket`s Ladies, també aquests dies al mateix teatre, vaig exposar que en penso de Samuel Beckett, un teatre que m’interessa poc, però necessari. El Godot és la que més m’ha agradat de les que he vist, però aquesta versió se m’ha fet pesada. Potser és l’edat, com em va dir una crítica professional una vegada, però hi he trobat unes intervencions que m’han semblat poc ajustades, entre altres coses —apart del títol— la cerca del ji, ji, ji i el ja, ja, ja. Si no estava buscat, el resultat ha estat el mateix. En certs moments, per les riallades ostentoses de part de cert públic —per bona part del públic—, semblava una comèdia dels Marx (els germans), i no; la peça no és una comedieta. Cites com estar a l’Empordanet, “però això sembla l’Empordabrut”, m’han semblat molt pobres.

Una altra cosa que voldria dir amb tot el respecte i fins i tot des de l’estimació, és que Pol López hauria de tenir cura de la dicció. Penso que de mica en mica està agafant un biaix “marca de la casa” però que el perjudica i me l’allunya de American Buffalo o Ivan I Els Gossos, per citar alguna obra memorable. Quedi constància que només és la meva opinió.

La posada en escena m’ha semblat molt correcte, molt Godot, tancar l’obra dins una caixa com una televisió bé, però no m’ha aportat res especial i direcció i interpretacions a l’altura del que acabo de comentar.

Q

BECKETT'S LADIES

BECKETT'S LADIES

(a La Sala Beckett)

          Penso que hi ha autors, creadors o anomeneu-los com vulgueu que si no haguessin existit estaríem fotuts perquè sense ells la disciplina en que han treballat avui no estaria al mateix lloc. Conec a una persona molt culta que diu que no li agrada Johannes Sebastian Bach, tot i reconèixer que la música sense ell...

          Portat al terreny del teatre a mi em passa una cosa semblant amb Samuel Beckett, No és que no m’agradi, és que no l’acabo d’entendre, i si exceptuo el Godot —possiblement perquè el vaig veure de molt jove, i l’àuria que desprenia—, el trobo pesat. Tant de pessimisme, d’experimentalisme i de presentar-nos aquest món sense llei, sense Déu, sense sentit... doncs se m’acaba fent pesat.

          És el que m’ha passat avui amb BECKETT’S LADIES, quatre obres curtes —Passos, Bressol, No Jo, Anar i Tornar—, interpretades per tres primeres espases del teatre català: Sílvia Bel, Míriam Iscla i Rosa Renom sota la direcció de Sergi Belbel, un director al que admiro. A més avui he fet un experiment: no he llegit res del programa de mà per anar verge a la representació, gens contaminat per opinions alienes. No teninia n.p.i. del que veuria. El resultat és que no he entès quasi res o molt poca cosa, i la única peça que m’ha divertit ha estat la última, en la que sortien totes tres intèrprets. M’he divertit, però no he passat d’aquí, l’he trobat anecdòtica. El més destacable que puc dir del conjunt de l'obra és que el vestuari de la Nina Pawlowsky era impressionant, molt bo, però és clar, elogiar només el vestuari d’un Beckett...

          Acabo tornant al principi, sense l’irlandès el teatre avui potser no seria... i ja tinc entrades pel (Tot) Esperant Godot, no per veure si d’una punyetera vegada arriba, si no, si no... perquè els bojos pel teatre som així, ves que hi farem.

Krapp

KRAPP

( al Teatre de l'Aurora d'Igualada)

Samuel Beckett va escriure Krapp's Last Tape (La Última Cinta de Krapp) a final dels anys cinquanta i la va estrenar el 58. És un monòleg de menys d'una hora que en principi es titulà Monòleg de Magee, ja que l'autor el va escriure per l'actor nordirlandès Patrick Magee. La versió que hem vist avui a l'Aurora és la que fa Víctor Alvaro, alma mater de Gataro.

Krapp és actualment un home envellit que gravava el seu diari en cintes magnetofòniques. Inopinadament troba una de les cintes "caixa número tres, bobina número cinc" i comença a escoltar-la. És la del dia que va fer 39 anys, on hi explica de manera força inconnexa reflexions de la seva mare moribunda, d'una noia de la que sembla va estar enamorat, comentaris sobre una prostituta que el visitava de tan en tant...

No és una obra de la que sortiràs xiulant i saltant d'alegria. A Krapp no li agrada escoltar el seu "jo" de quan era jove, ara que ja està vell, solitari, malhumorat... Per això decideix gravar una nova cinta explicant l'experiència d'haver escoltat aquest "jo" antic; una última cinta, aquesta last tape.

Alvaro ha optat per una escenografia molt senzilla: al fons una paret d'arxivadors suposadament ple de bobines gravades, i davant una taula on hi ha el magnetòfon i quatre capses més. El seu vestuari i estètica arrelat en el que podria ser l'expressionisme alemany de la República de Weimar d'entreguerres, també maquillatge a l'estil: cara enfarinada, llavis vermells, coloret a les galtes... Recordeu com anaven els que treballaven al Cabaret de la peli de Bob Fosse? doncs així. És una estètica estimada pels de Gataro.

Victor Alvaro s'hi deixa la pell en un paper que te molt apamat i ho fa realment bé. Tot i així tinc una objecció: no tinc clar que aquesta estètica sigui la millor per aquesta obra en concret. N'he vist una versió patrocinada per la BBC, dirigida per Ian Rickson amb Harold Pinter com a protagonista (sí, sí, el Premi Nobel) en que Krapp està igualment sol a casa seva, però va en cadira de rodes elèctrica, cosa que psicologicament augmenta la solitud. el mal humor i la decadència i fins i tot el fàstic d'escoltar-se quan era "una persona normal". Fabulosa, sense voler menystenir la que he vist avui. Cadascú fa la seva versió.

Poca gent avui a l'Aurora. Beckett és difícil i el públic que només busca passar-s'ho bé, s'ensuma la torrada i no es vol complicar la vida. A principis de febrer faran una comèdia. Tot i així els que hi érem hem aplaudit molt i amb ganes.

Els Dies Feliços

ELS DIES FELIÇOS

( al Teatre Lliure de Gràcia)

Començaré dient que tinc la seguretat que el teatre contemporani sense Samuel Beckett no seria el mateix. Aquest poeta, novel·lista i dramaturg irlandès minimalista, pessimista —tot i que aquest pessimisme el compensava  amb un curiós sentit del humor— representant de primera línea del experimentalisme literari i el teatre de l'absurd és fonamental en les lletres del segle XX. Dit això, declaro que no és el meu autor de capçalera; la meva llista d'autors preferits abans d'ell és llarga, però com va dir un conegut personatge històric "al Cèsar el que és del Cèsar".

Els Dies Feliços és, per començar, una obra ben estranya —o com diria un amic meu quan vol reforçar la idea— estranya de collons! La Winnie, la protagonista, viu semi enterrada en una mena de desert, però sembla optimista. Cada matí sona un timbre que la desperta i comença els seus rituals —rentar-se les dents, pentinar-se, mirar-se al mirall i cantar una cançó—. Sembla que està perdent facultats perquè no hi ha manera de recordar un poema que vol citar a cada moment. Amb ella hi viu en Willie, possiblement el seu marit que quasi no veiem. No sabem el que l'il·lusiona, excepte una postal pornogràfica que guarda, però com que no parla... Es mou com una serp. Winnie és la enterrada i Willie el reptant.

I tot això on ens porta? Doncs jo no ho sé, així, dit amb tota franquesa. El que sí sé és que l'Emma Vilarrasau ho dóna tot en un paper difícil, molt difícil. Mal interpretat seria per aixecar-se als vint minuts de funció i tocar el dos corrent amb les cames tocan-te el cul. Òscar Molina... s'arrossega molt bé. No sé que més dir perquè pràcticament té un paper de comparsa però que algú ha de fer, o sigui que chapeau.

Una escenografia quasi desmesurada de Max Glaenzel i bona il·luminació de Kiko Planas, professionals que ens tenen acostumats a la excel·lència. I no sé que més dir; m'ha sortit una crítica ben galdosa, però no puc arribar més lluny; començar a deixar anar parides i fer-me palles mentals seria enganyar-vos, cosa no ho faré mai. Això sí, l'obra funciona de nassos, cada representacióplena fins a la bandera, cosa de la que m'alegro de tot cor. Els incondicionals de Beckett, o els que tinguin curiositat, teniu fins el 15 de juny per veure-la, si trobeu entrades.

ESPERANT GODOT

(al Mercat de les Flors)

     Una vegada més no ha arribat, però això no és cap novetat, ja que fa quasi seixanta anys que se l’espera. (Tot) Esperant Godot s’ha estrenat avui al Mercat de les Flors dins el Festival Grec.

     D’aquesta peça de Beckett ja s’ha dit pràcticament tot i l’únic que se m’acut afegir és que és una llàstima que una vegada vista no se’ns esborri de la memòria per poder-la veure una altra vegada, més endavant, com a obra nova, i així tornar-nos a sorprendre.

     Joan Ollé ens ha ofert una versió molt fidel i ben dirigida, si fem excepció de l’actuació d’Enric Majó, que de tan en tant se li “escapava”. Joan Anguera “Vladimir” i Ivan Benet “Estragó” han estat molt bé ens els respectius papers.

     La posada en escena correcta i clàssica, amb el seu arbre que al segon acte comença a treure fulles. Potser hauria preferit un terra menys de cartró-pedra, un terra més àrid i polsós. La il·luminació molt bona de Lionel Spycher, així com el vestuari de Miriam Compte.

     La sala plena i el públic content ha aplaudit a gust.

     P.D. No hem pogut aclarir si Godot és Déu, tot i que jo crec que sí. Entre el nom (God) i que l’únic personatge que l’ha vist, el nen que fa de missatger, diu que porta barba blanca... i tothom sap que Déu, a més del triangle damunt el cap té la barba blanca.