Zorba el Griego

ZORBA EL GRIEGO (que jo sàpiga en catalàno hi ha versió)

(Peli de Kakogiannis)

Penso que si hi ha un personatge vital al món de la ficció, aquest és Alexis Zorbàs, el protagonista de la magnífica novel·la de Nikos Kazantakis "Vida i Aventures d'Alexis Zorbàs". L'autor ho és també de novel·les tan importants com "La última tenmptació de Crist" o "El Crist de nou crucificat".

Mihailis Kakogiannis, director de teatre i cinema va agafar la novel·la de Kazantzakis i la va convertir en pel·lícula l'any 1964, una magnífica cinta en la que va saber contraposar el tarannà fatalista dels habitants d'una Creta tràgica amb la vitalitat ja esmentada del personatge.

La història arrenca amb l'arribada d'un anglès a Grècia. El vaixell que l'ha de portar a Creta s'endarrereix a causa de la mala mar i mentre espera coneix a Zorbàs, quedant fascinat pel seu caràcter obert i amistós. L'anglès, que és mig grec, ha vingut per fer-se càrrec d'una herència del seu pare que era propietari d'una mina de lignit actualment abandonada i, imprudent, sense referències anomena Zorbàs encarregat de l'explotació...

Crec que Anthony Quinn en el rol del grec vivaç fa un dels papers de la seva vida —comparable al Zampanó de Les Nits de Cabíria de Fellini— magníficament contraposat amb Alan Bates com a anglès i IrenePapas com a vídua objecte del desig de tot el poble. Zorbàs és primitiu, directe i profundament humà, un caràcter sense giragonses. Com va dir un crític quan va aparèixer la novel·la, és un home «meravellós, bevedor, golafre, treballador, faldiller, vagabund...», un home que ensenya a l'anglès a estimar la vida i no témer la mort (quasi res).

A la peli, molt fidel a la novel·la, s'hi diuen frases brillants que expliquen les diferències, encara al segle XX, dels grecs amb la resta d'europeus. Quan es mora una mena de cocotte francesa, amant de Zorbàs, li explica al anglès perquè el capellà del poble no l'enterrarà ni li farà funeral: «era estrangera; es persignava amb quatre dits i a l'inrevés», genial.

Com a nota curiosa, a partir d'aquest film es posà de moda un ball anomenat sirtaki, que tothom es va creure que era popular a Grècia. Res més lluny de la realitat; Mikis Theodorakis, magnífic compositor i autor de la música se'l va inventar barrejant diferents músiques i balls populars, això sí, però és una creació del 1964. Ah! el poder del cinema quan és un èxit.

Jo he tornat a veure la pel·lícula i he quedat meravellat. Filmada en un blanc i negre preciós, et fa agafar ganes de tenir la sort de conèixer un personatge així, que t'injecti vitalitat i un punt de bogeria. Al final de la peli, quan se'ls ensorra tot un muntatge que Zorbàs ha ideat per la mina, i no queda res de res, diu rient: «ha estat una catàstrofe espectacular». Potser alguns es posaran nerviosos davant d'un paio així; a mi m'ha agafat enveja.