ISMENE
(a la Sala d'Actes de l'Ajuntament d'Òdena)
Si a la història
del teatre hi ha un dramaturg que escrivia unes obres d'aquelles d'embolica que
fa fort, era Sòfocles, aquest grec que va viure entre el 496 a.C i el
406 a.C. Només amb la seva saga d'Èdip ja es va quedar ben descansat, i ho dic
amb tot el respecte i la meva admiració.
Ho esmento perquè
avui he vist Ismene, un monòleg curt de Carole Fréchette, escriptora canadenca
francòfona de la que a Catalunya en tenim notícies gràcies a l'actriu i
directora Imma Colomer.
En el monòleg
Ismene ens explica que els dos germans Eteòcles i Polinices s'han enfrontat i
han mort a mans l'un de l'altra. El rei Creont ordena enterrar al primer, amb
honors i deixar el cos del segon a mercè dels gossos i les aus rapinyaires. Antígona,
tot i saber la pena de mort a que s'enfronta vol enterrar al seu germà i demana
ajut a Ismene, però aquesta temerosa de les ordres del rei s'hi nega.
En l'obra de
Sòfocles, Ismene quasi no té rellevància, però
Fréchette la converteix en protagonista al fer-li explicar en una pseudo- conferència que dona dos mil cinc-cents anys després dels fets, el perquè de la seva decisió, reflexionant sobre les seves pors i comparant la fortalesa de la seva germana Antígona amb la seva feblesa. Com l'una no es doblega al "imperi de la llei" quan aquest trepitja els costums més sagrats, com és donar sepultura als morts, o l'altra, més feble, acata la llei per injusta i antinatural que sigui, tot i que al final intenta autoinculpar-se dient que ha ajudat a la seva germana a enterrar Polinices.
Fréchette la converteix en protagonista al fer-li explicar en una pseudo- conferència que dona dos mil cinc-cents anys després dels fets, el perquè de la seva decisió, reflexionant sobre les seves pors i comparant la fortalesa de la seva germana Antígona amb la seva feblesa. Com l'una no es doblega al "imperi de la llei" quan aquest trepitja els costums més sagrats, com és donar sepultura als morts, o l'altra, més feble, acata la llei per injusta i antinatural que sigui, tot i que al final intenta autoinculpar-se dient que ha ajudat a la seva germana a enterrar Polinices.
Fréchette
desenvolupa tot un seguit de reflexions al voltant d'aquest conflicte, amb un
llenguatge acuradíssim, preciós que la traductora Elisabet Ràfols a passat al català
amb una precisió mil·limètrica, i no ho dic perquè hagi pogut comparar els
textos en els dos idiomes. Ho intueixo per l'eufonia amb que flueixen les
paraules, talment com si es tractés d'un poema, sense que res grinyoli. Si aquí
hi afegim una molt bona direcció de la Colomer i una interpretació magistral de
Fina Rius, tenim allò que se'n diu un bombó.
Per acabar-ho
d'arreglar, aquesta és una obra que encaixa a la perfecció amb els temps que
estem vivint a Catalunya i al món. El rei Creont, el manaire autoritari, el
que imposa "l'imperi de la llei", la seva llei en conflicte amb els
bons costums, com són enterrar els morts, no pot ser més actual, pel que passa
ara i des del final de la guerra on les cunetes del país estan plenes de
"polinices" que no han estat honorats amb un enterrament digne.
Per altra banda, coincidint
amb el Dia de la Dona ens trobem amb Antígona que no es doblega, com una Rosa
Parks, la que es va negar a cedir el seu seient a l'autobús perquè era negra.
Redéu, els grans dramaturgs, Sòfocles, Shakespeare, ho van deixar escrit tot. Aquest
monòleg el podreu veure dintre de poc al Teatre Lliure i suposo que per
diferents teatre i sales del país. No us ho perdeu.
