Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carme Portaceli. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carme Portaceli. Mostrar tots els missatges

15 de jul. 2016

Esplendor

ESPLENDOR
(al Teatre Romea)



Aquesta és una peça política, de ficció en quant a que no és un cas real. L'acció passa en un país que no s'anomena, però de seguida ens adonem que és tercermundista, o que com a mínim està governat per un sàtrapa. També veiem que no hi ha estabilitat política i que "a fora" hi ha aldarulls, no sabem de quina magnitud, però n'hi ha. I perquè dic a fora? doncs perquè l'obra passa en un únic escenari: un saló del palau presidencial o del primer ministre.
En escena tres dones: l'esposa del mandatari —que per cert no deixa la bossa de mà ni per un instant, que sembla la reina d'Anglaterra—, una fotògrafa estrangera que no parla la llengua del país i una intèrpret que fa les traduccions, les tres esperant. Més tard s'hi afegeix la amiga íntima de la primera dama. Primer dubte: que hi fa una amiga en una sessió de fotos? El plenipotenciari s'endarrereix i mentrestant les quatre dones li foten canya al vodka, i comencen a sortir coses que no explicaré per no fer putadetes (spoilers).
Carme Portaceli ha fet una direcció una mica especial, començant per l'escenografia, amb el terra lleugerament inclinat cap a la platea. Al mig un piano blanc que feia de moble bar, carregat de copes i ampolles, un piano on l'amfitriona explica que hi toca el seu nét. Us puc assegurar que tocar un piano "d'adorno" carregat de cosetes de vidre és impossible; només se sent la dringadissa del cristall.  I el polític que no arriba, i al cap d'una estona es repeteix l'escena de l'arribada de l'amiga, amb els mateixos moviments i les mateixes paraules. Jo m'he sorprès perquè no he entès el significat, però és que ha passat més d'una vegada. Mentrestant la traductora , que es veu que era una cleptòmana empedreïda, anava robant cosetes, com per exemple el DVD de Toy Story i al final, no us ho perdeu, fins i tot les sabates de l'amfitriona. És quan m'he adonat que no entenia* res, que m'estava avorrint i que l'obra no tenia esperances (per a mi) de millorar.
Ha acabat d'espatllar l'espectacle un so molt dolent, potser perquè hi havia menys de mitja platea, per la nuesa de l'escenari, absolutament obert, amb aquelles parets que ho rebotaven tot, o possiblement les dues coses. No diré que les actrius ho hagin fet malament, em penso que han estat víctimes del muntatge que no donava per a més, i dic això perquè com a mínim a dues de les quatre actrius els he vist coses molt i molt bones.
A la sortida em vaig trobar amb amics que els va agradar i altres que opinaven el mateix que jo; no tots pensem igual. Com deia el meu avi, per sort no a tots ens agrada la mateixa dona, o acabaríem malament.
P. D. Dic que no ho he entès a risc de que algun teatrero em renyi pel meu atreviment.

10 d’oct. 2015

Només Són Dones

NOMÉS SÓN DONES
(a la Sala petita del TNC)



En el meu penúltim post vaig parlar del treball titànic de Míriam Iscla en que es carregava a l'esquena un text duríssim: Dona No Reeducable. Doncs només han passat quatre dies! i s'ha tornat a lligar un farcell tan o més pesant: Només Són Dones. Potser més dur per a mi pel fet de que els que ja tenir certa edat encara tenim records de l'època.
Es tracta d'un monòleg excel·lent, escrit per Carmen Domingo, una intel·lectual amb gran experiència en assaig Històric, en el que sonen veus diferents, però tres veus que no són de la mateixa corda; paraula: Míriam Iscla, dansa: Sol Picó, música i cant: Maika Makovski. No m'agrada repetir-me per haig de tornar a parlar d'un trio d'asos (si ho digués en femení quedaria insultant), perquè l'obra hauria pogut funcionar com a un monòleg tradicional: una gran actriu en front del públic explicant i dramatitzant una història, però en aquest cas el bon fer de la directora, Carme Portaceli —un cognom bonic per arribar molt amunt— ens ha obsequiat amb aquesta formació en que la dansa i la música han potenciat, i molt, el que deia l'actriu. Resultat: extraordinari.
El text ens parla dels centres penitenciaris exclusivament femenins —molts, massa al llarg i ampla de la península—on s'hi tancaven sindicalistes, guerrilleres, lluitadores incansables que a la vegada eren esposes, mares, filles... Allí van ser torturades, apallissades, vexades i finalment afusellades una quantitat ingent d'aquestes valentes. Un capellà li diu a una, moments abans de ser executada i que s'ha volgut confessar: no te doy la absolución porqué no es´ta casada por la iglesia. Autèntica caritat cristiana. Algunes es van suïcidar per furtar-los el gust als militar de poder-les passar per les armes. En algunes de les poques foses comunes que s'han pogut obrir, s'han trobat esquelets de fetus ja que es matava a dones embarassades. La legalització de l'avortament als anys quaranta; deunidó.
Tot això va explicant la veu que parla, relatant els records de cinc d'aquestes dones; els seus temors, el patiment de saber on han anat a parar els fills, els seus homes... sempre molt ben recolzades per la ballarina i la música. Una escenografia molt encertada de Paco Azorín ressaltada per la bona il·luminació de Miguel Muñoz ho ha acabat d'arrodonir. A l'esquerra de l'escenari, una pantalla on es projectaven dades d'aquesta època de foscor només equiparable al de la Edat Mitjana. Costava contenir les llàgrimes, no per vergonya que ja fa anys no en tinc, sinó per que quan plores no hi veus bé i de l'espectacle no te'n podies perdre ni un segon.
Abans d'apagar els llums pel final de la funció ha aparegut a la pantalla un text terriblement explicatiu. En aquests centres de retenció, txeques, presons o com en voleu dir, s'estima que hi van passar unes 150.000 dones, però no se sap amb seguretat perquè no se'n portava registre. I Això? És que NOMÉS EREN DONES.

P.D. Avui m'ha sortit una crítica una mica... sensible, però les coses van com van. És com fer un petit homenatge a les nostres mares i àvies, dones valentes que van saber aguantar, sense arronsar-se, la barbàrie del feixisme que va imposar l'indigne del general Franco i els seus acòlits; al seu infern es podreixin.
També vull dir una altra cosa; estic disposat a obrir una subscripció per pagar unes quantes entrades perquè certs personatges de la vida política espanyola que encara intenten navegar entre dues aigües, puguin assistir a la funció. Gent —no m'atreveixo a escriure persones— que neguen certs fets passats sota el règim franquista, que obstaculitzen la recuperació de la memòria històrica, que es pensen que les cunetes només són marges de les carreteres...

13 de jul. 2011

LA NOSTRA CLASSE
(al Lliure de Gràcia)




     Confesso que per a mi Tadeusz Slobodzianek era un complet desconegut; ara, després de la estrena de la seva obra al Lliure de Gràcia, ha passat a ser un autor admirat.
     La nostra classe és una obra difícil, tan pel que explica com per la manera en que ho explica. La nostra classe és “la seva” classe, l’aula d’un poblet polonès on convivien dues comunitats importants: una catòlica i l’altra jueva, una comunitat on l’any 1941 van passar uns fets terribles: la totalitat dels jueus van morir assassinats en mans dels seus conciutadans, tot i que a la versió oficial se’n va responsabilitzar als ocupants nazis. A principis d’aquest segle XXI es va descobrir la veritat.
     L’autor va explicant els fets i desvetllant la veritat al llarg de més de seixanta anys. Comença amb cinc alumnes de cada comunitat, nois i noies, compartint classe. Tots van descalços. Aviat descobrirem que això vol dir que estan morts, o sigui que el relat és posterior als fets. Després es calcen i comença la història explicada per ells mateixos i a mida que passen els fets i van morint  es tornen a descalçar. La convenció és peus nus igual a mort.
     La obra és coral, no hi ha protagonista, és més, ho són tots. El que sí hi ha és una coreografia espectacular (de Ferran Carvajal, també actor) un moviment que de vegades sembla un ballet i també hi ha una música magnífica que reforça les situacions més transcendentals.
     El text és brutal i aquest adjectiu val per la qualitat i per les barbaritats que explica. Juraria que la traducció de Joan Sellent i Sonia García és molt bona. L’escenografia és de Paco Azorín, garantía, i la il·luminació encertadíssima de Miguel Muñoz. Tot l’equip d’intèrprets se’n surt amb nota alta. La Carme Portaceli els ha portat a la ratlla de la perfecció i no és gens fàcil fer-ho sense passar-se quan s’han d’explicar tortures, violacions i assassinats en massa. Feia temps que no m’emocionava tan al teatre.
     Ens hem trencat les mans aplaudint, s’ho han merescut.











Teniu fins el dia 24 per veure-la