Vespres de la Beata Verge

VESPRES DE LA BEATA VERGE

(al Teatre Akadèmia)

Què hi fa aquell home de poc més de mitjana edat, assegut en aquella mena de sala d'espera? I si realment és una sala d'espera, què espera? Perquè té aquell aspecte de derrotat, parla sol, i crida com si renyés a algú, i es queixa de la seva dona, de les seves cunyades —"però quantes germanes arribava a tenir la meva dona"?, es pregunta retòricament—. Malparla de la seva filla "la puta de ta germana que s'ha ajuntat amb un napolità que ven tomàquets i manté dues famílies" i tú...

De mica en mica s'aclareix la penombra de la sala i ens adonem que al fons de l'escenari hi ha una taula d'aquelles de morgue que hem vist a les pel·lícules i damunt un xicot jove, nu, estirat, mort. Sí, és aquest "i tu...", el seu fill que pel que sembla s'ha suïcidat. En aquest monòleg desbocat, es barregen pensaments, i la trucada que li va fer el fill abans de tirar-se al mar, però tot això ho anirem descobrint a mida que l'obra avança, el personatge no para de parlar de manera desaforada, fins que poc a poc es va calmant i anem descobrint la tragèdia.

Tarantino va escriure una obra realment difícil, d'aquelles en les que costa d'entrar, però que només d'arrencada t'adones que t'enganxa, ni que sigui per preguntar-te "què cony està passant aquí?". Em trec el barret davant del traductor Albert Arribas i el director Jordi Prat i Coll perquè penso que la van entendre a la perfecció, i com dic no és Ninette y un Señor de Murcia. I després d'entendre-la ve el "com la muntem"? i aquí un altra encert: és un monòleg amb "testimoni", el mort i no explico res més per no desvetllar el desenllaç.

Oriol Genís, el pare, s'ha buidat en aquest paper, que li escau com anell al dit; fins i tot la seva veu, lleugerament escardalenca, sembla dissenyada per al paper. És un home consumit, ja no pel que li acaba de passar, que és prou greu, sinó per tota la seva existència miserable, amb una família miserable; la dona addicta al marsala, la filla puta i en que per acabar-ho d'adobar el fill exerceix de prostituta transvestida. "Mira quin culet tan guapo i quina boqueta tan bufona que té. Doncs que et faci una mamada!" crida el pare discutint amb ell mateix a la sala d'espera. És realment desesperant i desesperat. Guillem Gefaell fa el paper de mort i es passa tres quartes parts de l'obra despullat, estirat damunt la taula de dissecció. Jo diria que ni respirava. Al final es pot destapar i tenir els seus minuts de glòria. La professió ja ho té això. Hi ha papers que no són de massa lluïment, però si no els fes algú els protagonistes estarien desemparats. Benvinguts doncs.

L'escenografia molt encertada. Sala d'espera miserable i al fons la taula de fer autòpsies. Més coses hi haurien sobrat. La il·luminació fosca en un principi, propiciant l'ambient trist i freda amb llums fluorescents quan s'ha il·luminat la sala forense. David Bofarull n'és el responsable i ho ha fet molt bé.

Una recomanació: no us la perdeu, val molt la pena. No és cap novetat ja que es va fer pel mateix equip fa uns tres anys a la Beckett, però tants pocs dies que segurament la va veure poca gent. Ara és el moment de recuperar-la i no badeu, que només estarà en cartell fins el 17 d'abril. No feu el ruc i aneu a l'Akadèmia.