Le Donne Gelose

LE DONNE GELOSE

(al Piccolo di Milano)

Luca Ronconi era un autèntic home de teatre: director actor,  i mestre, que va morir el passat febrer  just quan havia posat en marxa la Lehman Trilogy de Stefano Massini i estava muntant Le Donne Gelose de Goldoni, totes pel Piccolo de Milà. Ha deixat un buit important, però la vida continua i aquest Goldoni l'ha acabat el seu alumne Giorgio Sangati reprenent la labor del mestre. Ahir se'n va fer la última representació i junt amb un matrimoni amic hi vam anar en un d'aquests escapades "Milano express" que es poden fer el diumenge: volar al matí, anar al teatre i tornar a casa a sopar, tard, però a casa; i tothom sap que com a casa enlloc.

Le Donne Gelose és la primera obra que Goldoni va escriure integrament en dialecte venecià. És una petita (gran?) obra d'aquelles d'embolica que fa fort que tan li agradaven al mestre, i a fe que d'embulls no n'hi falten. Per acabar-ho d'arreglar passa a la capital del Vèneto en ple carnaval, o sigui que als enredos s'hi ajunta part de l'obra amb màsqueres, més que res per allò d'acabar-ho d'embutllar.

L'obra es representa al Teatro Studio, aquella sala curiosa que te forma de gran xemeneia amb un platea circular i tres pisos com balcons que recorden les cases de ringhiera tan típiques d'Itàlia. L'escenografia és falsament senzilla, ja que sembla que a l'escenari no hi hagi res, però comença amb unes actrius lamentant-se que per ser carnaval fa mal temps, i a l'escenari hi plou de veritat. De la paret del fons es van obrint portes i finestres que semblen aparèixer d'enlloc i en les escenes que passen a les cases, els personatges entren i surten de l'habitació per una porta...? No, per unes escales que hi ha al terra com la trapa del dimoni dels pastorets. Genial! El vestuari sense ser fastuós està ben treballat, molt del segle XVIII, però sense exagerar.

Les actuacions són goldonianes, força exagerades, d'acord amb el gust del temps en que l'obra va ser escrita, i no hi falten les referències bàsiques, com un Arlechino fent de criat. El Teatro Studio físicament és molt particular i penso que demana un coneixement de l'obra i l'espai per part del director, ja que no és una sala típica a la italiana, però jo tot el que hi he vist m'ha semblat ajustadíssim a l'espai. La gent del Piccolo saben el terreny que trepitgen.

Vull fer menció apart del públic d'aquest tipus d'espectacle. L'espectador "goldonià" va a divertir-se i no s'està de punyetes ni formalitats. Riu oberta i descaradament, aplaudeix interrompent la representació i contesta en veu alta les preguntes retòriques que fan els personatges abans que l'actor que ha de donar la rèplica ho faci. Podríem dir que és un públic poc seriós en el concepte que tenim els catalans, tan formals nosaltres, però molt cordial,  proper i enjogassat. De fet és com el del segle XVIII que anava a passar-s'ho bé, amb una bota de vi, uns entrepans i polenta fritta per matar el cuc.

Ara m'adono que de l'argument no us he explicat res, però no cal. Ho podreu trobar per internet. El que sí diré és que la direcció, l'escenografia, el vestuari, la il·luminació i les actuacions han estat genials. L'única fallada ha estat la sobretitulació. L'espectacle era en dialecte venecià que dominen uns quants, pocs italians, i la pantalla amb la traducció a l'italià standard estava mal situada i les lletres ressaltaven poc. Ja ho va dir aquell actor al final de la peli de Billy Wilder: ningú no és perfecte.