14 de des. 2015

Soliloquejar amb algú

SOLILOQUEJAR AMB ALGÚ
(a La Seca Espai Brossa)



Què és un soliloqui? un monòleg, antònim de col·loqui. Doncs d'entrada "soliloquejar amb algú" ja és una mica curiós, a no ser que aquest algú sigui un mateix. Tot i així, en el món de l'art, batejar amb oxímorons és força freqüent. Recordem sinó la última peli de Kubrick: Eyes Wide Shut (Ulls tancats de bat a bat), o sigui que no ens estranyem de res.
Penso que aquesta és una obra que ens parla de solitud, d'unes persones joves que no es comuniquen o ho fan malament, que estan estancades, que no creixen, que segurament busquen una mica d'afecte... sense saber-ne. Des dels dos "pringats" que no foten brot, tot i que un li diu avorrit al company "tio, fem alguna cosa?" i obviament no fan mai res, a la noia que surt cada nit a passejar el gos, o la parella que s'han trobat a la disco, però que no tenen ànims de fer cap cosa —bé, ella sembla que te ganes de follar...—. Per torns, els personatges s'acosten a uns micròfons i ens expliquen (s'expliquen?) el que els passa, pensant en veu alta; de vegades semblen zombis. Hi ha un personatge al davant de l'escena, assegut a terra que canta, fa música, xiula, xiuxiueja... un pòtol? Com a mínim un personatge que fa com de catalitzador de la resta.
Escenografia quasi buida: un banc de carrer, una paperera i prou. Bona il·luminació que transmet una sensació de fred i solitud que se t'agafa als ossos, o potser a l'ànima? Mentre un dels presents parla pel micròfon, la resta es belluga lentament pel seu darrera, cosa que aconsegueix una sensació d'intemporalitat, de falta de gravetat i de buidor; tot una mica angoixant. No sé si aquesta era la sensació buscada, però és la que em va donar a mi.
Obra interessant, complicada, d'aquelles que fan de mal explicar i en les que penso que cada espectador es queda amb la seva particular sensació. Jo vaig sortir amb el cor fred, constipat. Els actors van estar convincents, però no hi ha cap paper de lluïment com el de Marc Antoni en el funeral de Juli Cèsar. Bona direcció del mateix autor, Roger Torns. Un problema: penso que els actor s'acostaven massa als micròfons, aquests estris no eren els adequats o estaven mal reglats, doncs molestava una mica la poca claredat en que arribava el text, amb aquell soroll típic "sss, ssss" de fons.
La Seca plena fins a la bandera i el públic ha aplaudit amb ganes. No us puc dir que hi aneu perquè aquest diumenge era l'últim dia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada