Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mònica Bofill. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mònica Bofill. Mostrar tots els missatges

3 d’ag. 2018

TOT VA BÉ SI ACABA BÉ

TOT VA BÉ SI ACABA BÉ
(al Parc dels Til·lers de Barcelona)



          Els que em coneixen segur que m'han sentit a dir més d'una vegada que Shakespeare és com el porc;  d'ell s'aprofita tot. A primera vista és una sentència poc respectuosa, però és una veritat com un temple, i aquests dies s'ha pogut comprovar, una un cop més, amb el que els Parking Shakespeare estan oferint al parc dels Til·lers de l'Estació del Nord.
          Tot Va Bé Si Acaba Bé (All's Well That Ends Well) és una de les comèdies menys representades del bard, que com tantes de les seves obres està més o menys inspirada en el relat d'un altra autor, en aquest cas el Decamerò de Boccaccio. Una història tonteta i força inversemblant que gràcies a la manera de fer dels Parking, i sota la versió i direcció, inspiradíssimes, del duet Mònica Bofill i Judith Pujol esdevé una peça divertida, refrescant i imprescindible per acomiadar la temporada.
          Una gentada estem assegut esperant, i a les set de la tarda es comença a sentir la fanfàrria amb que s'acosta la companyia a l'espiral que es dibuixa al parc, i que el públic rebem amb una bona tanda d'aplaudiments, i a continuació el bufó ens comença a explicar el que passarà, interromput repetides vegades per la resta de components de la faràndula, que li arriben a preguntar si ho explicarà tot ell o ho podran representar com estava previst. Aquesta manera de fer és marca de la casa i dóna un to distès i jocós a la peça.
          I així va discorrent al llarg de l'hora i mitja la senzilla i primeta peça del geni anglès, amb interrupcions dels uns als altres, amb cançons i danses amb moviments més dignes de Shin Chan que de l'època renaixentista, i el mateix passa amb les cançons que van des de la copla més cutre fins a mariconades com Olvídame Y Pega La Vuelta el duet Pimpinela (tela!).
          El vestuari és de traca i mocador. Des de l'elegància d'Òscar Bosch fent de Lafeu, americana i pantalon de lli color cru, barret del mateix color, fins als pantalons de jugador de bàsquet verd parxís talla XXXXXL, samarreta imperi, camisa mambo i mitjons impossibles d'Adrià Díaz en el paper de bufó, i així tota la companyia. A destacar la dicció de tots els components, clara i precisa; saben projectar la veu de manera exemplar i fins i tot persones com jo, que anem més curts d'oïda que de gambals, no ens perdem ni mitja paraula malgrat ser la representació a l'aire lliure. A això hi hem d'afegir molt bones actuacions amb l'estil que jo adoro: tots al mateix nivell, equilibrats, sense ningú destacant per damunt dels altres. Felicitats!
          No em puc estar d'anomenar els intèrprets: Òscar Bosch, Mireia Cirera, Ester Cort, Adrià Díaz, José Pedro García Balada, Pep García-Pasqual, Carles Gilabert, Ariadna matas, Santi Monreal i Ricard Sadurní.
          L'únic que he de lamentar, és el que passa amb tot el que és bo: s'acaba, però per altra banda ens queda l'esperança de que l'any que ve hi tornarem.

13 de març 2017

Barbes de Balena

BARBES DE BALENA
(al Maldà)




          
          Alguns tipus de balena, a la boca, en contes de dents hi tenen unes làmines anomenades barbes. A elles els serveixen per filtrar l'aigua i quedar-se amb el zooplàncton i als humans els van servir durant molts anys per fabricar les barnilles de les cotilles femenines. Dolors Aleu i Riera (1857-1913) va ser la primera dona que es llicencià en medicina de Catalunya (i d'Espanya).
           En aquella època les dones mitjanament benestants anaven embutides per dues cotilles que pressionaven molt: una de física ben ajustada al cos amb esforç —Allò que el Vent s'Endugué, escena en que Hattier McDaniel (Mammy) vesteix a Vivien Leigh (Scarlett)— i l'altre de moral, ja que les noies ben criades segons què no ho podien fer, o sigui res que no fos obeir al pare o al marit. La doctora Rierea va escriure un informe explicant el disbarat d'aquella peça que comprimia el cos desmarxant la columna, martiritzava el fetge, els ronyons i l'úter i emparrava els pits com si els poses en un aparador.
          Doncs d'això va l'obra que hem vist al Maldà, de cotilles i dones encotillades, i com que l'Anna Maria Ricart és una múrria ens ha servit la història amb aquesta doble visió. Així quatre actrius en estat de gràcia: Ariadna Cabiró, Núria Cuyàs, Laura López i Anna Romaní, han cantat, han ballat i s'han mogut per l'escenari, enumerant en un principi els noms de les dones de les seves famílies, explicant el que van poder fer i especialment el que no van poder fer.
          És un espectacle fresc, divertit i molt Maldà, i això últim, avui, al menys per la gent que freqüentem els teatres amb assiduïtat, és un adjectiu reconegut Els números musicals, de Ariadna Cabiró, són molt bons, en especial el del final: Memòria de Peix, i això ve que al llarg de la funció se sent el típic soroll, com de buit que fan les peixeres, i és que les quatre dones sembla que ho estiguin en una peixera, sense pensar, només exhibint-se, esperant no se sap què. El treball de les quatre actrius és destacable, molt ben coordinat per la directora Mònica Bofill. Al no ser una obra de text al estil planteamiento nudo y desenlace, la coordinació en el moviment escènic és molt important i aquí ha funcionat a la perfecció.
          El vestuari és perfecte, com si estigués fet en conya, però molt adequat: cotilles, polissons, mirinyacs en color cru, elegantíssim per ser roba interior, i tot i cobrir molt el cos de les noies, tremendament insinuador. En la meva opinió molt més suggerent que si només haguessin anat en calces. La Maria Albadalejo, responsable d'aquest apartat ha fet un molt bon treball.
          El Maldà pràcticament ple i el públic ens ho hem passat molt bé, i hem aplaudit i aplaudit... És d'aquelles obres en que surts satisfet i amb ganes de rematar la nit, i dius a la teva parella "anem a sopar bé, i..."

10 de març 2015

Dani i Roberta

DANI I ROBERTA
(al Institut del Teatre)



Un bar mig buit al Bronx. A la taula d'un extrem un xicot bevent cervesa; a l'altra punta, en una altra taula, una noia menjant alguna cosa. Tots dos tenen pinta de penjats i de seguida ens adonarem que realment ho són. Com aquell que no ho vol inicien una conversa en la que es fa palès que busquen desesperadament sortir del clot on viuen, però sense admetre-ho, fent veure que no. Ell sembla incapaç de comunicar-se i segons diu sempre acaba barallant-se; és violent. Ella no ho te millor ja que arrossega un desagradable record relacionat amb el seu pare. Tot i així les pors semblen disoldre's i decideixen passar la nit junts. Aconseguiran arribar a una relació sincera...?
John Patrick Shanley és un conegut dramaturg i guionista premiat amb el Pulitzer, nascut al Bronx, lloc on situa moltes de les seves obres. El Dubte —Poliorama el juliol del 2012—és una d'elles. Els habitants de l'obra d'avui són uns marginats, però l'autor te l'estranya habilitat de situar infinitat de grisos entre el que haurien de ser uns personatges de només blanc o negre —en aquest cas molt més negre— i tot i que la seva relació és violenta i crua, sap ressaltar una humanitat fins i tot poètica. Per això els personatges resulten tan interessants. Si no fos així, la peça semblaria un Rambo.
L'obra d'avui forma part de les Tesines d'Interpretació que ofereix l'Escola Superior d'Art Dramàtic del IT, que són obertes al públic, i com diu el programa, "aquestes funcions de treball de final de carrera dels alumnes constitueixen una oportunitat única per entrar en contacte amb els nous actors i actrius que sorgeixen de l'Institut del Teatre". Només ens resta aplaudir la iniciativa.
En aquest cas l'alumna de final de carrera ha estat Clara Garcés, que acompanyada de Sergi Gilabert han format un tandem convincent que ha fet que ens creguéssim una història tan desesperada. Molt ben dirigits per Mònica Bofill se'ls ha vist segurs del que feien. L'escenografia molt senzilla: dues taules quan representava que estaven al bar, i una manta a terra i coixins quan eren a casa la Roberta. No ha fet falta res més; una il·luminació ben dosificada i els espectadors ens hem submergit en aquest món lumpen tan desencisador.
Acabada l'obra els assistents hem aplaudit amb ganes. Jo m'estic convertint en un addicte a aquestes sessions i a més em guardo els programes. Estic segur que d'aquí a un temps veuré aquests noms en produccions importants del teatre de casa nostra, i aleshores estaré content d'haver vist els seus inicis.