24 de jul. 2015

Els mots i la cosa

ELS MOTS I LA COSA
(al Teatre Lliure de Montjuic)



Belle de jour, El discret encant de la burgesia, El timbal de llauna... ser guionista d'aquestes pel·lícules, com a currículum, no està gens malament. Com autor de teatre jo li recordo La controversia de Valladolid. Aquest és Jean-Claude Carrière, autor de Els mots... que hem vist avui a l'Espai Lliure. Tot i així, quasi que només n'és l'autor "inductor". M'explico.
L'obra va de la relació epistolar entre un professor de lingüística, autor d'un recull de les mil i una formes d'anomenar el sexe i la seva posada en pràctica, i una traductora que treballa en el doblatge de pelis pornogràfiques, que molesta per la pobresa de llenguatge (polla, figa, polla, figa) d'aquest tipus de films, demana ajuda al professor per enriquir les seves traduccions. És per això que dic que l'autor francès n'és l'inductor, ja que Ricard Borràs ha hagut de fer doble feina; traductor i adaptador, doncs la gran part de les paraules, dites i versets, són catalans.
L'escenografia ens mostra el despatx del professor i al fons de l'escenari s'han anat projectant videos que "representa" que ajudaven a la marxa de l'obra. Penso que n'haurien pogut prescindir sense perdre-hi res. Aquí l'important eren les paraules i la forma de dir-les; el llenguatge era el protagonista absolut i ressaltar-lo, que s'ha fet, era l'important. També diré, però, que les projeccions no m'han fet massa nosa.
Així doncs l'obra ha anat caminant amb la lectura representada de les diverses cartes que el professor enviava a la traductora, tractant com si fossin capítols els diversos temes: genitals masculins, genitals femenins, sexe hetero (per cert l'homo no ha sortit), fel·lacions, cunnilingua, anal, manual... en fi, tot el mostrari amb substantius, adjectius, augmentatius i diminutius, dites popular, cançonetes... no hi ha faltat de res, tot ben dit i explicat amb gràcia. M'ha recordat una obra de Camilo José Cela, Diccionario Secreto, del que només en va escriure (o li van escriure) una part, la sèrie Coleo-Coleonis, o sigui els collons, i també el Bocavulvari eròtic de la llengua catalana, de Pep Vila, una obra imprescindible i de consulta diària en qualsevol casa decent i independentista.
Analitzant l'obra d'avui, podria dir que no és exactament teatre sinó una espècie d'informe teatralitzat, però no seria just, perquè el director Pep Antón Gómez l'ha ha portat molt bé cap a camins teatreros i Ricard Borràs, com a vell professor, i Elena Garcia com a jove traductora han estat en el punt exacte de cada personatge. Per cert, a aquesta noia jo no l'havia vist mai i m'ha meravellat; ha estat fantàstica; mesurada quan convenia i una mica disbauxada i força picant quan el paper ho demanava. Bravo!
I ara, com que he sortit content i la peça m'ha contagiat trempera —que cadascú s'ho agafi com vulgui— us obsequio amb una copla mallorquina que parla de l'arada (com a metàfora del membre viril) i goret o guaret com a terra de conreu. Som-hi:

De fadrina sempre has fet
vida de dona casada.
Jo tenc s'arada espuntada
de llaurar en es teu goret.

L'espai Lliure sense estar ple, amb una bona entrada. Director, actors i l'autor francès, que hi era present, s'han emportat una bona tanda d'aplaudiments. A la sortida postfunció amb oferiment d'una copa, però els que hem de tornar amb moto a casa som conscients i fem bondat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada