REQUIEM FOR EVITA
(a La Seca)
Maria Eva Duarte de
Perón va ser la dona del mandatari argentí Juan Domingo Perón i per motius que
desconec —potser va morir massa jove o hi ha gent a qui agrada el populisme i
tenir mites— va ser quasi elevada als altars. L'any 1978 Andrew Lloy Webber i
Tim Rice van estrenar un musical amb el seu nom a Londres. Assolí un gran èxit
i es mantingué en cartell fins a les 2.900 representacions. Jo recordo haver-lo
vist el 79 o el 80, i em va impactar molt, cosa que avui potser ja no em
passaria; el pas de 40 anys és una prova més forta que la del cotó fluix.
Jordi Prat i Coll
ha tingut la idea de recuperar el personatge —no és la primera vegada— en mans
de tres ximples que adoren a Evita i es reuneixen una vegada al mes en un local
per sopar i honorar-la i fins i tot dedicar-li una mena de missa profana, tot
en clau de musical.
El que passa és que
la història té poc gruix. Després de cantar una pila de vegades Don't Cry For Me Argentina i algun tema
més del musical, s'ha hagut de recórrer a altres tonades, des d'una copla de la
Concha Piquer, fins a un de Els Misérables, i alguna cosa més. A mi m'ha
semblat pobret malgrat que els intèrprets ho han fet molt bé.
Penso que l'Anna
Moliner i el Jordi Vidal són del milloret del nostre cartell per a musicals; interpreten
bé com a actors i a l'hora de cantar saben matissar entre els pianos i els fortíssimo, cosa que és un bé escàs. Andreu Gallén, el pianista
s'ha carregat la part instrumental a l'esquena sense defallir.
Doncs què és el que
no m'ha acabat e convèncer? A part de la història que ja he dit que he trobat
fluixeta, per començar, cantar amb micro en un teatre petit com La Seca; la sonorització
se'ls ha escapat de les mans amb moments que saturaven brutalment. Això del
micròfon inalàmbric és molt delicat (per no dir fill de puta) i més ara que ens
estem acostumant a l'equipament d'algun teatre que utilitza el sistema GPS i la
veu "surt" d'allà on és l'actor. Els arranjaments tampoc m'han semblat
massa creatius, doncs s'ha abusat d'arpegis que ha fet sonar moltes parts
"antiquades". També penso que tan els espectadors com els intèrprets ens
mereixíem un bon piano acústic, doncs el Roland amb que s'ha fet l'espectacle
sonava com el cul i avui hi ha teclats que sonen molt bé; tot i així on s'hi
posi un piano de veritat...
El públic ha sortit
molt content i ha aplaudit a cor que vols, cosa de la que me'n alegro. Jo ahir
anava amb una néta de 21 anys i al sortit m'ha comentat "però, la història
d'aquesta pava, avui a qui l'interessa?" i he pensat que potser tenia raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada