Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Pedrals. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Pedrals. Mostrar tots els missatges

19 de juny 2014

Safari Pitarra

SAFARI PITARRA
( a la Sala Tallers del TNC)




El que avisa no és traïdor, i el director artístic del TNC, Xavier Albertí, ja ens va advertir que aquest any tindríem molt Frederic Soler, o sigui Pitarra, autor mig oblidat i que ell s'ha proposat honorar. Tot i aquest preàmbul, haig de dir que l'obra que fan a la Sala Tallers no ho és del autor barceloní de finals del XIX, és un encàrrec fet a Jordi Oriol i Josep Pedrals.
I que han fet aquest parell amb el personatge? Doncs una cosa desmesurada i segons el meu punt de vista fluixa, molt fluixa. Que s'hagin desmarxat, conegut el tipus era previsible, però jo n'esperava més, molt més perquè penso que tenen capacitat —i ho han demostrat en altres obres— per fer una cosa de més categoria, però compte!, només és la meva opinió.
La trama (?) és que Pitarra ha desaparegut i ja no està al seu monument del Pla del Teatre, a la Rambla de Barcelona. No sabem si era un monument o una estàtua humana de les que es guanyen la vida recollint monedes. Tampoc queda clar si l'han segrestat o ha fugit, però apareix a la Xina (?) on sembla que el tenen en gran estima. Paral·lelament al dramaturg li han sortit dos fills, biològics o simbòlicament hereus del seu teatre...
Admeto que la intenció ha sigut de fer un disbarat, cosa molt adequada donat qui era l'autor, però el problema —per a mi— és que els ha sortit flac. Els versos m'han semblat fàcils i carrinclons i les actuacions exagerades, sense aquell toc necessari per ser punyents. Penso que als excriptors els ha sortit una impertinència toba, cosa lamentable perquè les irreverències han de molestar. Els actors han fet molt el ruc, cosa de la que no són culpables, ja que hi ha un director, el propi Jordi Oriol.
El que més m'ha agradat ha sigut la música, tot i que haurien d'haver sigut més curosos amb els decibels. L'escenografia era correcte i la il·luminació força espectacular. També penso que de la hora i quaranta minuts que ha durat la funció, li sobraven els quaranta minuts. La Sala Tallers a tres quarts d'entrada, tot i que avui feien pilota important al Brasil. Quan he arribat a casa m'he assabentat que a La Roja l'han donat pel sac, cosa de la que m'alegro. Ens hem estalviat 720.000€ de prima per cada penco que juga, la qual cosa, tal com està el país, és una obscenitat. No ho sabia que el futbol era un espectacle porno.

10 de juny 2012

El Furgatori

EL FURGATORI
(a La Seca, Espai Brossa)





La primavera ja està avançada, comença a fer calor i el cos demana coses refrescants; és hora de prendre’s un “furgatori”. El Furgatori és l’adaptció que l’Iban Beltran ha fet del text de Josep Pedrals, i a fe de déu que ha bastit una obra refrescant.
Un visitant arriba a Bolló per elaborar un estudi de les tradicions d’aquest peculiar poble de Catalunya. A mida que es va introduint i coneixent costums i personatges ens els explica i realment la vila està plena de gent i situacions curioses, com per exemple que hi ha dos apotecaris. L’un és l’apotecari o farmacèutic i l’altra la puta Cari, una noia que es diu Maria Caritat, la Cari, i exerceix la prostitució; també hi ha el Jueu Errant, que se li deia així perquè sempre anava d’un cantó al altra de manera erràtica. “Però era jueu?” pregunta un dels personatges, “no ho sé” li contesten “però estava operat de fimosi”. De personatges n’hi ha molts més i tots divertits.
L’adaptació està molt ben feta i també ben dirigida pel mateix Beltran; les diferents situacions i els canvis de personatge estan molt ben estructurats i son molt àgils. Destaca el llenguatge que és acuradíssim amb moments poètics que han demanat dels actors interpretacions molt ben ritmades. S’ha de dir que tots se n’han sortit molt bé, amb nota alta.
Menció especial es mereix l’apartat musical a càrrec de l’Alba Carmona i la Marta Robles, dues components de Las Migas; extraordinàries! a més la Robles a la guitarra te un toque que fa pensar en els grans mestres del flamenc. També m’ha fet particularment feliç tornar a veure al doctor Soler, antic consultor sobre psicopatologia conjugal del programa Persones Humanes que conduïa el Mikimoto.
Per donar-vos una idea del bé que passa aquesta obra, assenyalar el detall que quan s’ha acabat i han tancat els llums ningú ha aplaudit. Portàvem una hora d’espectacle però tots hem pensat que només feia quinze minuts que havíem entrat i que la cosa continuava. La Seca ens està oferint una programació guapa de veritat.