PATETISME IL·LUSTRAT
(al TNC)
L'obra comença amb la Mònica Lòpez davant del teló atractiva, guapíssima i suggerent —m'ha recordat les protagonistes de Chicago en la versió
del musical al West End londinenc— només amb americana, les seves llarguíssimes
cames nues i sabates de taló d'agulla. Plantada davant del públic ha cridat al
Santos i l'ha insultat amb adjectius potents, la meitat desconeguts per mi,
cridats en un accent que no sé si era del Baix Maestrat o de la Plana Alta, i
ha acabat amb el pitjor afront que se li ha acudit, amb ganes d'ofendre: músic!
S'han apagat els llums.
A continuació hem vist un cul, el del Carles Santos que
estava de quatre grapes i de paner al públic, amb la percussionista asseguda a
la seva esquena de cara al respectacle colpejant-li les galtes (del cul) com si
fos un tambor. Portava micros a les mans i no ens hem perdut ni un repic. S'ha
de dir que li ha deixat el cul com un tomàquet. Ara podria dir allò de que El
Santos els té quadrats! però no; els té que li pengen com a tots els mortals de
certa edat perquè els hi hem vist, i jo m'hi identifico perquè som del mateix
any, ell uns mesos més gran que jo.
L'obra ha anat avançant així, pel sistema de
"quadros" alternant-se amb aparicions del intèrpret (Carles Santos),
l'actriu (Mònica López), la percussionista (Núria Andorrà) i la ballarina (Dory
Sánchez). A mi el que més m'ha fascinat ha estat el de la cortina de sabates de
tacó vermelles, arrossegades sobre l'escenari i on la ballarina ha començat,
divertida, en un exercici d'anar-se-les calçant (difícil perquè estaven
enganxades a terra), però que s'ha anat convertint en obsessiu i fins i tot
dramàtic al final. El que volia significar no us ho puc dir —cadascú que
s'imagini el que vulgui— però estèticament ha estat fascinant. Altres escenes
m'han semblat inquietants, fins i tot sadomasoquistes...
Podria continuar relatant cada quadro, però penso que no
val la pena. Els espectacles de Carles Santos són així, imprevisibles i com a
creador sense límits que és, evoluciona constantment, fins el punt que en
aquest no hi ha cap piano per tocar. La música estava gravada. I costa
d'entendre un espectacle d'aquest artista sense piano, però ell és el creador i
li hem de respectar les decisions.
Conclusió: no sóc capaç d'extreure'n una. Si m'hagués
pogut quedar al col·loqui, potser podria aprofundir i explicar millor el que he vist, però avui
tenia una nit complicada i no m'ha sigut possible. Si diré que no m'he avorrit
gens (això és marca dels "establiments Santos"), que estic content
d'haver-lo vist, que m'ho he passat bé i algunes coses m'ha fascinat. Tant de bo
pogués dir el mateix de la majoria de coses que veig. Algú podrà dir que el de
Vinaròs ens ha pres el pel, però jo li replicaré que no és així. El que passa
és que mai es conforma i sempre arrisca i això —valgui la redundància— és molt
arriscat.
Ah... i perquè es diu Patetisme Il·lustrat? I'm sorry, no en tinc ni idea.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada