Simfonia de Silencis

SIMFONIA DE SILENCIS

(a La Seca Espai Brossa)

Ahir, a la sala Palau i Fabre de La Seca vam assistir a una estrena força especial. Per una banda perquè era una première amb aforament reduït: els assistents érem allò que en n'hauríem dir "amics de la casa", i per l'altra perquè era una obra escrita a vuit mans, quatre cervells... de dones. Sí, aquesta part de la raça humana que fa el mateix (o més) que l'altra meitat però cobra un 22% menys.

Quatre dones que van coincidir en un taller d'escriptura i van decidir escriure quatre peces separades però unides per un mateix fil, en aquest cas una via de tren, aquelles línies paral·leles que, pel fer de ser-ho, mai es troben tot i anar al mateix lloc. Simfonia de Silencis és el nom de l'obra, un títol molt escaient perquè "el personal" està molt, vaja, totalment vinculat a l'Espai Brossa i ja sabeu que deia aquest poeta irrepetible: "escolteu aquest silenci"; però anem al gra i al que vam veure ahir.

Com a escenografia només tenim un banc, un seient vell una mica atrotinat comú a les quatre obres. La banqueta d'una vella estació de tren, un baixador abandonat on ja no hi descendeix ningú, doncs els trens ja no s'hi aturen, però els personatges s'hi troben. En les quatre obres hi ha una parella interpretada per Padi Padilla i Carles Arquimbau que han fet que ens creguéssim absolutament el que estava passant al escenari.

Penso que mai s'ha de desvetllar el que passa en una obra de teatre quan és nova, això que ara en diuen spoilers; en una obra llarga pots explicar l'inici, però en les curtes com les quatre d'aquesta estrena, ni això. Diré que sempre són històries entre una dona i un home i que cada una té un caràcter diferent. La situació sempre és la mateixa, un matí càlid de sol a l'estació de tren per on passen combois que mai es paren. La parella de protagonistes sempre parlen, de vegades pensen en veu alta, en un to reflexiu, poètic.

Penso que les quatre autores han tingut molta cura d'utilitzar un llenguatge molt treballat, de vegades com poesia no rimada. Helena Codorniu, Sabine Dufrenoy i Maria José Lizarte en català. Marián de la Chica en castellà. Hermann Bonnin és el regidor de les quatre parts i ha optat, penso molt encertadament, per una direcció suau i calmada, o potser m'ha quedat aquesta imatge a causa de la última obra que per la temàtica ho ha sigut molt.

Ha estat una nit molt agradable de teatre de cambra "en familia". Després de d'obsequiar als intèrprets, autores i director amb una bona tanda d'aplaudiments, ells ens regalat a nosaltres amb una copa de vi mentre es desenvolupava el postfunció, per cert un Costers del Segre la mar de bó.