En la finca del "tio Vanya"

EN LA FINCA DEL "TIO VANYA"

(al Miniteatres)

Fa uns dies vaig comentar el cicle que es feia al Miniteatares sota el títol genèric de Ayer, hoj, aquí y en otros lugares, amb obres curtes de diversos autors adaptades i dirigides per Boris Rotenstein. Avui comento la titulada EN LA FINCA DEL "TIO VANYA", basada en l'obra de Txèkhov.

Els espectadors entrem a la sala com si ho féssim a la hisenda que va aportar al matrimoni la primera dona del professor Serebriàkov, mare de Sònia i germana de Vanya. Els dos s'excusen perquè el professor i la seva dona no hi siguin per rebre'ns, però és que ha hagut de marxar... bé, ahir van passar coses i han marxat.

És una obra en la que ja d'entrada es trenca la quarta paret, establint els actors una conversa amb nosaltres els espectadors, oferint-nos una copa de vodka, excusant-se per l'absència del matrimoni...

Rotenstein  ha elaborat unes reflexions ara de Sònia, ara de Vanya sobre la realitat aclaparadora en que es troben els personatges, mantenint el to de derrota que hi ha a l'obra original, ella excusant al seu pare i el tiet lamentant que ha entregat el seu temps i per tan la seva vida per un cunyat que creia un geni i ara li sembla ben poca cosa.

Interessant plantejament que demostra una vegada més que els clàssics es poden posar en escena de moltes i variades maneres, però que aquesta obra, l'agafis per l'angle que l'agafis, sempre acabes amb el cor encongit i una sensació de tristesa per haver entregat la vida a una causa que no s'ho merexia.

Ninis

NINIS

(al Miniteatres)

Una altra peça vista al cicle Ni Virgen ni Santo del Miniteatres, també de tema religiós. Aquest Ninis passa en una església, i a fe que només d'entrar a la sala l'olor de ciri es fa molt present. Han acabat els serveis religiosos i estem davant de dues estàtues que representen la Mare de Déu, amb tot el que ha de portar: halo d'estrelles al voltant del cap, mantell i túnica blanca amb detalls de color celest i les mans encreuades en actitud recollida.

Prop d'ella una altre imatge, en aquest cas de Sant Francesc d'Assís, abillat amb túnica de color marró feta de roba de sac i cinturó de corda; descalç i mans i braços aixecats cap al cel en actitud de demanar alguna cosa a Déu. i com que ja no queda ningú a l'església i el rector se n'anat a veure la tele, es posen a xerrar.

I es lamenten de la vida avorrida que porten, i de que ara ja no va a pregar quasi ningú. Sant Francesc li confessa a la verge que va estar molt content quan fa seixanta anys van posa al seu costat l'imatge de la verge i que li va recordar quan Déu va crear Eva per fer companyia a Adam... S'imaginen les coses que podrien fer si no fóssin dues estàtues... No continuo.

Laura Palmera i Javier Alba de Alba són els actors, el guió és de Marc Torrecillas i la direcció de Rafaela Rivas, boníssims els dos; les actuacions molt bones i ajustades. Hi ha molt de talent amagat per les mini sales d'aquest teatre del barri xino. Us recomano que no us el perdeu.

Sor Presa

SOR PRESA

(al Miniteatres)

Continuant amb el cicle Ni virgen ni santo, una altra peça que vaig veure al teatre del carrer Robador, és Sor Presa, que no s'ha de llegir com a estupefacció, no, no fotem, s'ha de llegir com està escrit sor (monja) presa (captiva). Sí, sí, de monges també n'hi ha a la trena, i com qualsevol penat reben visites dels seus amics.

En aquest cas la va a veure una altra monja, Sor Càndida, companya del convent. Sor Presa —que va vestida amb un hàbit normal, però de color butà, com els reclusos de Guantànamo, detall brutal— està molt contenta i xerren i xerren mentre van desvetllant tot el que passava i va passar al convent.

Meritxell Calvo i Marta Santandreu són les dues monges i estan realment magnífiques. S'han dirigit elles mateixes i el guió és de la mateixa Santandreu. No hi falta ni hi sobra una paraula. Boníssima i molt recomanable, i si sou anticlericals com jo —ni que només sigui una miqueta— us ho passareu de conya. Valla pena.

Infidelis

INFIDELIS

(al Miniteatres)

Al Miniteatres s'hi fan 8 peces curtes cada mes, d'una durada màxima de 15 minuts i totes elles d'una temàtica predeterminada. Al febrer es van acabar les que parlaven de Carnaval i lògicament després de la disbauxa ha de tornar la puresa i la castedat. Així doncs la temàtica d'aquest mes de març és religiosa —gamberra, però religiosa— i el nom del cicle és Ni virgen ni santo.

La primera de les peces que he vist és Infidelis on descobrim que l'aconteixement més important de la història és fruit d'una infidelitat, i com la majoria d'aquest tipus d'engany només el coneixen la parella implicada. Tela!

Silvia Ruggiero i Valeria Ballerini ens van desvetllant el cas, sota la direcció de Bernat Muñoz, autor també del curt. Actuacions convincents, molt divertida.

Escúpidos

ESCÚPIDOS

(al Miniteatres)

No és la primera vegada que recomano anar al Miniteatres, un manera d'anar al teatre "alternativa" de la mateixa manera que és alternativa la proposta d'aquest local. Mensualment proposen un tema i de promig s'hi fan unes vuit obres diferents cada dia. No, no us espanteu, no és una marató al estil de la Costa de la Utopia de Tom Stoppard,  són obres de curta durada, màxim un quart, que es van alternant en les diverses sales del Miniteatres, que per això es diu així, perquè les sales són minisales de sis o deu metres quadrats, on hi caben com a molt deu espectadors i els dos o tres actors que com a màxim hi intervenen.

Hi ha un horari per les diverses funcions, però no us preocupeu massa, tot i estar a prop, no és el Liceo. L'ideal és anar-hi relaxat, comprar l'entrada per la funció que t'interessa, o la que faran més aviat, anar al bar i prendre's o menjar alguna cosa i estar pendent del so d'una campaneta que anuncia l'espectacle a punt de començar. Si no t'has acabat la copa de vi, te la pots emportar a la minisala.

El que vaig veure l'altre dia va ser Escúpidos, peça d'Elisenda Guiu, dirigida per Miguel de Ángel i interpretada per Isidre Montserrat i Sergio Alonso, on dos aprenents de Cupido estan fent pràctiques i comparteixen el mateix núvol al cel. A la que entrem el públic es posen a escrutar-nos i a calcular les parelles que faran...

No és Macbeth, és un curt desenfadat on dos "àngels" peluts i amb barba, vestits amb unes malles patètiques, perruques de carnaval i calçotets estampats, no es posen d'acord en quasi res, excepte... És divertit, i no va més enllà, ni ho pretén.

Acabada la representació pots optar per anar a casa o quedar-te per la següent, i mentre t'esperes xerrar amb la gent del bar que mai saps si són espectadors, actors de la propera funció o vianants que s'han aixoplugat perquè al carrer hi plou. Tot té una màgia una mica golfa, com fora al carrer on encara hi queden restes de prostitució a l'antiga. Ara m'estic posant sentimental perquè em recordo de la Bodega Bohemia del carrer Lancaster, ben a prop, on de jovenet havia vist el Gran Gilbert i l'Ocaña. Tempus fugit...