L'Inframón

L'INFRAMÓN

(al Teatre Lliure de Gràcia)

Si algú em demanés definir l'obra d'avui amb una sola paraula, escolliria "sòrdida"; és el que m'ha semblat. Després si m'hi fessin afegir adjectius diria que l'he trobat una mica confusa i amb un final no massa ben resolt. És una obra que podríem titllar de ciència ficció, i avanço que l'sci-fi no és un gènere que a mi m'enamori.

L'obra avança en dos plans paral·lels, l'un real en que una investigadora interroga al creador d'un món virtual, un home que admet que està malalt, amb tendències irrefrenables cap a la pederàstia, i conscient d'això crea aquesta mena de second life, per donar sortida "sense fer mal" a ningú del seu entorn. El segon pla són escenes d'aquest món virtual, en les que (tranquils) no hi ha cap escena desagradable, excepte que el paper de la nena de deu o onze anys el fa una nena... de deu o onze anys. Aquí és on m'ha semblat sòrdida l'obra, en la posada en escena. Jo tinc netes d'aquesta edat i no m'agradaria que fessin aquest paper en l'obra. No tinc clar que l'actriu infantil sabés massa el que feia —i ho feia bé—, però si ho entenia, pitjor, molt pitjor.

Com podeu veure m'està sortint una crítica poc professional. A mi no em preocupa si en un futur proper o no es podran cometre tota mena "d'abusos virtuals", em dona la impressió que si algú fa mal se'l farà a si mateix. A mi el que m'ha fet mal és veure una nena tan petita en un paper tan brut com aquest. Fa poc dies ja em vaig lamentar que dues nenes de deu o dotze anys actuessin en una obra de Rodrigo Garcia vestides i movent-se com dues putetes. Potser amb l'edat m'estic tornant carca.

De totes maneres intentaré opinar sobre l'obra des del punt de vista teatral. L'escenografia molt bé; freda, fredíssima com penso que demanava la peça. L'únic inconvenient és que "la gàbia" estava molt elevada i penso que als de la primera fila els han donat una mica pel sac; jo, que venia informat, estava a la sisena (no hi ha res com tenir amics). També hi ha hagut un altra d'inconvenient, no sé si atribuïble al muntatge: l'audició. Al Benito, al Carreras i al Pi se'ls ha sentit prou bé perquè tenen veus potents masculines, però a la Ulldemolins s'ha patit per entendre-la clarament i a l'actriu infantil se la sentia fatal. És molt difícil, o potser impossible, que una nena tan petita projecti bé la veu des de dins una gàbia.

Obviant el tema acústic, crec que les actuacions han estat totes bones i que Juan Carlos Martel els ha dirigit bé. Les projeccions, videomapping o el que fos, nota alta. M'ha sorprès que el Lliure de Gràcia no estava massa ple, però els assistents han aplaudit amb furor; jo ho he fet moderadament perquè com a obra no m'ha semblat com per a tirar coets.