Utilitat Programada

UTILITAT PROGRAMADA

(al Teatre Tantarantana)

La meva àvia deia "d'allà on no n'hi ha no en pot rajar".La meva àvia com a dona del camp, analfabeta fins els vint-i-quatre anys, en deia moltes de frases fetes. La meva àvia acostumava a saber el que es deia i jo sempre me l'escoltava. Això ve a tomb perquè avui a l'estrena de Utilitat Programada, al Tantarantana, he recordat la dita i he pensat que realment era així.

Segons el programa "aquest és un muntatge valent i provocador. Un muntatge que juga amb la comèdia més àcida per remoure fonaments profunds. En el sacseig actual que estem vivint..." Val; el que jo he vist és una història força inconnexa en que cinc joves estan tancats en un soterrani, aïllats del món i vigilats per una tutora bòrnia. Perquè? no he sigut capaç d'esbrinar-ho, com tampoc he sigut capaç d'entendre on volia arribar l'autor. Finalment ens assabentem del perquè la tutora és bòrnia, una autèntica tonteria; del perquè els joves estan tancats no.

Penso que no és que la història sigui fluixa, no: és inexistent, i aleshores amb aquesta base  què s'hi pot fer? Ja ho va dir la Merceditas de Curro el Palmo de Joan Manuel Serrat: como hacer buen vino de una cepa enana? Jo de la Miriam Escurriola li he vist muntatges que m'han agradat, però avui he pensat que era impossible fer res potable. En quant als actors haig de dir que no coneixia el seu treball i prefereixo no quedar-me amb la imatge del que he vist avui perquè seria fer-los un mal favor.

Finalment vull dir per acabar que a les estrenes és habitual que hi vagin moltes persones properes al autor, al director i als actors. És de gent ben nascuda donar suport als amics i familiars, però penso que hi ha una manera contraproduent que és força habitual en el món del teatre: la sobreactuació en aplaudiments, riallades i demostracions fora de mida al llarg de la funció, fins al punt de donar pel sac tan als espectadors com als mateixos actors. Avui a la part dreta de la fila 4 i a l'esquerra de la 3 s'han passat d'efusius. Un xicot del grup de l'esquerra ha estat més estona rient a crits amb veu d'aiguardent que escoltant el text. Estic pensant seriosament de no anar a les estrenes per estalviar-me aquesta molèstia. Estic segur que els actors agrairien més unes manifestacions moderades —ja no demano sinceres—, entre altres coses perquè serien més creïbles.

El Tanta ple a vessar i a la sortida repartiment de cerveses en un postfunció al vestíbul. Jo he tocat el dos cagadet perquè no saps mai amb qui et pots topar i, la veritat, jo menteixo fatal.

Limbo

LIMBO

(al Teatre Gaudí Barcelona)

Què passa si no ets sents còmode en el cos que guarda la teva ànima? Ets una noia però voldries ser un xicot. T'agradaria fer pipí dret, però t'has asseure a la tassa del wàter. T'identifiques amb un gènere que no és el que el teu cos determina... Tens un, segurament molts, problemes.

Aquest és el tema de la quarta obra que la jove companyia L'Era dels Impuxibles —nascuda l'any 2011— ha presentat al Teatre Gaudí Barcelona, un espectacle arriscat per la seva temàtica i pel seu plantejament. Peça de triple llenguatge: música, dansa i text, que a partir d'una idea de Clara Peya (compositora i pianista), Ariadna Peya (coreògrafa i ballarina) i Miriam Escurriola (directora), ens donen a conèixer el repte de l'Albert —abans Berta—, que es planteja canvis importants en el seu cos que, si es decideix, haurà de sotmetre's a l'agressió del bisturí.

La història comença en el control de seguretat d'un aeroport en que la imatge de l'Albert no casa amb la seva documentació de noia. Mentre el guàrdia intenta aclarir el malentès li recomana que s'entretingui al duty free, una mena de limbe —que dona nom al espectacle—, on hi ha molt temps per perdre i tot està molt ben etiquetat segons les normes i el gènere: colònia de noia, colònia de noi, roba de noia, roba de noi... Mentre és retingut, el/la protagonista reflexiona sobre els fets més rellevants de la seva vida. Finalment les seves dues parts —femenina i masculina— arribaran a un pacte d'acceptació.

El plantejament és molt atractiu. En escena hi ha un triple Albert: el representat per el/la protagonista i dos que interactuen, s'ajuden, s'enfronten, s'empaiten, es troben... representats per dues ballarines, l'Ariadna Peya i la Tatiana Monells, excel·lents. Aquesta dinàmica dóna un joc magnífic d'una bellesa que se t'emporta, sempre amb els fons musicals en directe del piano tocat per la Clara Peya i algunes gravacions. També hi ha unes intervencions de la Berta dialogant amb l'Albert mitjançant un monitor de TV, que ens va donant informació que ens interessa.

La música aporta una càrrega de sentiments important, especialment pel meu gust, quan està interpretada al piano i acompanya els textos de Marc Rosich que canta la protagonista. Les coreografies són impactants i a mi —que sóc poc expert en dansa— m'han semblat contemporànies i atrevides, a més de gens fàcils d'executar. En els moment que les dues ballarines es copiaven els moviments diries que les dues noies eren germanes bessones.

Un espectacle potent per la manera d'afrontar-lo, i valent per la temàtica tocada, sense eufemismes, ni colorants ni suavitzants. Tampoc hi ha faltat algun moment divertit, com la aparició de les dues hostesses de vol de la companyia aèria. Sembla mentida el que s'aconsegueix amb la expressió corporal. Les dues noies que feia uns segons interpretaven uns mascles a nivell de King Kong, s'ha convertit en dues pin up girls bufones, gràcils i seductores, vaja, dos bombons.

Espectacle molt recomanable; molt més que un musical, ben dirigit i ben interpretat Tres quarts d'entrada al Gaudí i forts aplaudiments d'un públic que s'ho ha passat bé, però que també s'ha vist obligat a reflexionar i pensar que no tot és blanc o negre, vaja, quasi res. Encara que alguns partits polítics no ho vulguin admetre, la diversitat existeix i no tenim dret a fer patir als "diversos". Espectacle en cartell fins l'1 de març.

(A) Murs, a love story

(A) MURS, A LOVE STORY

(al Versus Teatre)

El tercet Clara Peya, Ariadna Peya i Miriam Escurriola ens han ofert un nou muntatge —i fins avui ja en són uns quants— que fins al 12 de gener estarà al Versus, el teatre amb pinta de Off, però butaques de West End, comodíssimes.

(A)MURS, A LOVE STORY és un espectacle de música i dansa en el que es narra la vida d'una parella (Ella i Ell) que viuen en una ciutat on s'aixeca un mur que la separa en dues parts. Cadascun viu en una de les parts separades. A més la parella té una mena de doble parella, unes ombres que interactuen amb ells. Faig aquesta sinopsis perquè és la que diu el programa de mà. En la dansa clàssica (el Trencanous, Romeu i Julieta) és molt fàcil seguir la trama de la història; fins i tot en la moderna (West Side Story), però en la contemporània ja no ho és tant; per això he transcrit part de la explicació.

Però més difícil encara que fer-ho entendre és emocionar, i curiosament aquesta història, tot i la seva dificultat de comprensió, m'ha arribat, i ho ha fet perquè m'ha transmès unes sensacions que m'han fet vibrar, i aleshores la trama m'ha semblat un mitjà (irrellevant?) per tocar-me el cor. I com s'hi arriba tan endins?

Per començar amb rigor. Un bon espectacle ha d'estar ben fet i aquí hem contat amb les germanes Peya: la Clara com a compositora, la Ariadna com a coreògrafa i la Miriam Escurriola com a directora, i d'aquest esforç conjunt n'ha sorgit l'espectacle, però no n'hi ha prou en tocar bé el piano —la Clara és la pianista de l'espectacle— i ballar correctament —la Ariadna n'és la ballarina—, l'important és la creativitat i ara hem arribat al moll de l'os. Tan els temes musicals, com els moviments de dansa són molt bons, expressius i contundents, de vegades fins a graus bèsties, i aquí hi ha la clau perquè funcioni.

Si hi afegim la resta dels executants, cantants i ballarins, interpretant i dansant "coses" gens fàcils, haurem arribat al desllorigador del perquè és un molt bon espectacle La Versus a tres quarts d'entrada i els aplaudiments al cent per cent. Felicitats canalla, perquè vull dir que són gent jove, molt però que molt, jove; el nostre futur, vaja.