Ozom

OZOM

(al Teatre Condal)

Confesso que al Mag Lari no l'havia vist mai; cadascú tira cap on tira, i la màgia no ha estat mai entre les meves preferències., però uns amics meus em van recomanar que veiés l'espectacle, que es podria classificar de "cabaret màgic", o sigui que cap allà. Tenien raó.

A Ozom hi ha música, dansa, trucs de màgia, desaparicions, efectes espectaculars, conya, interaccions amb el públic... una mica de tot de la mà de Josep M. Lari, dirigit per a ell mateix i David Pintó. D'entrada sorprèn l'escenografia. L'immens escenari del Condal ple amb la representació d'un edifici luxós que a mi m'ha recordat l'hotel Negresco de Niça (això dels records és molt particular i no us penso explicar que en sé jo del Negresco). Al centre, una immensa escultura del mag. De seguida un espetec de focus i l'aparició del protagonista de la nit, entre música potent i abillat amb una casaca tipus diplomàtic entregant cartes credencials, molt brodada de daurats, per davant i per darrera. Dos boys actúen i ballen al seu costat donant suport al personatge central. Detallo tot això per fer veure que l'espectacle és egocèntric i gira al voltant del mag, que per això és el protagonista. No és un espectacle coral.

Amb aquesta base, en Lari ens explica que ha convidat a quatre especialistes vinguts d'arreu del món i ens els va presentant, i en un exercici de fregolisme molt ben portat, van apareixent els convidats que executen diferents trucs de màgia, des de aparicions i desaparicions dins de caixes, serrar persones per la meitat posats convenientment dins d'uns compartiments i altres de més innocents que semblen extrets de la capsa de Màgia Borràs que anys enrere li van portar els Reis. S'ha de dir que en Lari s'hi deixa la pell, doncs no para mai fent d'ell mateix i dels altres quatre. Hi ha un truc, més aviat un gag que és impressionant. En un moment determinat li fot un clatellot a una monja, i li fa caure el cap a l'alçada del melic. No sé com s'ha fa, però és acollonant. Si el Mariano Rajoy li hagués fotut el calbot al seu fill d'aquesta manera, segur que tornava a guanyar les eleccions.

En resum, l'espectacle és trepidant, ple de llum i colors, música —tirant a una mica antiquada, anys 80 amb inclusions una mica horteres tipus Raphael— i dansa un pel cabaretera, però ben executada. En la producció hi han abocat el sac, ja que hi han esmerçat recursos en vestuari, il·luminació i útils de màgia. Fins i tot al final de la funció ha caigut una pluja de serpentines del cel del teatre, i el Condal és gran, no se'n surten amb quatre capsetes comprades al xinès de la cantonada. Un defecte: pel meu gust la marxa decau amb el personatge del mag en cadira de rodes. Penso que perd ritme, però el recupera a continuació.

El Condal quasi ple d'un públic entregat que ha aplaudit amb ganes a cada moment, sense esperar al final dels trucs, i reia descollonadament sense parar. Li volia preguntar a la noia que seia darrera meu de que cony reia fins i tot quan no hi havia ningú damunt l'escenari, però no m'he atrevit, principalment al veure l'envergadura del seu nòvio. Per a mi que era el primo de Zumosol.