Dani i Roberta

DANI I ROBERTA

(al Institut del Teatre)

Un bar mig buit al Bronx. A la taula d'un extrem un xicot bevent cervesa; a l'altra punta, en una altra taula, una noia menjant alguna cosa. Tots dos tenen pinta de penjats i de seguida ens adonarem que realment ho són. Com aquell que no ho vol inicien una conversa en la que es fa palès que busquen desesperadament sortir del clot on viuen, però sense admetre-ho, fent veure que no. Ell sembla incapaç de comunicar-se i segons diu sempre acaba barallant-se; és violent. Ella no ho te millor ja que arrossega un desagradable record relacionat amb el seu pare. Tot i així les pors semblen disoldre's i decideixen passar la nit junts. Aconseguiran arribar a una relació sincera...?

John Patrick Shanley és un conegut dramaturg i guionista premiat amb el Pulitzer, nascut al Bronx, lloc on situa moltes de les seves obres. El Dubte —Poliorama el juliol del 2012—és una d'elles. Els habitants de l'obra d'avui són uns marginats, però l'autor te l'estranya habilitat de situar infinitat de grisos entre el que haurien de ser uns personatges de només blanc o negre —en aquest cas molt més negre— i tot i que la seva relació és violenta i crua, sap ressaltar una humanitat fins i tot poètica. Per això els personatges resulten tan interessants. Si no fos així, la peça semblaria un Rambo.

L'obra d'avui forma part de les Tesines d'Interpretació que ofereix l'Escola Superior d'Art Dramàtic del IT, que són obertes al públic, i com diu el programa, "aquestes funcions de treball de final de carrera dels alumnes constitueixen una oportunitat única per entrar en contacte amb els nous actors i actrius que sorgeixen de l'Institut del Teatre". Només ens resta aplaudir la iniciativa.

En aquest cas l'alumna de final de carrera ha estat Clara Garcés, que acompanyada de Sergi Gilabert han format un tandem convincent que ha fet que ens creguéssim una història tan desesperada. Molt ben dirigits per Mònica Bofill se'ls ha vist segurs del que feien. L'escenografia molt senzilla: dues taules quan representava que estaven al bar, i una manta a terra i coixins quan eren a casa la Roberta. No ha fet falta res més; una il·luminació ben dosificada i els espectadors ens hem submergit en aquest món lumpen tan desencisador.

Acabada l'obra els assistents hem aplaudit amb ganes. Jo m'estic convertint en un addicte a aquestes sessions i a més em guardo els programes. Estic segur que d'aquí a un temps veuré aquests noms en produccions importants del teatre de casa nostra, i aleshores estaré content d'haver vist els seus inicis.