Escenas de la Vida Conyugal

ESCENAS DE LA VIDA CONYUGAL

(al Teatre Tívoli)

Bergman va escriur i filmar Escenes d'un Matrimoni primer com a mini sèrie per a la televisió, més tard com a pel·lícula i finalment ell mateix en va fer l'adaptació teatral. Bergman era un treballador incansable, un autèntic estajanovista. Al teatre jo n'he vist dues adaptacions: una a la Petita del TNC amb Mònica López i Francesc Orella, dirigida per Marta Angelat, em sembla al 2010, i l'altra la d'avui al Tívoli. De la primera no me'n recordo massa, però diria que hi ha bona diferència entre l'una i l'altra. Anem a la d'avui.

És una versió cent per cent argentina que ha vingut de l'altra banda de l'Atlàntic molt rodada per diferents capitals sud americanes. la direcció és de Norma Aleandro i el matrimoni format per Juan i Mariana l'interpreten Ricardo Darín i Érica Rivas. Al llarg de l'obra els protagonistes fan un repàs a la seva vida en parella, arrencant quan ja fa quinze o divuit anys que estan casats i tenen dues filles adolescents.

El plantejament pateix, pel meu gust, de ser massa explícit. A cada "capítol" s'apaguen els llums —moment que el públic aprofita per aplaudir, cosa que a mi particularment em molesta una miqueta trencar l'obra amb aplaudiments—, apareix un dels protagonistes sota un focus i proporciona un títol a la següent "escena" (de la vida conjugal) i ens situa en l'època, aclarint si han passat uns dies o uns anys. A mi, personalment, m'hauria agradat més anar descobrint quina situació abordaríem sense que m'ho donessin tan mastegat; m'he sentit una mica tractat com un aprenent d'espectador. Una altra cosa que no m'ha convençut és que s'han banalitzat algunes situacions, potser masses, tirant l'obra cap a comèdia, buscant les rialles fàcils del públic, cosa que han aconseguit abastament.

Dit el que no m'ha convençut massa, penso que Darín i Rivas tenen molt bona química; són convincents i penso que molt bons actors, actuant amb naturalitat i gestionant molt bé el valor afegit —que a Barcelona ho és— del seu accent porteño, molt mesurat perquè a ningú se li escapi res. La escenografia era molt senzilla, així com la il·luminació. Molt interessant la música original de Diego Savoretti que confesso no sé qui és.

El Tívoli ple com un ou de públic fidel. Sempre que he vist a Ricardo Darín a Barcelona l'he vist omplir el teatre. Penso que érs una ciutat que se l'estima i ell ho sap. Diria que tothom ha sortit molt satisfet.

Alma i Elisabeth

ALMA I ELISABETH

(a la Sala Muntaner)

M’imagino que devia ser a finals dels anys seixanta que vaig entrar en un cine de Barcelona sense saber ni que anava a veure —en aquella època ho veia tot— i em vaig topar amb El Séptimo Sello, i em va impactar especialment; així vaig conèixer Bergman. Més endavant vindrien El Manantial de la Doncella, etc...

Avui a la Muntaner l’he tornat a trobar en versió teatre a partir de la peli Persona, amb el nom de Alma i Elisabeth. No oblidem que Bergman va començar com a home de teatre i te moltes pel·lícules que són realment teatrals, i aquesta penso que ho és.

Alma és una jove infermera que te cura de l’Elisabeth, una famosa actriu de teatre que al mig d’una representació deixa de parlar. Li fan tota mena de proves i finalment la doctora que la porta diagnostica que no té cap malaltia i li recomana fer un repòs a la seva propietat de la platja, sota la tutela de l’Alma...

A partir de la intimitat entre les dues dones, se’ns parla de l’amor, la maternitat, de la vida com a ficció i mentida i d’un buit existencial. Sí, Bergman és complicat i recargolat: ell mateix s’ho reconeixia, atribuint-ho a la rígida educació luterana que va rebre del seu pare. Però també hi ha una relació de vampirisme de Elisabeth sobre Alma. El mutisme de l’actiru fa que l’infermera expliqui el que no voldria explicar.

La versió és de Magda Puyo —ajudada de Victòria Spunberg— i està interpretada per Mònica López i Marta Marco. El pes del “diàleg” el porta amb excel·lència la Marco, ja que la López diu quatre paraules, però està genial en l’expressió corporal. També hi apareix virtualment la Vicky Peña a través d’una projecció, fent el paper de doctora, vídeo molt ben encaixat. La escenografia de Ramon Simó molt bona: quasi res amb el recolzament de projeccions; exemple, quan les dues dones es queixen del temps perquè plou, al fons hi ha una imatge d’una finestra plena de gotes d’aigua.

Un vestuari senzill, però molt adequat, ens situava en cada moment de l’acció: prenem el sol a la platja, anem a dormir... fins a arribar al vampirisme abans esmentat amb un intercanvi de vestuari. Il·luminació eficaç que acaba d’harmonitzar el conjunt. Forts aplaudiments en una Muntaner quasi plena, la platea. La recomano sincerament.