LA RAMBLA DE LES FLORISTES

LA RAMBLA DE LES FLORISTES

(al TNC)

          Avui començaré pel final. La Rambla de les Floristes: extraordinària, brutal, una joia que s’ha de veure. Dit això, em poso a la feina fent un preàmbul. Quan en Xavier Albertí va accedir al càrrec de director del TNC, el dia que en va fer la presentació va dir clar i català que volia reivindicar i posar en escena els nostres grans autors, des de Pitarra a Sagarra. Molts dels assistents al acte vam pensar —fins i tot dir entre amics— : “que tinguis sort”. Avui constato que la sort l’hem tingut nosaltres, perquè ha complert la seva paraula i hem pogut veure en format Gran Teatre obres que sense el seu valor i professionalitat no hauríem vist, i ara, com he dit abans, em poso a la feina.

          La Sala Gran a tota amplada. Quatre plàtans immensos al fons de l’escenari. Al front tres parades de flors, una d’elles damunt un piano de cua. Bona il·luminació de David Bofarull. La Carmeta, la nebodeta enamoradissa de l’Antònia (la protagonista de l’obra) ens canta una cançó preciosa que ja ens deixa mig flotant damunt la butaca; gràcies Dani Espasa. Mentrestant la resta de la companyia, vestits de blanc amb robes vaporoses em va movent per l’escenari quasi com un ballet. Jo interpreto que són l’ànima (o les ànimes) de la Rambla, que avui ja no hi són per culpa d’uns regidors que han sigut uns sapastres i ens han deixat envair-la per un turisme inculte de xancleta i sangria. Una magnífica escenografia de Laura Clos que curiosament ens ha portat a un espai molt obert, quan la Rambla de Barcelona avui sembla espai petit pel munt de guiris que la ocupen.

          Comença la funció i ressonen les paraules en vers del mestre, l’home que segons el meu pare —que n’era un gran admirador—, “els versos els pixava”. I així anem veien i coneixent els personatges: les floristes, el mossèn, el polític que des de que està a l’ajuntament s’ha ha hagut d’agenciar “querida”, coses del càrrec. Només amb aquest petit detall d’entrada Sagarra ja ens indica per on aniran els trets. Ens vol donar una imatge d’aquella Barcelona, de la Revolució del 1868 i farà desfilar personatges que ens mostraran la seva vida —gens fàcil pels que no eren benestants— i els seus anhels. Si en poesia una oda és una composició en vers destinada a lloar un personatge, un lloc o una idea, La Rambla de les Floristes és una oda grandiosa.

          Jordi Prat i Coll, cada vegada més especialitzat en recuperar els nostres clàssics recents, s’ha atrevit amb la peça costumista, però amb detalls no massa importants que la fan una obra moderna, com que els actors que fan de treballadors no porten espardenyes sinó wambes; bom vestuari de Montse Amenós Després hi ha els detalls importants, com l’aparició constant de personatges que no parlen i vestits de blanc passegen portant símbols com gàbies d’ocells o altres estris —coses que a les Rambles es venien— o passejant en fila com una mena de Santa Compaña. De repent un altra passeja un pendó amb un dibuix d’Isabel II posat de cap per avall, renegant dels Borbons. Han passat prop de cent anys, però molts dels problemes que veiem a l’escenari encara ens estan passant avui. Tot això amanit amb música i algunes cançons que l’imprescindible David Anguera interpreta al piano. La música de Dani Espasa és molt bona, així com és destacable el moviment escènic signat per Montse Colomé en que hi ha moments que sembla que assisteixis a un gran ballet.

          I les interpretacions? Doncs em trec el barret, especialment perquè de teatre en vers se’n fa poc, i suposo que els catorze intèrprets s’hi hauran deixat la pell treballant la dicció, les accentuacions i els espais de respiració. Naturalment la Rosa Boladeras ha destacat perquè el paper d’Antònia és el principal i fa d’una dona que no es calla res i té el tel ben tallat, però el conjunt ha estat d’altíssim nivell. A més Sagarra utilitzava diferents mètriques segons els personatges i això dona agilitat i credibilitat a cada perfil. No en va era un mestre.

          Acabo. Al cap d’un moment d’haver començat ens hem trobat aplaudint com a bojos. Ja havia passat una hora i cinquanta minuts? No, no podia ser, però sí, l’Antònia li havia posat un clavell a la solapa de Don Ramon després de declinar la seva oferta i la peça havia conclòs. Si haguéssim estat en un concert hauríem reclamat un bis, però era teatre i no podien pas tornar a començar...

          Espavileu-vos que tinc entès que les entrades volen i no oblideu que es representa a la Sala Gran —aquella que alguns anomenem Massa Gran—. Compreu els tiquets el més endavant possible. Veureu bé les expressions de les cares i podreu valorar el bé que ho fan tots els actors, gràcies al ben dirigida que està l'obra.

ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA

ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA

(al TNC)

          "Per estimar Catalunya, la cal riure" deia un pintor, escriptor i sobretot "pàjaru" que es deia Santiago Rusiñol. Sí, aquell que va muntar una paradeta a les Rambles per vendre duros a quatre pessetes (no en va vendre ni un), i que va provocar nombroses polèmiques al tombar dels segles XIX al XX, un provocador que sabia, i volia, posar el dit a la nafra. Va tocar el voraviu al que avui en diem stablishment, cosa que és molt d'agrair. Els Jocs Florals De Canprosa (el nom ja té delicte), estrenada fa 116 anys és una peça teatral en conya que reparteix llenya a tort i a dret i a més es fot del mort i de qui el vetlla, situant l'acció en el marc d'uns jocs florals, també anomenats amb aquell nom tan melindrós de Jocs de la Gaia Ciència.

          La galeria de personatges és escollida i variada. Els tres membres del jurat —Oriol, aquell paper de president el van escriure per a tu, tot i que encara no havies nascut—, el poeta local que té clar que guanyarà, el jutge de pau corrupte que acapara nominacions, el capellà lletraferit i cigaladret, la dona del jutge que va més cremada que una vara de sàndal a casa d'un hippi, i les noies... que seran escollides reines dels jocs, entre elles dues bessones maquísimes; "són negritas" es queixa una participant i la mare ho nega directament, sense oblidar la Marieta de l'Ull Viu, sí, la que baixava de la Font del Gat... un no acabar.

          Jordi Prat i Coll, especialista en aquestes disbauxes "albertinianes" no se l'ha agafat pas amb paper de fumar, ca... s'ha deixat anar oblidant el seny i amb allò que té un nom (en plural) li ha fotut per la banda de la rauxa (felicitats!) i l'ha convertit en una mena de musical, i els actors (17 si no m'he descomptat) i el cor (6) i els músics (6 més), han cantat i han ballat i han fet el ruc a cor que vols.

          Ha passat de tot i cadascú anava a la seva bola. Ha baixat del cel la Moreneta, l'aèri de Montserrat ha travessat l'escenari, a la Marieta de l'Ull Viu el xicot se li ha posat sota les faldilles i li ha fet allò tan xulo que té nom llatí mentre ella cantava amb uns esgarips dignes d'una soprano coloratura. En Quimet enardit incitava al públic a cantar els Segadors a cada moment (pesat)... Ens hem divertit molt.

          Però ara em poso seriós. Tota aquesta xerinola desbocada es fa amb un rigor quasi militar. El que es pensi que tota aquella trepa surten a l'escenari i es posen a botar i cantar sense xo ni arra va ben equivocat. L'obra és divertida perquè està molt ben feta, els papers estan mil·limetrats i tot tira avant com un rellotge. Aquí s'han ajuntat el pa i la gana. Xavier Albertí com a màxim responsable del TNC, que ja va dir al acceptar el càrrec que pensava reivindicar els clàssics oblidats: Pitarra, Rusiñol..., Jordi Prat i Coll, ja he dit abans gran coneixedor d'aquest tipus d'obres, i entre els dos han conformat un equip memorable de professionals. Dani Espasa a la direcció musical, Montse Colomé a la coreogràfica. L'escenografia l'ha dissenyat Laura Clos (Closca en ambients teatrals) Montse Amenós el vestuari i David Bofarull la il·luminació.

          Un elenc d'actors de primer nivell, uns músics que han tocat en tots els estils, començant per música d'envelat i un cor que ens ha transportat als millors concerts fets al palau de la Música... Sense que destaqués ningú per damunt d'altri, voldria mencionar un moment. Quan l'Àngels Gonyalons, la mare de les bessones que no "eren negritas", ha cantat només acompanyada per un piano el tema de Jean Ferrat "Quan no se sent el temps passar". Aquesta noia sempre ha cantat bé, però m'atreviria a dir que la veu li ha millorat, se li ha fet "adulta" i ha guanyat en gravetat. He escoltat una crooner, com si s'hagués fumat tot un cartró de Ducados i s'hagués begut uns quants gots de Jack Daniels. Impressionant!

          Cal que digui que m'ha agradat? Doncs citaré una cosa que hauria corregit (per no quedar malament). Jo hauria suprimit el bingo de després de l'entreacte. No m'ha aportat res, i m'hauria fet anar a sopar una mica més d'hora.

REQUIEM FOR EVITA

REQUIEM FOR EVITA

(a La Seca)

          Maria Eva Duarte de Perón va ser la dona del mandatari argentí Juan Domingo Perón i per motius que desconec —potser va morir massa jove o hi ha gent a qui agrada el populisme i tenir mites— va ser quasi elevada als altars. L'any 1978 Andrew Lloy Webber i Tim Rice van estrenar un musical amb el seu nom a Londres. Assolí un gran èxit i es mantingué en cartell fins a les 2.900 representacions. Jo recordo haver-lo vist el 79 o el 80, i em va impactar molt, cosa que avui potser ja no em passaria; el pas de 40 anys és una prova més forta que la del cotó fluix.

          Jordi Prat i Coll ha tingut la idea de recuperar el personatge —no és la primera vegada— en mans de tres ximples que adoren a Evita i es reuneixen una vegada al mes en un local per sopar i honorar-la i fins i tot dedicar-li una mena de missa profana, tot en clau de musical.

          El que passa és que la història té poc gruix. Després de cantar una pila de vegades Don't Cry For Me Argentina i algun tema més del musical, s'ha hagut de recórrer a altres tonades, des d'una copla de la Concha Piquer, fins a un de Els Misérables, i alguna cosa més. A mi m'ha semblat pobret malgrat que els intèrprets ho han fet molt bé.

          Penso que l'Anna Moliner i el Jordi Vidal són del milloret del nostre cartell per a musicals; interpreten bé com a actors i a l'hora de cantar saben matissar entre els pianos i els fortíssimo, cosa que és un bé escàs. Andreu Gallén, el pianista s'ha carregat la part instrumental a l'esquena sense defallir.

          Doncs què és el que no m'ha acabat e convèncer? A part de la història que ja he dit que he trobat fluixeta, per començar, cantar amb micro en un teatre petit com La Seca; la sonorització se'ls ha escapat de les mans amb moments que saturaven brutalment. Això del micròfon inalàmbric és molt delicat (per no dir fill de puta) i més ara que ens estem acostumant a l'equipament d'algun teatre que utilitza el sistema GPS i la veu "surt" d'allà on és l'actor. Els arranjaments tampoc m'han semblat massa creatius, doncs s'ha abusat d'arpegis que ha fet sonar moltes parts "antiquades". També penso que tan els espectadors com els intèrprets ens mereixíem un bon piano acústic, doncs el Roland amb que s'ha fet l'espectacle sonava com el cul i avui hi ha teclats que sonen molt bé; tot i així on s'hi posi un piano de veritat...

          El públic ha sortit molt content i ha aplaudit a cor que vols, cosa de la que me'n alegro. Jo ahir anava amb una néta de 21 anys i al sortit m'ha comentat "però, la història d'aquesta pava, avui a qui l'interessa?" i he pensat que potser tenia raó.

La Fortuna de Sílvia

LA FORTUNA DE SÍLVIA

(al TNC)

Ignoro perquè la direcció del TNC va triar aquesta obra de Sagarra; crec que l'autor català en va escriure de molt millors que aquesta Fortuna que pel meu gust s'ha quedat antiquada, i per acabar-ho d'adobar, amb el muntatge que s'ha fet encara l'he vist més passada.

La fortuna de la Sílvia és la seva independència, el seu caràcter obert i "modern" per l'època —estem als anys 30, tot i que es relaten coses de vint anys abans—, però aquesta independència és més falsa que un duro sevillano, doncs cada setmana para la mà acceptant el sobre que la seva germana —rica per matrimoni— li passa de forma humiliant per poder sobreviure ella i els seus fills. En un moment determinat trenca amb la germana, però la situació econòmica es salva amb un bon matrimoni de la filla i la historia del sobre es repeteix, vaja una independència galdosa. Penso que l'obra és erràtica i el text fluix; no és el millor Sagarra (opinió personal).

L'escenografia de Bibiana Puigdefàbregas és bona, certament luxosa, i el vestuari d Miriam Compte molt adequat a l'època —si exceptuem la grinyolada produïda per l'aparició d'un actor amb frac... i sabates marrons—. El muntatge a dues grades no el veig justificat. Em temo que hi ha un corrent que abomina de la presentació a la italiana que al llarg dels anys s'ha demostrat molt eficaç. Amb les dues grades hi ha molts moments que no veus la cara dels actors, cosa que els perjudica a l'hora de fer arribar la veu als espectadors que tenen d'esquena, al marge de que veure les expressions facials en teatre és molt important. Canviar per canviar és perillós. La gran vidriera del fons es convertia en pantalla de vídeo on s'ha abusat de projecció de bombardeigos; ens han fet entrar bombes per les orelles via decibels desbocats.

En quant a les actuacions, penso que els intèrprets no hi han pogut fer res, doncs el director és qui mana, i aquí Jordi Prat i Coll els ha fotut en un camp de cols. La Sílvia està com "allunyada", el fill parla d'una manera impostada i "romàntica" insuportable, la germana sembla una mòmia vinguda del fons del temps, la filla es passa l'obra fent posturetes i el veí "explorador" sembla que faci discursos amb inflexions de veu exagerades. Tot un panorama, i penso que tots els actors —excepte el que fa de fill, que no havia vist mai— són gent experimentada que han estat magnífics en altres obres, com el propi Prat i Coll del que recordo direccions memorables, com les Vespres de la Beata Verge.

En fi, no ha sigut una nit de teatre per a recordar, tot i que penso que la direcció del TNC fa bé de programar obres d'autors catalans. És més, és la seva obligació doncs TNC vol dir Teatre Nacional de Catalunya i li ha d'anar amb l'ADN preservar el patrimoni cultural del nostre país. Que a mi no m'hagi agradat és el meu problema.

Vespres de la Beata Verge

VESPRES DE LA BEATA VERGE

(al Teatre Akadèmia)

Què hi fa aquell home de poc més de mitjana edat, assegut en aquella mena de sala d'espera? I si realment és una sala d'espera, què espera? Perquè té aquell aspecte de derrotat, parla sol, i crida com si renyés a algú, i es queixa de la seva dona, de les seves cunyades —"però quantes germanes arribava a tenir la meva dona"?, es pregunta retòricament—. Malparla de la seva filla "la puta de ta germana que s'ha ajuntat amb un napolità que ven tomàquets i manté dues famílies" i tú...

De mica en mica s'aclareix la penombra de la sala i ens adonem que al fons de l'escenari hi ha una taula d'aquelles de morgue que hem vist a les pel·lícules i damunt un xicot jove, nu, estirat, mort. Sí, és aquest "i tu...", el seu fill que pel que sembla s'ha suïcidat. En aquest monòleg desbocat, es barregen pensaments, i la trucada que li va fer el fill abans de tirar-se al mar, però tot això ho anirem descobrint a mida que l'obra avança, el personatge no para de parlar de manera desaforada, fins que poc a poc es va calmant i anem descobrint la tragèdia.

Tarantino va escriure una obra realment difícil, d'aquelles en les que costa d'entrar, però que només d'arrencada t'adones que t'enganxa, ni que sigui per preguntar-te "què cony està passant aquí?". Em trec el barret davant del traductor Albert Arribas i el director Jordi Prat i Coll perquè penso que la van entendre a la perfecció, i com dic no és Ninette y un Señor de Murcia. I després d'entendre-la ve el "com la muntem"? i aquí un altra encert: és un monòleg amb "testimoni", el mort i no explico res més per no desvetllar el desenllaç.

Oriol Genís, el pare, s'ha buidat en aquest paper, que li escau com anell al dit; fins i tot la seva veu, lleugerament escardalenca, sembla dissenyada per al paper. És un home consumit, ja no pel que li acaba de passar, que és prou greu, sinó per tota la seva existència miserable, amb una família miserable; la dona addicta al marsala, la filla puta i en que per acabar-ho d'adobar el fill exerceix de prostituta transvestida. "Mira quin culet tan guapo i quina boqueta tan bufona que té. Doncs que et faci una mamada!" crida el pare discutint amb ell mateix a la sala d'espera. És realment desesperant i desesperat. Guillem Gefaell fa el paper de mort i es passa tres quartes parts de l'obra despullat, estirat damunt la taula de dissecció. Jo diria que ni respirava. Al final es pot destapar i tenir els seus minuts de glòria. La professió ja ho té això. Hi ha papers que no són de massa lluïment, però si no els fes algú els protagonistes estarien desemparats. Benvinguts doncs.

L'escenografia molt encertada. Sala d'espera miserable i al fons la taula de fer autòpsies. Més coses hi haurien sobrat. La il·luminació fosca en un principi, propiciant l'ambient trist i freda amb llums fluorescents quan s'ha il·luminat la sala forense. David Bofarull n'és el responsable i ho ha fet molt bé.

Una recomanació: no us la perdeu, val molt la pena. No és cap novetat ja que es va fer pel mateix equip fa uns tres anys a la Beckett, però tants pocs dies que segurament la va veure poca gent. Ara és el moment de recuperar-la i no badeu, que només estarà en cartell fins el 17 d'abril. No feu el ruc i aneu a l'Akadèmia.

Liceistes i Cruzados

LICEISTES I CRUZADOS

(a la Sala Petita del TNC)

Quan Xavier Albertí es va fer càrrec de la direcció del TNC va fer públic que volia reivindicar la figura del prolífic dramaturg Frederic Soler, uns dels pares del teatre català, que si no hagués mort als 56 anys ves a saber quantes obres de "treiato" ens hauria deixat sota la firma de Serafí Pitarra, Enric Carreres o altres sinònims que va utilitzar.

Liceistes i Cruzados la va escriure l'any 1865 i és una paròdia dels enfrontaments que tenien els partidaris de l'òpera que es feia al Liceu i els del Principal —antic teatre de la Santa Creu— on es va representar la primera òpera l'any 1708. El Liceu no s'inaugurà fins el 1847. Aquesta és una comèdia en vers en aquell català pre-fabrià carregat de "vamos, vaies i desde luegos".

La història principal és la d'un pare que vol casar la filla amb un pretendent ric i que, especialment això, és "cruzado" com ell, mentre que la filla està enamorada d'un noi que no és melòman, però el pretendent triat pel pare és en realitat un "liceista" que els enganya per obtenir la filla.

Penso que Jordi Prat i Coll ha fet una adaptació molt encertada, amb una posada en escena molt vistosa. L'acció passa en un saló on es reuneixen els amants de l'òpera d'ambdós bàndols. Mol bona escenografia amb un mobiliari de l'època i un vestuari encertadíssims. En un angle un pianista interactuava amb els actors amb fons musicals o bé acompanyant-los directament quan cantaven.

Bona direcció, molt ajustada, amb un mínim d'excessos. Les obres de Pitarra es presten a deixar-se anar i caure en l'error de "fot-li que no ve d'un pam", caient fàcilment en l'astracanada. Em costaria destacar un actor per damunt de l'altra; tots han estat be en el rol que els ha tocat. Ara bé, no ens enganyem; és una obra esbojarrada, una comèdia per divertir-se. No hi busqueu missatges complicats ni tensions entre el be i el mal. No, no és Ingmar Bergman.

La Sala Petita del TNC força plena d'un públic que ens ho hem passat be. En acabar forta tanda d'aplaudiments i tothom content cap a casa.

De Quan Somiava

DE QUAN SOMIAVA

(al Espai Lliure del Teatre Lliure de Montjuic)

Mentre tornava cap a casa després d’haver vist aquesta funció, pensava que si fos programador de teatre i estigués al meu despatx atenent autors i un m’expliqués la seva idea en que una actriu soltera i aturada es treia les neures cantant cançons d’Eurovisió, segurament hauria fet com el personatge de l’Eugenio i hagués preguntat a la secretària que hay alguien más?

Doncs més o menys amb això,  Jordi Prat i Coll ha muntat una peça de categoria elaborant un text en que les paraules es van entrellaçant talment com si fessin puntes de coixí i amb una posada en escena gens clàssica. És un monòleg, però relatat a quatre veus, doncs les quatre actrius fan el mateix personatge en el mateix moment, agafant la paraula ara l’una i ara l’altra, cosa que dóna una dinàmica poc comuna, trepidant.

“Ella” és una actriu més o menys de 35 anys, aturada en el més ampli sentit de la paraula, o sigui que no la truquen per feina ni per anar a prendre una copa i fer una rebolcada; està varada com aquelles balenes que es queden quietes a la platja, però a aquestes balenes els nens de les escoles conscienciades les van a remullar el llom; a ella ni això. La protagonista es mira al mirall i s’agrada, no s’agrada, espera i es desespera... i aleshores fa el que feia quan era petita: canta, i canta el mateix que quan era una nena, cançons d’Eurovisió, però ara, cagumdena!, entén les lletres com la Donde Estás Corazón.

No explico res més, però sí dir que a sobre del magnífic text tenim un pòquer d’asos: Sara Espígol, Fiona Rycroft, Marcia Sisteró i Berta Girau, histriòniques, seductores, bandarres i divertides; canten bé, es belluguen bé i no els fa por dir procacitats; les expressions de la cara i la corporal són de manual. El propi Jordi Prat les ha dirigit de meravella, vorejant l’excés, però sense passar-se mai de la ratlla, i Raimon Rius ha aprofitat el magnífic equipament de l’Espai Lliure per dissenyar una il·luminació de categoria.

Poc més de mitja entrada, però aplaudiments sincers que han fet sortir al quartet a saludar una i altra vegada.  No em cansaré de dir i repetir que és un plaer veure com l’Espai Lliure s’aprofita i no resta tancat i barrat. Per acabar una recomanació: aneu a veure aquest Aixopluc, us ho passareu de conya.

P.D. Aquesta obra es va estrenar el juny passat a la Sala Atrium.